Una interlocutòria sense virtualitat jurídica pràctica
Després de les notícies aparegudes a la premsa aquests dies hem volgut analitzar alguns aspectes en relació amb la interlocutòria del 6 de març del 2013 de la Secció Cinquena del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en el marc del recurs ordinari 190/2012.
1. Convé deixar clar el context en què es produeix aquesta interlocutòria (i no sentència). El procediment en què s'emmarca és el 190/2012 i s'origina per la impugnació de la resolució de la consellera d'Ensenyament de data 20 d'abril del 2012 que desestima una sèrie de pretensions al règim lingüístic de l'ensenyament no universitari contingudes en una sol·licitud formulada per la part actora en relació amb el seu fill menor d'edat que estava realitzant en aquell moment el tercer curs d'Educació Infantil (curs 2011-2012).
És interessant destacar aquest fet perquè diversos mitjans de comunicació han informat de manera equivocada i fins i tot alguns s'han referit al fet que ens trobàvem en el marc d'un procediment d'execució de sentència, quan això no és així.
2. En la interposició del recurs contenciós administratiu la part actora (la família del menor) va sol·licitar del Tribunal que adoptés una mesura cautelar consistent en el següent: ordenar al Departament d'Educació "que adopti les mesures necessàries perquè el seu fill rebi, juntament amb els seus companys, un ensenyament bilingüe, és a dir, un ensenyament conjunt en les dues llengües oficials, de forma proporcionada i sense desequilibris entre elles".
3. La interlocutòria del 3 de gener del 2013, que va resoldre aquesta petició de mesura cautelar, va acabar decidint això: "Requerir a la Conselleria d'Ensenyament perquè adopti aquelles mesures que siguin necessàries per adaptar el sistema d'ensenyament lingüístic, en la mesura que afecti el fill de la recurrent, a la nova situació creada per la declaració de la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, que considera també el castellà com a llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya juntament amb el català".
Convé aturar-se un moment en la resolució d'aquesta interlocutòria per veure una cosa que llegint l'article 33.1 de la Llei de la Jurisdicció Contenciosa és absolutament surrealista. El citat article imposa als jutges i tribunals l'obligació que les seves resolucions siguin congruents d'acord amb les pretensions de les parts. El que ha passat aquí és com si anéssim a comprar pomes i el fruiter ens servís raïm. La part actora demanava com a mesura cautelar un ensenyament al 50% en castellà i al 50% en català i el Tribunal va acordar requerir a la Generalitat que adoptés totes aquelles mesures necessàries per fer efectiva la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional.
Per tant,el Tribunal havia de limitar-se únicament i exclusivament o bé a acceptar la mesura cautelar o rebutjar-la però mai podia reinventar-la com ha fet.
És molt interessant llegir el vot particular del magistrat Alberto Andrés Pereira sobre la interlocutòria de 3.01.2013. No reprodueixo aquí la totalitat del seu parer perquè us l'adjunto al final d'aquest article. La seva lectura és profitosa des del punt de vista que fa dues coses: a) considera del tot innecessària la mesura cautelar perquè no hi concorren els requisits per adoptar-la i b) argumenta de manera --al meu entendre impecable-- que el Tribunal Constitucional no ha dit mai el que interpreta la majoria de la Secció Cinquena del TSJC.
És interessant recollir el posicionament del magistrat quan sobre aquest darrer aspecte assenyala que "debe considerarse que esta pretensión no resulta ajustada en los términos que se formula al contenido de la legislación y de la jurisprudencia aplicables en este caso. No son de este tenor las previsiones de la Ley de Educación de Catalunya y, en cuanto se refiere a la sentencia del Tribunal Constitucional número 31/2010, la misma declaró que resulta legítimo que el catalán sea el centro de gravedad del sistema, en atención a las finalidades de normalización lingüística que se pretende alcanzar. En el mismo sentido, la sentencia del Tribunal Supremo de 9.12.2010 y concordantes difieren a la Administración educativa la determinación del porcentaje en que ambas lenguas cooficiales deben utilizarse como vehiculares, por lo que no resulta legalmente exigible una equiparación absoluta como la que parece solicitar la actora".
4. Doncs bé, contra aquesta interlocutòria del 3de gener del 2013 van formular recurs de reposició la part que havia demanat la mesura cautelar i també l'advocat de la Generalitat de Catalunya. Els recursos han originat la interlocutòria del 6de març del 2013 que ha estat objecte de polèmica aquests dies.
