La reforma de l'Estat
Administració i empleats públics
Només els que exerceixen l'autoritat haurien de ser funcionaris, i la resta, laborals elegits per mèrits
L'Administració pública està sota escrutini públic, cosa que és molt positiva de cara a la seva regeneració. Un dels eixos del debat és acusar de clientelisme en la contractació dels empleats públics, en especial en les comunitats autònomes i en les corporacions locals. Això és un fet: una part important dels laborals, que són majoria en els ajuntaments i molts en les autonomies, i bona part dels interins, molt nombrosos també en les administracions subestatals, han estat contractats de forma «heterodoxa». En la majoria dels casos no han estat seleccionats sota els principis públics irrenunciables d'igualtat, capacitat i mèrit.
El resultat de tot això és desolador: empleats públics mediocres i molt influenciables per la pressió política, ja que deuen el seu lloc a un polític o a un partit. Aquest clientelisme ha tingut, sens dubte, un caràcter polític però especialment un caràcter social, ja que han tingut més facilitat per entrar en les administracions públiques aquells ciutadans amb més contacte amb membres de les institucions públiques i polítiques que els ciutadans allunyats d'aquestes agendes.
Aquesta indubtable patologia i pobresa institucional de les nostres administracions subestatals ha tingut com a efecte que l'Administració de l'Estat i els seus grans cossos treguin pit i mostrin el seu evident guany en el fet que han operat de forma meritocràtica i que presenten més capacitats professionals. És un altre fet empíric indiscutible. Ara bé, ningú argumenta que aquesta lògica corporativa elitista de l'Estat espanyol té les seves pròpies debilitats. Es tracta d'un model edificat sobre cossos d'elit (diplomàtics, advocats de l'Estat) a què s'accedeix per elevades dosis de capacitat i mèrit, però que en la pràctica fa impossible el principi d'equitat. Només una petita porció de la societat està en condicions de dedicar uns quants anys a preparar-se una difícil oposició i a pagar preparadors personals i acadèmies. L'endogàmia és inevitable.
Però hi ha una altra externalitat negativa molt pitjor: la debilitat tècnica de polítics i partits polítics ha generat que una bona part de l'espai polític sigui ocupat pels grans cossos de funcionaris. És un fet que a Madrid les decisions polítiques depenen més dels funcionaris d'elit que de l'àmbit estrictament polític (en aquesta legislatura decideixen els advocats de l'Estat; en les dues anteriors de Zapatero,els tècnics d'administració civil). No sé si els ciutadans saben que importa ben poc el que voten, ja que el poder depèn de les lluites i la capacitat d'influència dels grans cossos de funcionaris. L'Estat espanyol és corporatiu i en la pràctica poc democràtic.
Faig aquí aquestes reflexions perquè detecto que sota la crítica al model clientelar de les administracions autonòmiques i locals (al qual em sumo totalment) apareix un model contrareformista en què els grans cossos volen aconseguir més espai de poder en el propi Estat i universalitzar el seu model a totes les administracions públiques del país. Parlant clar: a un model de politització de la funció pública s'hi contraposa un model de funcionarització de la política. És obvi que ni un camí ni l'altre són positius per aconseguir unes administracions públiques sòlides, transparents i democràtiques.
Notícies relacionades¿Però hi ha una tercera via? És clar que existeix, i curiosament és la més senzilla i menys barroca des d'un punt de vista institucional. En primer lloc, s'hauria de dessacralitzar la condició de funcionari. No té cap sentit que la majoria d'empleats públics siguin funcionaris amb drets i deures especials. Només haurien de ser funcionaris els que exerceixen funcions d'autoritat (jutges, policies, inspectors d'hisenda) i aquells que tinguin un contacte directe amb les instàncies polítiques. La resta poden ser senzillament laborals.
En segon lloc, s'hauria d'impulsar per a la selecció de tots els empleats públics (funcionaris i laborals) sistemes rigorosos en què imperin sense excepció els principis d'igualtat, capacitat i mèrit. La qualitat institucional i dels serveis públics depèn totalment d'això. Però aquests processos meritocràtics de selecció no tenen per què ser tan complicats i difícils com ho són ara, cosa que genera que només un nombre reduït de ciutadans hi tinguin accés. Això implica que la majoria de ciutadans molt ben preparats i capacitats es quedin fora d'aquest joc, i que es trenqui en la pràctica el principi d'equitat i de competitivitat en l'accés. Aquestes dues propostes tan senzilles permetrien poder tenir unes administracions de qualitat en el país: més potents, més neutrals i més democràtiques.
