Llengües

(Dedicat a la persona que m'ha proporcionat el material per construir aquesta història)

A l'acabar la carrera de periodisme a Madrid, i després de mesos de buscar feina sense obtenir resultats, vaig provar sort a Barcelona, on em van agafar de becària en una ràdio local. Al cap de poc de ser allà, vaig començar a conscienciar-me de la importància que té conservar la identitat d'un lloc, transmetent amb naturalitat que la diferència no pretén aixecar fronteres sinó consolidar l'espai que li correspon.

A poc a poc vaig anar aprenent l'idioma, acostumant-me a una manera de pensar més oberta, més universal, més respectuosa. Alguns caps de setmana tornava a veure la família i els amics. Llavors m'adonava de l'abast que aquí, per la desinformació que donen alguns mitjans de comunicació, el missatge de la diversitat de llengües estava errat. Fins on arribava el meu poder, intentava fer comprendre als meus que la realitat era una altra cosa, que el que aquí arribava estava trastocat, però, excepte dues o tres persones que es van interessar pel que deia, la resta van preferir quedar-se en l'estereotip de la ira.

Al tornar a Barcelona, i comptant que el meu contracte finalitzaria ben aviat, em vaig proposar difondre i defensar la llengua catalana. Fins a mi va arribar la notícia que hi havia una endocrinòloga, Àngels Cardona, de molt prestigi, que es dedicava a anar per la Península conferenciant sobre la seva especialitat i, de passada, transmetent amb calma que el multilingüisme aporta, com a mínim, a l'espècie humana, riquesa de mires. Per això m'era de vital importància conèixer-la i canviar impressions amb ella. Però la vida fa moltes voltes i no em va quedar més remei que tornar a Madrid.

La doctora Cardona

La primera vegada que vaig veure Àngels Cardona va ser a la tribuna de l'Auditori del Palacio de Congresos de Madrid. Donava una conferència sobre 'Alteracions en la menopausa i la seva alimentació'. M'havien invitat uns col·legues que sabien l'interès que despertava en mi aquesta persona. El seu verb fluid, sense tecnicismes, amb termes que tots enteníem, em va atraure des del principi. L'Àngels era una dona menuda, extremadament prima, amb la pell torrada i aquella olor innata de salnitre que desprenen les persones que estan en contacte amb el mar. Al finalitzar l'acte, un amic comú ens va presentar. "¿Quina opinió li mereix la incorporació a la nostra dieta mediterrània del tofu, el menjar oriental que es prepara mitjançant la coagulació de la llet de soja?", va preguntar algú. La doctora, amb temperància, va dir: "No veig inconvenient a acceptar i incorporar als nostres costums tot el que suposi una aportació saludable". Vam intercanviar algunes paraules més però, tenint en compte com estava de sol·licitada, em vaig fer a un costat. Pressentia que portava una història adherida a les seves soles i volia ser jo qui l'escrivís. El còctel que va seguir a continuació va ser curt, almenys així m'ho va semblar. Abans que acabés, vaig anar a acomiadar-me d'ella. Em va donar una targeta, i em va assegurar que em trucaria, ja que també li havien parlat de mi.

Encara que el termòmetre del cotxe indicava que a aquelles hores la temperatura exterior era baixa, la sensació de fred no era excessiva, perquè el vent s'havia retirat. Entre unes coses i altres eren les 11 de la nit quan vaig arribar a casa. Els nervis em tenien últimament desvetllada. Així que, davant la perspectiva de donar voltes al llit, vaig dubtar si fer-me un 'nespresso' o obrir una ampolla de vi. La decisió no va ser costosa: em vaig asseure davant de l'ordinador, amb una copa de '6 Vinyes' de criança, del celler Laurona, del Montsant, un vi molt bo de Catalunya que compro per internet. Vaig carregar el navegador i en el buscador vaig posar el nom i cognoms de la doctora. Van sortir infinitat d'enllaços que al seu torn remetien a altres; pràcticament els coneixia tots ja que feia temps que la seguia, però, de tant en tant, penjaven notícies noves sobre la seva persona. El cos del vi al meu paladar i el mantell de la matinada, que queia com una gasa sobre les teulades, van ajudar a quedar-me adormida.

Treballava en un diari cobrint petites notícies locals, però, lògicament, aspirava a més; volia sortir de l'encasellament a què em tenien sotmesa, i per a això necessitava presentar alguna cosa de qualitat, alguna cosa que enganxés. L'ambient a la redacció estava tan crispat com a peu de carrer, amb temes candents i susceptibles d'empitjorar: sanitat, congelació de salaris, reforma laboral, reforma educativa, totes aixecant l'ampolla més alta. La investigació que portava en paral·lel a la meva feina anava sobre les llengües.

Volia escriure un gran article que, a ser possible, sortís a doble pàgina, arran del despropòsit de voler espanyolitzar els alumnes catalans, relegant la llengua d'aquest país a un quart lloc, cosa que, a parer meu, era i és violar el dret i ferir la sensibilitat d'una Catalunya cada vegada més indignada, com ho estava jo, i no només pel fet d'haver viscut allà, sinó per principis democràtics i qüestions de sentit comú que sempre he tingut ben arrelades.

