L'examen d'integració

La setmana passada vam saber que el Ministeri de Justícia es proposa establir un examen d'integració per als residents estrangers que vulguin accedir a la nacionalitat espanyola. No és res gaire nou: estava en el programa del PP i exàmens d'aquest tipus regeixen en diversos països del nostre entorn europeu; però convé que discernim si es tracta realment d'una mesura d'integració o més aviat de tot al contrari. Aquesta mena de mesures (exàmens d'integració, contractes d'integració¿) van començar a implementar-se en altres països europeus fa poc més d'una dècada, i gairebé sempre van venir de la mà de la presència de partits polítics d'extrema dreta en els governs o en les majories governamentals.

EL PRIMER a establir el contracte d'integració va ser Àustria, el 2002, i es va tractar d'una imposició de l'ultradretàHaider per entrar a formar part del Govern (el seu partit va estar en la coalició governamental entre el 2000 i el 2007). A Holanda, el xenòfobPim Fortunyva formar part del Govern el 2002 i el 2003, i va ser en aquest segon any quan es va legislar la seva proposta d'examen d'integració. A Dinamarca, el partit antiimmigració (Partit Popular) va formar part de la majoria de Govern entre el 2001 i el 2010, i el seu projecte d'examen d'integració es va plantejar el 2002 i regeix des del 2006. A França, el contracte d'integració es va introduir el 2007, en un context en què la dreta governant pugnava per atraure's l'electorat d'extrema dreta que votava el Front Nacional. El cert és que l'examen d'integració ha prosperat en molts països europeus quan els partits antiimmigració han adquirit influència en els governs o li han disputat el lideratge a la dreta conservadora.

En realitat, l'examen d'integració no és una mesura integradora. D'entrada, és discriminatòria perquè sotmet els residents estrangers a l'exigència d'uns coneixements que poden no tenir molts nacionals (diferents oenagés dels països en què regeixen aquests exàmens han afirmat que moltes de les preguntes que contenen no les sabria contestar bona part de la població autòctona); a més a més, assenyala els residents estrangers com a sospitosos de no voler ser part integral de la societat en la qual viuen: han de passar una prova per demostrar-nos el contrari. Per una altra part, estableix un concepte d'integració basat en l'assimilació cultural: no n'hi ha prou que estigui actiu en el mercat laboral, pagui els seus impostos, porti els seus fills al col·legi, tingui els seus documents en regla, faci que resideix a Espanya la quantitat d'anys exigida, no hagi estat penat per cap delicte¿, no n'hi ha prou amb tot això. Ha de demostrar-nos que ha adquirit cultura espanyola (una cosa que ningú estaria en condicions de definir amb serietat), o que sap història d'Espanya (desconeixem si més o menys de la que saben molts espanyols), o ha assumit els valors de la nostra societat (tampoc sabem si la corrupció, l'evasió d'impostos o els desnonaments de famílies formen part d'aquests valors).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No és una mesura d'integració. És un bastó més a la roda de la integració, una traveta més de les moltes que se'ls posen a les persones immigrades que miren d'establir-se en la nostra societat. L'accés a la nacionalitat és la condició necessària perquè aquestes persones acabin d'equipar-se en drets amb la resta dels ciutadans i ciutadanes, ja que la residència de llarga durada no els acaba d'equiparar. Aquesta autorització de residència no és tan permanent com es predica (s'extingeix per estar fora d'Espanya més de 12 mesos), no permet l'accés al dret de vot i comporta restriccions per a tot allò en el que figuri l'exigència de ser espanyol (determinades feines, per exemple); d'aquí ve que l'accés a la nacionalitat sigui una opció desitjada per aquells que ja s'han instal·lat de forma estable al nostre país. Facilitar-la sí que és una mesura d'integració.

PERÒ CONTINUEM immersos en un greu error de partida: ens preguntem si els immigrants s'integren o no, si volen integrar-se o no, quan la pregunta important és si la nostra societat és o no integradora. Ara que ja amb prou feines rebem immigració, el que hauríem de plantejar-nos és assentar en condicions d'igualtat la població estrangera rebuda en les dècades anteriors. Això implica, per exemple, desenvolupar una política i una legislació antidiscriminatòria que a Espanya està molt per sota de les que regeixen en altres països europeus. O reformar la normativa d'accés a la nacionalitat, però en una direcció diferent de la proposada pel Ministeri de Justícia: per reduir l'actual termini exigit de 10 anys de residència legal a 5.