'JÓVENES (SOBRE)SALIENTES'
Instantànies en moviment
Mariona Olmos és la viva demostració de com sobreviure en dos dels sectors més complicats: la fotografia i la dansa en ple segle XXI
Mariona Olmos, de 23 anys, llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat Ramon Llull (Blanquerna).
LaMarionaens rep a casa seva, al barri deSant Andreu, on viu amb els seus pares. Es disculpa uns segons perquè està acabant de comprar uns bitllets d'AVE. L'hem enxampat enmig dels preparatius del seu primer "viatge" de feina fora de Catalunya, en què exposarà les seves fotos en una petita sala deSaragossa. Mariona Olmos té 23 anys i ha estudiat Publicitat i Relacions Públiques.
Porta ulleres de pasta, barreja català i castellà mentre parla i riu fort. Ens porta fins a la teulada del seu edifici, entre calçotets nets de l'àtic segona i els llençols de la veïna del tercer. I aquí, amb unes vistes d'altura, ens situem cara a cara. Penja un cartell per als veïns, fet a base de cel·lo i rotring, en què hi diu: "No tanqueu la porta. Estic fent un treball". A la Mariona li agrada la fotografia i la dansa i, encara que soni a utòpic i gairebé a carambola de ciència-ficció, ella és la viva demostració de com sobreviure en dos dels sectors més complicats: la fotografia i la dansa en ple segle XXI, aquestes arts on les estisores entren primer, i la inversió l'últim. A més, ella ha arribat a aquests dos mons pels camins menys convencionals.
No va començar a fer dansa quan era petita, no. No és de les que té fotos amb xumet i monyo. Tampoc. Ella va començar als 16 i va treballar en un McDonald's per pagar-se les classes de ballet. Respecte a la fotografia, les seves primeres fotos són amb una Olympus la mar de normal i no va tenir una Canon fins l'any passat, que encara avui continua pagant. No obstant, ella és una experta a desterrar els 'peròs'. I la seva tossuderia, i per què no, insistència, l'han portat a crearMW Photography, que, per cert, ve de traduir el seu nom a l'anglès, Mariona, Mari Wave. "MW Photography sorgeix en el primer any de carrera de manera molt natural. Havia de fer algunes pràctiques de fotografia i com que estava tot el dia fent classes de dansa, feia servir les nenes com a models en els assajos i, així, estalviar-se temps". Això li va encendre la bombeta. ¿Per què no? Li encanta la fotografia i li encanta la dansa, ¿Per què no especialitzar-se a fotografiar el món que té més a prop, el del ball? ¿Hi ha res més bonic que retratarun salt en 'grand ecart'? ¿Unabona empenya amb unes sabatilles de punta?
No obstant, hem de fer justícia a la trama d'aquesta història. ¿Què podem dir? Començar recalcant que la Mariona no ballant de tota la vida. Va començar de petita, però la seva mare la va desapuntar perquè sempre sortia plorant. "Llavors, em va apuntar a classes d'anglès, en aquella època d'obsessió paternal perquè aprenguéssim idiomes". Així que molt anglès, però poca dansa. I zero esport, en general. Però als 16, ella, amb plena consciència, reprèn les classes i es busca una acadèmia i, al final, li acaba agafant el gust a 'això' de ballar. Comença amb ballet, però acaba fent flamenc, contemporani i fins i tot ball espanyol. "Els meus amics crec que no entenen com puc estar tancada de dilluns a divendres ballant. Però jo prefereixo això mil vegades més abans que sortir de festa". Mentrestant, els seus pares seguien que no i que no, que nanai, que es deixés de tonteries i que es posés a estudiar "seriosament". Als 18 anys tanquen l'aixeta, així que a la Mariona no li queda cap més remei que calcular al mil·límetre quantes hores necessitava treballar per pagar-se la matrícula. Canvia el mallot per l'uniforme de McDonald's i es posa mans a l'obra amb els Big Mac.
I entre 'pliés' i 'foutées', la Mariona no només no abandona el seu gust per la fotografia, sinó que el potencia. Decideix que li encanta i demana una subvenció paternal per comprar-se una Cánon "com Déu manda". I tot i que encara l'està pagant, de moment ja li ha permès fer la seva primera exposició com a MW Photography en un local del Raval. "A vegades, les coses són molt més fàcils del que ens pensem. És tan fàcil com trucar i oferir-se. Van valorar la qualitat dels meus treballs i això que una altra sala me'ls havia rebutjat abans. ¡Sort que no em vaig rendir", ens diu contenta. I sense respirar entre paraula i paraula, segueix igual d'emocionada explicant que se'n va a Rússia d'aquí unes setmanes. El fred li és igual, el que compta és que el destí és la capital del ballet. A més, té el permís per entrar alBolxoi Ballet, la companyia per excel·lència de les puntes, les 'odettes' i els 'tutús' al vol. Això seria l'equivalent a anar a sopar ambWoody Allen,per a un cinèfil, o anar-se'n de copes ambThom Yorke,per a un músic addicte.
Notícies relacionadesI així és com, ara, la mateixa noia que de petita renegava de l'anglès amb un "em fa pal" per defecte, avui és la que es prepara de forma autònoma i va boja per treure's el TOEFL i tornar a l'Escola Central Saint Martins a Londres (sí, la mateixa, en què bloguers, dissenyadors de moda, artistes, il·lustradors i altre gent del bon gust es moren per entrar), on ella l'any passat va fer un curs intensiu de set dies d'iniciació a la fotografia. "Jo mai he tret notes brillants; tot al contrari, sempre m'ha costat molt concentrar-me en una cosa, o motivar-me", ens diu amb veu resolutiva i molt desimbolta, com de qui ha deixat enrere els 'fantasmes' del passat i mor per tirar endavant els seus projectes. I és que, al final, serà això: "Trobar el que t'agrada, o les coses que t'agraden. Conjugar-ho tot. I esforçar-te per aconseguir-ho".
