Al contraatac
Pactes i cops de puny
Si es fixen bé en el vídeo que recull la baralla a l'Assemblea Nacional de Veneçuela, enmig de la batussa estén els braços un home gran, amb americana negra i camisa blanca. Intenta separar els que van decidir aquell dia resoldre la tensió i la discrepància a cops de puny. No queda clar, perquè el vídeo es talla, però sembla que la seva intervenció aconsegueix distanciar els contendents. Aquesta figura enorme, més alta que la resta, tractant d'evitar al seu país i a la resta del món la vergonya de veure els diputats en plena topada al Parlament esmorteeix una mica la desolació general que provoca aquesta escena. Que admirables resulten aquelles persones que en les situacions més difícils no dubten a posar-ho tot en joc per evitar-nos el desastre. I que poc cotitzen en aquest moment de desconcert i canvi a tot el món les posicions intermèdies, negociadores, amb una voluntat real d'entesa.
Intentar entendre's
Una de les pitjors conseqüències de la Gran Crisi al nostre país i a gairebé tot Europa és la laminació de la paraulapactede la vida política. Cedir i intentar entendre's és una cosa que ha perdut crèdit. Com que existeix una única política econòmica possible, ¿quin consens hi pot haver amb els discrepants? El Govern espanyol ja fa un any i mig que governa per decret.
Però aquí tenim també el cas deFrançois Hollande, que ha hagut de corregir corrents un document intern del Partit Socialista francès perquè s'atrevia a criticar el dogmatisme austericida d'Angela Merkel.El cas d'Itàlia, que ha necessitat prolongar la vida pública d'un ancià de gairebé 90 anys per aconseguir posar d'acord uns polítics que es jugaven la seva pròpia supervivència. I altre cop el cas d'Espanya. Ha hagut de confirmar-se que tenim al davant almenys un lustre de patiment i atur perquè finalment el Govern es decidís ahir a recollir el guant que aquesta setmana han llançat l'oposició i els agents socials per asseure's al voltant d'una taula i sumar esforços i propostes, com a mínim contra la desocupació. Les dades del CIS d'ahir revelen fins on cau la confiança ciutadana en els partits i en tot el que facin. Pel bé de tots s'ha d'esperar que aquesta vegada no es tracti només de fer-se una foto.
Aquesta desconfiança és la tragèdia de la política i els polítics. Tants anys de conxorxes, corrupteles i complicitats tàcites que han començat a emergir a la calor de la crisi han acabat per desprestigiar la seva raó de ser: discutir, cedir per sumar, pactar per treure aquest país del forat. Això unit a la constatació que els qui mouen els fils de l'economia financera li han guanyat el pols a la política tradicional.
Probablement des de l'intent de cop d'Estat del 23-F no hem estat en una situació que comprometi tant la forma de vida dels espanyols com aquesta crisi. No és tasca per a un sol partit. Per molta majoria absoluta que tingui i per més que al segon li vagi pitjor a les enquestes.
