La sortida de la crisi
¿Reformar el BCE?
La Unió ha d'emetre eurobons i impulsar un pla d'estímul per als països on més creix l'atur
El 2008 totes les economies van entrar en recessió a la vegada després de la fallida de Lehman Brothers. Però les polítiques econòmiques aplicades han estat diferents i la recuperació, asimètrica. Encara que a Europa seguim en la negació més absoluta de la realitat, aquesta és tossuda a l'hora de confirmar els nostres greus errors de política econòmica.
La nostra política fiscal va implicar menys estímul el 2008 i el va retirar abans que els EUA. I el BCE ha doblat la mida del seu balanç i ha abaixat els tipus al 0%, igual que la Reserva Federal (Fed). Però sempre ha actuat arrossegant els peus, desbordat pels esdeveniments i amb els mateixos complexos morals que tindria algú amb profundes conviccions religioses en un bordell.
El problema és que això no és un bordell, és una depressió amb risc de fallida del balanç i ruptura de l'euro. Ara el presidentRajoy,després de comprovar que les seves mesures han aprofundit significativament la sagnia de l'ocupació i la restricció de crèdit, ha caigut del cavall i defensa tot el que havia criticat. Estímuls fiscals i monetaris per fer sortir l'economia de la recessió. Molts pensen queDraghiés Santa Claus i pot resoldre ell sol la crisi.
La realitat és que la política monetària en una depressió amb trampa de liquiditat bancària com aquesta en què ens trobem és incapaç de reactivar el creixement. Tu pots omplir els embassaments d'aigua i portar el ramat a l'abeurador, però no el pots obligar a beure.
Els estímuls fiscals, queRajoyva criticar com la causa de la crisi i que ara exigeix aMerkelcom la solució, sí que tenen efectes directes sobre l'activitat i l'ocupació. La solució seria crear un eurobò i un pla d'estímul des de Brussel·les concentrat en els països on augmenta la desocupació. La crisi de Xipre ha tornat a demostrar que la Comissió i les institucions europees són com la cullera, ni punxen ni tallen, i són els governs moguts exclusivament per interessos nacionals els que tenen el poder, fins i tot per equivocar-se.
La missió del BCE aquí seria comprar eurobons per donar temps que l'estímul es posi en marxa i faci sortir l'economia europea de la recessió, com han fet la Fed, el Banc d'Anglaterra o ara una altra vegada el Banc del Japó. L'altre problema és que els inversors s'han espantat, amb raó, al veure com sistemàticament ells són els que pateixen les quitacions de deute públic i privat. Per aquesta raó hi ha un gran dèficit d'actius líquids, bàsicament el deute públic alemany, i això ha segmentat els mercats financers europeus.
Tenim una moneda única però la unió monetària s'ha evaporat per la crisi de l'euro. Els líders europeus s'omplen la boca amb la competitivitat, però les nostres empreses pateixen una restricció de crèdit brutal i les que n'aconsegueixen ho fan a tipus que tripliquen els que obté una empresa alemanya. Així és impossible generar projectes d'inversió rendibles, cosa que ajuda a entendre la depressió en què ens trobem.
Aquí el BCE és determinant per resoldre el problema, encara que la seva actuació ha de ser part d'un pla integral per sortir de la recessió. L'estratègia del BCE és prestar als bancs privats i que ells li resolguin el problema. Però la banca europea està infracapitalitzada i concentra les seves compres en actius líquids dels països centrals amb mínim risc. El BCE ha de seguir els passos de la Fed i comprar directament els actius il·líquids; el problema és que molts d'ells faran quitacions. I una altra vegada tornem a la necessitat de crear un eurobò, ja que l'actual Fons Europeu deixa l'assumpció de pèrdues en mans dels estats i no del centre.
¿El BCE ha de canviar la seva estratègia? Sens dubte. ¿Necessita reformes? No és necessari. Amb la inflació controlada, el Tractat de la Unió l'obliga a buscar l'objectiu de la plena ocupació. Però incloure l'objectiu de plena ocupació explícitament en els seus estatuts i fixar una àncora sobre la taxa d'atur com ha fet la Fed ajudaria a fixar expectatives en els mercats, augmentaria l'oferta d'actius líquids -públics i sobretot bancaris-, i a normalitzar el crèdit a empreses i famílies.
¿Es faran aquestes reformes? Sent realistes, l'experiència dels tres últims anys no convida a l'optimisme. Podem seguir veient canvis però sense escapar-nos de la maledicció que assola Europa: les mesures arriben sempre massa tard i amb massa poca contundència. Tothom somia que passin les eleccions alemanyes perquè tots els problemes de la nostra estimada Europa es resolguin. Però, com ens ensenyavaCalderón de la Barca,la vida es sueño, y los sueños, sueños son.
Notícies relacionadesLamentablement, fins que no es resolguin tots aquests problemes, la recuperació a Espanya és una fantasia i el risc de ruptura de l'euro augmenta cada dia. Economista en cap d'Intermoney
i professor d'Icade.
