La decadència d'Espanya a la Unió Europea
Vargas Llosa, Aznar i Rajoy, ahir durant l’acte d’entrega del premi Faes de la llibertat. /
La frase preferida d'un company eurodiputat alemany és "el fracàs no s'improvisa, sinó que molt sovint es guanya a pols". Aquesta frase es pot aplicar i referir-se perfectament al gran desprestigi i a la creixent pèrdua de credibilitat d'Espanya a laUnió Europea a nivell internacional. Des de l'any 2000, any de la majoria absoluta d'Aznar, Espanya va començar a ser un país arrogant, que donava lliçons decreixement econòmicals països nòrdics. L'any 2000 va començar el que el professor Ignacio Molina descriu en un interessant article a la madrilenya Fundació Elcano com a "ensimismamiento español": la pèrdua de prestigi i influència d'Espanya és més fruit d'una fatal arrogància interna que d'una conspiració externa: en aquest sentit, anècdotes com l'emprenyada de Schöder ambAznar perquè li donava lliçons de creixement econòmic (Schöder li va retreure que Espanya creixia gràcies als fons alemanys i europeus) són molt indicatives d'una clamorosa falta d'estratègia europea dels últims governs espanyols: de "decision maker" en el passat Espanya avui és un simpe "decision taker", que no té ni idees ni bones pràctiques per oferir a altres socis i que ha d'acceptar reformes creixents a canvi dels diners europeus en forma de rescats que rep. Amb Aznar comença la dècada perduda d'autocomplaença espanyola a la UE, fins al punt que avui Espanya es descobreix sense poder ni influència dins de la UE ampliada.
Vegem alguns exemples recents de la decadència espanyola: Espanya ha perdut fa pocs mesos la seva plaça al Consell de Govern delBanc Central Europeuque tenia des de fa molts anys, encara que demanar compensacions a canvi (presidència de l'Eurogrup, del Mecanisme Europeu de Rescat o d'algun dels diferents supervisors financers europeus...) no ha obtingut cap compensació. Espanya va ser l'únic país que va votar en contra d'Holanda a l'Eurogrup, ja que Luis de Guindos volia ocupar la presidència en lloc deJeroen Dijselbloem: ell mateix va reconèixer amargament després que Espanya "tocava fons" en la seva presència en les institucions comunes.
ElEuropean Council on Foreign Relations, en la seva classificació anual de països, ha tornat a situar Espanya en el darrer grup de països europeus amb Grècia i Romania, molt lluny dels tres grans (Alemanya, França i Itàlia) o dels països mitjans influents (Polònia, Suècia i Holanda). I encara més feridor i lacerant per a Espanya: països com Portugal i Irlanda, que són països avui rescatats per la UE, ostenten avui càrrecs molt més importants que Espanya: presidència de la Comissió Europea i una vicepresidència del BCE en el cas portuguès i gran influència en la política exterior de la UE en l'irlandès (controlen el Servei Europeu d'Acció Exterior).
Països com Holanda i Suècia, que tenen un nombre de vots molt inferior a Espanya al Consell Europeu i que disposen de molts menys eurodiputats alParlament Europeu, superen clarament Espanya en nombre de dossiers ('reports' o informes) assignats als eurodiputats per a la tramitació parlamentària de les regulacions que la Comissió envia al Parlament. Segons el professor Ignacio Molina avui les veus d'aquests països i la de Polònia, per exemple, són escoltades amb molta més atenció a Frankfurt, Brussel·les i Berlín, i en aquest sentit, recomana "millorar la qualitat dels representats espanyols" que és "manifestament millorable": un ministre espanyol d'Economia, per exemple, hauria d'estar més preocupat per la unió fiscal europea que de la liberalització del sòl a Espanya. I fins i tot un país petit com Finlàndia va gosar, ara farà un any, demanar a Espanya "garanties reals (immobles de l'Estat)" per avalar la seva part del rescat bancari espanyol, tot insinuant un possible 'default' del deute públic espanyol, que seria el número 18 de la seva història (l'últim va ser el 1868, després d'una dècada de bogeria inversora ... en ferrocarrils!).
Aznar es va equivocar el 2000 menyspreant l'eix francoalemany, un eix molt més resilient del que ell pensava, iZapatero va abandonar Polònia el 2004 (la "Suècia del segle XXI", segons Merkel, que la visita molt sovint) a favor de la seva pomposa aliança de civilitzacions amb Turquia. Aznar va bloquejar de manera antipàtica la Constitució Europea, i Zapatero sempre va viatjar amb molta desgana a les reunions del Consell Europeu.
La incapacitat de pensar i articular un eix amb Itàlia i Portugal, amb qui Espanya defensa interessos comuns en la majoria dels dossiers, és clamorosa i Espanya es queda molt sovint sola, aïllada i amargada, com han estat les recents enrabiades de rebutjar en solitari la patent europea per motius lingüístics i d'enrocar-se en el no reconeixement de Kosovo: una posició, per cert, que a la UE s'interpreta com una mostra de la debilitat d'Espanya.
De la mateixa manera, que el PP i el PSOE culpin la UE de les retallades de manera sistemàtica, quan els Estats són els únics responsables en matèria fiscal, laboral, judicial i en tants altres àmbits, causa estupor a l'Europa comunitària: aquesta actitud encara alimenta més la sensació que l'europeisme d'Espanya és de caixer automàtic, un europeisme que només durarà mentre Espanya sigui receptora neta de fons europeus i que no té interès a imitar i implementar les millors pràctiques europees en els àmbits esmentats. Així, a la UE no es percep quina Europa convé a Espanya i encara menys que es defineixi una estratègia europea que sobrevisqui als canvis de govern: en aquest sentit, la poca convicció de l'aposta espanyola pel corredor mediterrani (ara el PP torna a demanar la inclusió del corredor central del Pirineu aragonès) n'és un símptoma clamorós.
Notícies relacionadesL'autoritat d'un país a Europa no es mesura pels habitants o pel PIB, sinó per la capacitat de cada país de pensar i de generar propostes atractives per a tots, és a dir, de proposar bones pràctiques internes que puguin ser assumides i imitades en benefici de la unió. Aquest no és el cas, certament, de l'Espanya actual, ensorrada econòmicament i delmada moralment. En aquest context, estranya poc a la UE que els catalans vulguem fer la nostra via directa, sense passar per uns intermediaris madrilenys que gloriosament han tornat a fracassar.