Almenys dos mesos després de la conferència, una tarda, a l'hora del berenar, va sonar el telèfon de la meva taula. "Hola. Sóc l'Àngels, l'Àngels Cardona. ¿Es recorda de mi? Vaig prometre trucar-li i així ho faig. La persona que ens va presentar m'ha explicat la seva gran implicació amb el fet català i la seva generositat amb nosaltres i el nostre sentir. I em preguntava si li agradaria prendre alguna cosa amb mi".

Em va citar a la cafeteria del Círculo de Bellas Artes. Com que vaig arribar primer, vaig elegir una taula rodona, tocant a la finestra. Feia molt que no anava per allà. Així que, amb ulls de forastera que volen fotografiar-ho tot, no vaig perdre detall d'aquell lloc d'immensa bellesa: els seus sostres alts, amb el llenç emmarcat que presideix tot el centre, els aplics de llum amb vidres caient en cascada, augmentant molt més l'elegància, les columnes de color blanc com a punt d'inaugurar la posada de llarg, així com la cadira de fusta massissa, amb coixí blau, que no recordava, i que em va semblar bastant confortable. Ja havien encès l'enllumenat artificial dels carrers; per això vaig endevinar que la Cibeles ressaltaria al centre de la plaça, i que la silueta dels edificis perfilaria el seu contrast en el vellut fosc de la nit.

L'Àngels va arribar en punt, ens vam fer un petó i van venir a prendre'ns nota. Va acompanyar les dues cerveses un plat amb olives. Vam iniciar la conversa amb cordialitat, però la impaciència no em deixava disfrutar en plenitud del moment. Així que, de forma ràpida, vaig introduir en la nostra conversa l'element que més m'interessava. Vaig voler que em parlés de la seva experiència, no la professional, si no la d'activista, i, més concretament, de la repercussió que havia tingut el seu suport al 'Manifest a favor de la diversitat de llengües', una cosa que des d'aquí --com he dit abans--, per absoluta desinformació, és mal entès, distorsionat, criticat.

Explicar les coses a peu de carrer

"Mira, allò va suposar per a mi un pas endavant; va significar posicionar-me en primera línia, fent arribar als de dins l'important que és explicar les coses fora, a peu de carrer, amb paraules planes, sense discursos polítics; perquè arribi amb transparència que la cultura, la gastronomia, la llengua, les senyes d'identitat d'un país són les cèl·lules mare d'aquest, allò que l'engrandeix, que el fa lliure, que renova de generació en generació les arrels d'on sorgim. Jo, com a catalana --sense entrar en valoracions de signe independentista l'anàlisi de les quals requeriria més profunditat--, et diria que em sento molt orgullosa del que hem avançat en aquest sentit. Posaré un exemple: quan visito l'escola i els nens d'ara utilitzen amb total desimboltura els dos idiomes l'alegria recorre tot el meu cos. ¿Saps on potser empitjora el problema? Doncs que fora de Catalunya, i més concretament aquí, a Madrid, es pensa que volem arraconar o destituir el castellà. I no és així, tu ho saps; les dues llengües poden conviure perfectament, compartir centenars d'hectàrees i complementar-se l'una amb l'altra fent incidència, fonamentalment, que el multibilingüisme enforteix el múscul de la llibertat. A vegades tinc la sensació que pensen que llancem ganivets a l'aire, que tractem els no nascuts a la nostra terra com si fossin intrusos. Tu saps que no, que la realitat és una altra i qualsevol que visiti algun dels nostres racons veurà que és ben acollit i comprovarà que l'estat d'excepció no s'ha reinstaurat. Ja sé, mai s'ha de generalitzar, però quan demanem respecte és perquè ens sentim ofesos, i últimament més, perquè des de no se sap ben bé on, ¿o sí?, s'ocupen d'augmentar la crispació animant les masses perquè s'aixequin. No sé si m'explico, encara que per un altre costat està molt clar, i n'hi hauria prou de divulgar el següent missatge: quan es perd una llengua per ignorància, per conceptes retrògrads de molt males intencions, una part de nosaltres mor amb ella. Catalunya és un país que s'ha de conèixer, una nació que mereix l'oportunitat de créixer, un territori amb personalitat, amb planta, amb estructura i una població amb eines pròpies per obrir-se camí. Així que no quedarà més remei que sacsejar l'alfombra per escombrar-la de prejudicis, fer el sord davant d'aquells que mouen els fils del desacord, i construir entre tots, els de fora i els de dins, un terreny ric en diversitat, per clavar-los al nas als que s'entesten a ofegar els nostres orígens, els de cada un".

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Des d'aleshores, i encara que no vaig aconseguir que em publiquessin el reportatge, el meu compromís amb Catalunya és, si pot ser, més fort, perquè, juntes o per separat, fem arribar a la resta de la Península el sentiment d'un país la finalitat del qual no és aixecar barricades, sinó, més aviat, acollir tot aquell que vulgui saber, explicant la història ben explicada, com van fer amb mi. Després, cada un té el grau d'implicació que vol, i es deixa robar un tros del cor, com vaig fer jo, perquè 'al costat de la seva gent faig el camí d'un poble que te una rica història i per univers tot el futur'.

Confio plenament que les generacions que han de venir enterrin la destral de guerra, es mostrin naturals en la multipluralitat i no segueixin alimentant la consigna desagradable d'"amb mi o contra mi", perquè l'enemic no són, ni de bon tros, els homes i dones la primera llengua dels quals no sigui el castellà, de manera que a l'adversari caldrà desemmascarar-lo, precisament, quan faci córrer l'hostilitat per trencar les relacions.