Els pressupostos no són per a cínics

De fa dies, de fa setmanes, de fa mesos, hem vist com tossudament -un cop i un altre- actors polítics i mediàtics han demanat insistentment que el Govern de la Generalitat presenti els pressupostos. Fins i tot des d'alguns sectors del mateix partit del Govern s'ha participat d'aquest discurs com si ignoressin el significat real de presentar i aprovar uns pressupostos totalment determinats pel Govern espanyol que ens obliguen a unes retallades que són completament inassumibles.

I és que els únics pressupostos que ara mateix es poden presentar han de complir amb el sostre de dèficit vigent, el que comportaria per a Catalunya una retallada superior a la que s'ha fet a Grècia o Portugal. No és cap exageració, és així de dur. I els qui tant sí com no demanen que es presentin aquests pressupostos saben perfectament els efectes demolidors que unes retallades així tindrien per a la societat catalana. Estem parlant de 4.800 milions d'euros (3.800, segons les millors previsions), una xifra superior a les retallades acumulades els darrers dos anys.

A MÉS, NO ÉS que Catalunya hagi estirat més el braç que la màniga, ben al contrari. El nostre país genera en impostos 36.000 milions d'euros (sense comptar la Seguretat Social), però la Generalitat només n'acaba disposant de 19.000 per elaborar el seu pressupost. Aquest és l'autèntic origen dels nostres mals. I així, mentre Grècia retallarà el 2013 un 11,5%, el Govern espanyol condemna Catalunya a una retallada del 15%. Retallar 4.800 milions és l'equivalent a tancar les principals universitats catalanes, els principals hospitals del país, acomidar tots els Mossos d'Esquadra, tots els bombers, tancar TV-3, Catalunya Ràdio i el Parlament sencer... i, tot i així, encara ens quedarien més de 1.000 milions per retallar. El que deia: inassumible.

I això ho saben, entre altres, el PP i el PSC. Però tot i saber-ho no han deixat de demanar compulsivament la presentació dels pressupostos en aquestes condicions. ¿Per quin motiu? Doncs, ras i curt, per un càlcul partidista, aliè al patiment de la gent. Per a uns, és una qüestió de subordinació cega al Govern espanyol. Per a d'altres, és, paradoxalment, la pressa per posar-se l'endemà mateix al capdavant de la pancarta contra les retallades. I aquesta és una actitud que només es pot qualificar de cínica.

Per això és tan necessari parlar clar, aconseguir que la gent entengui el que ens està passant. La situació econòmica i social és dramàtica i el Govern espanyol no fa més que agreujar-la amb una política deliberada d'ofec a les finances catalanes. Brussel·les determina el sostre de dèficit per a l'Estat espanyol, però és Madrid qui, en contra del que recomana la mateixa UE, d'un límit del 4,5% només en reserva a Catalunya el 0,7% (o un 1,2 segons la darrera previsió), malgrat que és el Govern de Catalunya qui assumeix tota la despesa en sanitat, educació i serveis socials.

De fet, però, el problema de fons, el problema estructural, és que els impostos que paguem els catalans no es queden a Catalunya. I per això ens veiem obligats a endeutar-nos quan, justament, no ens caldria fer-ho si no patíssim l'espoli fiscal que patim i els incompliments flagrants i reiterats de cadascun dels governs espanyols. És a dir, podríem acceptar un límit de dèficit del 0% si recaptéssim i gestionéssim tots els impostos. O dit d'una altra manera, per molt que ens augmentin el límit de dèficit, si no controlem els nostres ingressos mai sortirem del cercle de deutes i tensions de tresoreria de què som presoners.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

QUAN LES darreres dades de l'enquesta de població activa diuen que ja hi ha més de 900.000 catalans a l'atur o que una de cada quatre persones en edat laboral no té feina, acceptar aquests pressupostos és una irresponsabilitat sense precedents. Cada dia que passa Europa és més conscient de la bogeria que representa ofegar l'economia catalana, que és la que aporta una quarta part de tots els ingressos fiscals de l'Estat espanyol. Per això seguirem fent el que toca, amb la convicció que cada dia hi ha més gent que ho entén.

El país està en una situació límit. I davant d'això només s'endevinen dues estratègies a curt termini. Una és la que venen aquells que pressionen el Govern de la Generalitat per executar de forma immediata els pressupostos devastadors deMontoro. I, una segona, traslladar la pressió al Govern espanyol (qui gestiona amb exclusivitat i discrecionalment els nostres recursos) per exigir un tracte fiscal i econòmic just per a la societat catalana. La disjuntiva és prou clara. Ens podem posar al servei de les necessitats de la societat catalana o podem fer el caldo gros al Govern del PP. Nosaltres, si més no, ho tenim clar i ningú no ens farà canviar el rumb.