¿Un Govern d'unitat?

S'ha instal·lat al bell mig del debat polític a Catalunya la conveniència d'un possible govern d'unitat al país. ¿Però què significa ben bé un govern d'unitat? I el més important, ¿un govern d'unitat per a fer què?.

Quan a Alemanya, el novembre del 2005 es va constituir lagrosse koalitionen,ningú creia que un pacte entre socialdemòcrates i demòcrata cristians seria possible. I ho va ser perquè estaven començant a afrontar la crisi que avui vivim amb molta més intensitat a la resta d'Europa. També és bo recordar en aquest punt l'atomitzat panorama israelià i els governs de concentració suportats pel Likud i pel Partit Laborista, un dels quals va aconseguir la retirada de la franja de Gaza, una fita històrica sens dubte, una gran qüestió d'estat.

La situación que viu Catalunya pot fer pensar en un Govern d'unitat. La crisi econòmica fa feredat, la crisi política és ben evident i ens trobem a les portes -si no hem creuat ja el llindar- d'una crisi social que apunta escenaris molt preocupants. Si amb això no n'hi hagués prou, la crisi també esdevé nacional, ateses les difícils relacions de Catalunya amb Espanya i la permanent hostilitat amb què el nostre país i el nostre govern són tractats en diversos àmbits pel govern de l'estat. No hi ha escenari possible de relació avui entre Catalunya i Espanya i els respectius governs que no tingui elements d'una clara agressió, i d'una asfíxia premeditada d'Espanya cap a Catalunya. És molt dur dir-ho d'aquesta manera, però no per això deixa de ser cert. La realitat, per desgràcia, és tossuda, i el que no es pot fer en cap cas és amagar el cap sota l'ala, voler maquillar allò que està passant i seguir la vella tàctica de qui dia passa, any empeny. La situació ha canviat tan radicalment que els vells paràmetres de la política, els apliquin partits molt tradicionals o partits molt nous, ja no són útils, ja no serveixen.

Entenc perfectament el president de la Generalitat quan reclama que davant d'aquesta situació d'emergència nacional cal una resposta contundent de la política catalana, de les institucions del país. Per tant, des dels partits polítics que tenen vocació catalanista caldria començar-la a articular. Però això topa amb dos problemes greus. El primer, que els partits polítics han d'agafar consciència que ara toca país, per damunt de tot. I això no és fàcil. I el segon, que s'ha de clarificar molt bé per a què es vol el govern de concentració, d'unitat o de salvació nacional. ¿Per a fer què exactament? A Catalunya això té sentit si, per damunt de tot, se sap donar resposta, i contundent si és possible, als embats de l'Estat, i es traça de manera clara el camí de futur que cal seguir.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Hi ha una majoria de gent en aquest país, una immensa majoria, que vol votar el seu futur per damunt de tot, i el vol votar sense matisos ni condicionants de cap mena. Sortir amb el discurs de condicionar la votació a la legalitat espanyola és una bona estratègia per impedir que aquesta immensa majoria un dia pugui votar. I és per això que cal saber qui està d'acord en els quatre punts bàsics que podrien acostar una gran coalició del catalanisme compromès amb el dret a decidir. Primer, resistència a l'agressió permanent de l'Estat. Segon, pedagogia i explicació clara al poble de Catalunya de com i per què es fan les coses; la força de Catalunya avui és essencialment la seva gent. Tercer, calendari de com s'exercirà el dret a decidir. I quart, gran acord polític i social per redreçar l'economia del país. Un ampli govern de coalició no pot servir només per aprovar uns pressupostos. L'objectiu haurien de ser els quatre punts, i que s'hi sentissin afectats i compromesos, com a mínim, els partits partidaris del dret a decidir, els principals sindicats, també el món empresarial i les patronals i la societat civil

AlgÚ va dir una vegada que els polítics es caracteritzaven per pensar en les properes eleccions mentre que els estadistes pensaven en les properes generacions. Doncs ara a Catalunya és l'hora dels estadistes i toca deixar de pensar en clau electoral i fer-ho en clau de país. Quan fas aquest exercici tot plegat agafa una altra dimensió, i tot es relativitza. El problema econòmic greu de la Generalitat només es resoldrà amb la solució global del país i amb la marca clara de quin és el camí de futur que cal seguir. Acabada fa temps la política del peix al cove, ara estem en la fase dels pegats, que com tothom sap només aconsegueixen empitjorar la situació perquè són provisionals, insuficients i sovint, de mala qualitat. Cal fer cau i net i construir un nou edifici, fort, sòlid, estable i que tingui com a objectiu prioritari redreçar l'economia i garantir l'estat del benestar. Avui a Catalunya, això és agenda social, agenda econòmica i, per tant, agenda nacional. Expresident del Parlament.