Amor 2.0
L'amors'està professionalitzant. Intentaré explicar-ho perquè així d'entrada sona fatal. Conquistar un altre ésser humà és (¿o hauria de dir era?) una de les activitats més divertides i apassionants d'aquest món, però pel que m'expliquen les tècniques s'han tornat molt2.0. Lesnoves tecnologies ens acosten, i molt, però també ens tornen còmodes, massa directes, poc romàntics i simples.
Buscar un 'flirt', amb amor o sense, en l'actualitat passa per a molta gent per les pàgines de contactes que hi ha a la xarxa, per les aplicacions del mòbil (n'hi ha una que els mateixos gais anomenen “buscamariques”), i per les xarxes socials com Facebook i Twitter. Amb aquestes noves eines comença la festa. Algunes persones que conec han utilitzat i utilitzen aquests mitjans, i tenen anècdotes de tota mena. No ho jutjo, ¡que consti!, però és clar que aquesta manera virtual delligarés molt peculiar i s'ha de tenir la ment molt oberta, assumir els enganys amb estoïcitat i, sobretot, pocs prejudicis.
Un noi a qui vaig conèixer l'altre dia i gran usuari d'aquesteseinesdel flirteig(una mica fastiguejat, això sí) em deia: “¿Què passa amb elflirteig, per què ja ningú sedueix ningú? Ja ni juguem amb la mirada, ni parlem una estona per conèixer-nos, ni anem a prendre un cafè, i la culpa de tot la té la punyetera tecnologia. Abans anaves a un local i coquetejaves una estona, reies una mica, i si t'agradava el noi, doncs quedaves un altre dia, o te n'anaves aquella nit a casa seva, però hi havia un principi. Susana, estem fatal, ens enviem les fotos de les nostres cigales per telèfon al cap de cinc segons. ¡En tinc una col·lecció!” El que he dit, s'ha de tenir la ment molt oberta. La veritat és que aquesta tècnica d'enviament de membres deu facilitar molt les coses, i segur que t'estalvies molts disgustos, però em fa l'efecte que hauran d'assignar un nom a cada penis fotografiat perquè si ja és difícil recordar-te d'una cara, no vull ni pensar d'un membre viril.
¿Quan vam deixar de conquistar-nos amb un mínim de temps i paciència, què ha passat amb elmisteri, on queden els nervis a l'estómac per algú que t'agrada, i això de sentir l'emoció de tocar algú per primera vegada, desitjar asseure't al costat de la persona que t'atrau, al·lucinar amb un somriure, posar-te vermell davant una mirada que dura massa, preguntar-te si tornaràs a veure'l i quan, acomiadar-te amb una abraçada d'aquelles que no oblides encara que passin 100 anys? Sembla que totes aquestes eines virtuals tenen èxit, però la pregunta és si només condueixen alsexe ràpid i no a l'amor. Però no seré carca, ni antiga, ja que de tant en tant de tots aquests rotllos virtuals en surten parelles i tenen nens, o no, i són feliços i mengen anissos... o no.
Un altre amic, aquest hetero, atractiu i simpàtic, ha aterrat en tot aquest món del flirteig 2.0 no fa gaire i crec que està fascinat a estones, però el veig una mica perdut i amb moltes manies. “Mai els escric jo primer, perquè si després no m'agraden és un marró, i si viuen lluny no m'interessen. La majoria dels tios pengen fotos ensenyanttors, però jo passo. M'ha dit un col·lega que he de perfeccionar lespreguntesper no quedar-me amb un pam de nas com el de l'altre dia, que la tia tenia un megacòs a la foto i després va resultar que era grassa, va posar una foto de quan tenia 20 anys. A partir d'ara he de preguntar el pes i l'alçada”. ¡Quines coses! Per lligar a la xarxa és clar que cal desenvolupar una gran tècnica. Segur que jo seria de les que podrien estar parlant durant mesos i no quedar mai per no trencar el misteri. No em veig preguntant el pes i l'alçada, i encara menys demanant la foto del membre. Però si a mi em gravaven cintes de casset amb música romàntica.
La veritat és que malgrat que et comuniquis a través d'unordinador, o d'una foto que té més de 20 anys, o que el teu penis o els teus pits siguin la teva carta de presentació, arriba el dia en què has de donar la cara i aquí és quan apareixen una altra vegada els somriures, les mirades, et comuniques amb les paraules, amb els gestos, i sents de veritat. I és en aquest moment, i no abans, quan saps si t'agrada una persona o no, perquè no hi ha res millor que el vis-a-vis, com diu la meva germana Mercedes, per saber si algú et mola. I si et mola, amig@, no voldràs que aquell dia s'acabi mai.
