Anàlisi
«Odi a l'intrús»
Si el títol d'aquest article els sobresalta, ho entenc. No estem acostumats a imaginar-nos que una dona embarassada pugui sentir rebuig, fins i tot odi, pel projecte de bebè que porta al ventre. En l'alta cultura, la representació de la maternitat és gairebé inexistent: ¿on hi ha les novel·les, les pel·lícules, els quadros, que tinguin per tema l'embaràs, l'avortament, els conflictes al voltant de la fertilitat, omnipresents no obstant en la vida real? En la cultura popular, en canvi, la maternitat es representa molt, sí, però en un únic color: el rosa. Tot és meravellós i entendridor i el millor de la vida… Doncs no. En la vida real, moltes dones o no volen ser mares, o no volen ser-ho amb aquell home com a pare, o sí però no en aquell moment. Era el cas deSylvia Plath.Al seu impressionantDiari (per cert descatalogat i que algú hauria de reeditar urgentment) pertany la frase del títol. Citem-ne una mica més: «Horror davant la possibilitat d'estar embarassada. El soroll metàl·lic d'una porta rere una altra que es tanquen violentament sobre els nostres caps…Ted[Hughes, el seu marit] sense feina, jo sense feina, l'allau de factures que ens posen en números vermells, i el pitjor de tot, odiant amb tota l'ànima l'intrús… vint anys d'infelicitat, un fill creixent en el desamor… La necessitat de sacrificar-ho tot per guanyar diners acabaria amb mi, amb Ted, amb la nostra feina d'escriptors… quan, d'aquí quatre anys, per exemple, podríem ser els millors pares imaginables…»
SiPlathhagués estat finalment embarassada (que no ho estava) i les lleis li haguessin impedit avortar, ¿què hauria passat? Probablement el que ella, que tenia l'amarg do d'una lucidesa ferotge, s'imaginava: 20 anys d'infelicitat.
Potser vostès estan pensant que no. Que és impossible que una dona no estimi el seu fill; que al finalSylvia Plath, com qualsevol altra dona normal, se sentiria molt feliç de ser mare, fossin quines fossin les circumstàncies. Ho entenc. Entenc que la idea que les dones estimen sempre (encara que calgui forçar-les una miqueta), és una idea preciosa, molt consoladora, a la qual molta gent s'aferra amb desesperació, perquè, si no, el món els semblaria massa dur. Però, simplement, no és pas veritat. No totes les dones són amoroses, ni totes tenen vocació de ser mare.
Notícies relacionades¿Tenim dret a obligar-les a viure un embaràs que no desitgen i a fer-se càrrec d'un fill que no volen? ¿Qui cuidarà aquest nen quan neixi i qui el mantidrà? ¿La mare, contra la seva voluntat? ¿El pare, a punta de pistola -obligat per un jutge, amb l'ADN per davant-? ¿Uns pares adoptius? ¿I si pel que sigui, no hi ha candidats?...
Si els drets de les dones no semblen importar gaire als antiavortistes (el representant principal dels quals és una institució en què elles no tenen ni veu ni vot), que pensin com a mínim en els dels fills. Em refereixo al dret, gens insignificant, a no venir al món convidat, per força, per una mare que et veu com un intrús.
