Una nova operació Roca amb el seu corresponent fracàs

La notícia del dia és la designació deMiguel Rocacom a advocat defensor deCristina de Borbó. Coneixent Miguel Roca com el conec m'imagino que deu haver acceptat amb les seguretats que li deuen haver donat d'una justícia no rigorosa amb la filla delRei.Això de la justícia igual per a tothom i que estareu junts en la salut i en la malaltia, en les alegries i en les tristeses, que va dir elbisbe de Barcelona a la parella el 1997, és més propi d'un conte de fades que de la impura realitat.

Miguel Roca és un referent polític de la transició a qui he definit com un magnífic parlamentari però pèssim polític. L'operació Roca va ser un desastre i la seva candidatura a l'alcaldia de Barcelona va ser el que el va portar a abandonar la política. No va perseverar comXavier Trias. A ell només li interessa guanyar i no ha guanyat mai ni ha estat designat successor deJordi Pujol. La seva elecció juga amb l'intangible d'utilitzar el catalanisme, al dir que si Roca defensa Cristina és que és innocent, que la Casa Reial va a totes, que si Roca s'arrisca no perd. Evidentment ho ha perdut sempre tot, encara que en aquest cas, que no depèn tant d'ell sinó d'un jutge favorable, pugui guanyar. La pèrdua del cas seria per a la seva figura una gran taca i no diguem per a la Zarzuela.

El fet que Roca es presti al joc explica molt bé la mala feina feta pel catalanisme polític en la transició. Roca volia ser una figura espanyola més que un nacionalista català defensant Catalunya. I així els va anar. Un finançament desastrós, un Estatut pitjor que el basc. I és que Roca sempre ha jugat a ponent espanyol no a català exercent. SiAlcalá Zamora li va dir aCambó que havia de triar entre ser elBismarck d'Espanyao elBolívar de Catalunya, Roca sempre ha escollit ser el Bismarck d'Espanya. I aquesta acceptació així ho demostra. Un nacionalista basc no hauria acceptat mai aquest paperot. Mai. I per això tenim concert i desgraciadament ells no.

Vaig estar amb ell fa 15 dies quan va presentar Duran Lleida als esmorzars del Ritz. De la seva breu intervenció només em va quedar que va demanar diàleg entre les dues bandes. No es va mullar en res més. Hi posava el seu nom, que a Madrid obre portes, però res més. A l'acomiadar-me li vaig dir "Miguel, sempre el mateix" i va somriure.

L'aposta de laCasa Reialés arriscada però forta. I estableix una diferència de tracte. Iñaki és el plebeu i carn d'Alcalá-Meco,Cristina és la filla del Rei i per tant intocable. Com a l'edat mitjana. No sé com un matrimoni ben avingut pot resistir aquest embat d'ambicions i desigualtats. Jo en el cas d'Urdangarin parlaria clar i els diria la veritat: "Mireu. El que vam fer es va fer amb el coneixement del Rei i dels seus col·laboradors. Jo m'havia de guanyar la vida i veient com actuava Sa Majestat i que ningú li deia res vaig entendre que presentar una targeta deduc de Palmaobria totes les portes del regne. I ho veia amb Joan Carles i els seus negocis, les sevesCorinnas,els seus regals, la seva doble vida. El meu pecat va ser fer el que feia el sogre. I això sí, la meva dona estava al cas de tot. ¿Com, si no, podíem comprar la casa dePedralbes? Ella no és tonta i col·laborava amb mi. Sense ella no hauria pogut fer res".

I un apunt final.

Les declaracions del ministre d'Exterior,José Manuel García-Margallo, sobre el perjudici a la marca Espanya i demanant impunitat per a Cristina i les del diputat popular Martínez Pujalte acusant el jutge Castro de protagonisme són pròpies d'una democràcia malalta com és l'espanyola. Fa fàstic. ¿Quin sentit té aquesta gent de la decència, de la justícia i de la democràcia?.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Veig això molt malament. Cristina en sortirà incòlume perquè Roca, a l'acceptar el cas, ha posat aquesta condició. Ell, a la seva edat, no es pot permetre un fracàs que també seria el de la Monarquia. Una monarquia corrupta. Estem doncs davant l'Espanya 'cañí' de sempre. Cap novetat sota el sol.

http://ianasagasti.blogs.com