¿Què decideix la interlocutòria de 6 de març del 2013?
Doncs bé, en un exercici encara més surrealista aquesta interlocutòria acaba decidint el següent: "Desestimar els recursos de reposició interposats per ambdues parts contra la interlocutòria de 3 de gener del 2013, recaigut en aquesta peça separada, que es confirma íntegrament. Havent-se de tenir en compte, respecte del recurs interposat per la part actora, el que es declara en els fonaments jurídics segon i tercer d'aquesta resolució".
Aquesta darrera interlocutòria és manifestament confusa i crec que ho fa de forma intencionada. Hi ha altres 'perles', però la que principalment genera una confusió total i absoluta és la de la seva decisió. Fixeu-vos, ens diu que rebutja els recursos de reposició i que es confirma íntegrament la interlocutòria anterior però tot això s'ha de fer d'acord amb el que la resolució diu als fonaments jurídics segon i tercer.
Doncs bé, cal fer-nos una nova pregunta que és la següent: ¿què diuen els fonaments jurídics segon i tercer?
La confusió està aquí totalment servida i segurament és el fet que s'hagi generat una interpretació no acurada en termes jurídics dels efectes de la resolució.
En el fonament jurídic 2n del text és on trobem la frase de la polèmica. El fragment més sorprenent és quan diu que "(el recurso) formulado por la parte actora entiende equivocadamente, tal ver por la redacción de la parte dispositiva del auto, que las medidas acordadas sobre la necesaria adaptación del sistema de enseñanza lingüística a la consideració del castellano también como lengua vehicular, supone simplimente la atención individualizada del alumno en esta lengua. Ello no es así. El sistema ha de adaptarse a toda la clase (o unidad escolar) de la que forma parte ese alumno. Lo acordado afecta al alumno juntamente a sus compañeros". Em refereixo a aquest paràgraf com a sorprenent perquè la part dispositva de la decisió del mes de gener deia textulament com hem reproduït anteriorment que el requeriment a la Generalitat es feia només "en cuanto afecta al hijo de la recurrente".
Al costat d'aquesta formulació, al fonament jurídic 3r, el propi TSJC - sense dir-ho- cita la Sentència del Tribunal Suprem de 9.12.2010 que afirma que és l'administració educativa a qui li correspon la determinació del percentatge en què ambdues llengües han d'utilitzar-se com a vehiculars. La conclusió és que de cap manera pot prosperar la pretensió d'una equiparació absoluta entre ambdues llengües.
Per tant, tot i que el fonament jurídic segon digui el que diu, el tercer està reconeixent de manera clara i rotunda que li correspon a la Generalitat la determinació de la proporció en què castellà i català han de conviure a les aules. Aquesta determinació de la proporcionalitat i la forma ha quedat establerta a la llei d'educació de Catalunya de manera que el Tribunal acaba demanant-li a la Generalitat que faci una cosa que ja fa temps ha fet i és regular mitjançant llei aquesta qüestió.
¿Quina és la conclusió?
Doncs exactament que la mesura cautelar acordada pel TSJC no té cap virtualitat jurídica pràctica ja que el que acaba fent és demanar-li a la Generalitat, amb la confirmació de la interlocutòria del 3.01.2013, que faci el que ja fa temps ha fet i és aprovar la llei d'educació de Catalunya on es regula al seu títol II el règim lingüístic de l'educació a Catalunya.
Al costat d'això cal recordar el següent:
Notícies relacionades1. El TSJC no pot anul·lar ni interpretar la llei d'educació de Catalunya, tampoc l'Estatut d'Autonomia. Això només ho pot fer el Tribunal Constitucional i, de fet, ja ho ha fet en els termes que hem expressat anteriorment quan ens hem referit a la STC 31/2010.
2. La jurisdicció contenciosa administrativa és revisora de l'activitat de l'administració i, per tant, només pot anul·lar actes administratius o reglaments. En el cas concret del procediment 190/2012 allò que està pendent de sentència és la valoració i conseqüent possible anul·lació d'una resolució de la consellera que desestima les pretensions en matèria lingüística que fan uns pares respecte dels seus fills. Per tant,qualsevol sentència que pugui recaure sobre aquesta qüestió només pot afectar la persona concreta però mai es podrà generalitzar el seu resultat a totes les aules de Catalunya. És important tenir clar això perquè de les informacions periodístiques aparegudes aquestes dies hom podria interpretar que estavem davant d'una afectació global del sistema educatiu i això és impossible en els termes que s'acaben d'exposar.
