Petit observatori
Apunt sobre l'afalac
Al llarg de la vida, com és natural, he rebut elogis i crítiques. Em sembla que han estat comentaris honestos, i només alguna rara vegada m'ha arribat un afalac innecessari o una carta inesperadament ofensiva.
Em penso que he digerit adequadament tant els elogis com les crítiques, perquè m'he dit que tant en un cas com en l'altre les opinions responien a una manera legítima -no dic justa- de veure les coses. Tant els afalacs com els insults per sort han estat molt pocs, i això m'ha permès viure i treballar còmodament.
Revisant papers, ara, he retrobat un targetó que em va enviar fa molts anys un professor de Literatura. Jo ja havia acabat el batxillerat i començava a col·laborar aDestino. L'antic professor, coneixedor que el companyRamon Folch i Camarasai jo havíem escrit versos, com que ell també en feia ens va convidar un parell de vegades a visitar-lo a la seva habitació del col·legi. Era una persona jove, molt amable. I un dia vaig rebre una targeta seva, la que ara he retrobat.Em deia: «Ara que ets tan cèlebre, ¿voldries ocupar-te aDestinode la meva darrera obreta? T'ho prego amb tot l'afecte. I tant de bo t'agradi força i totes les paraules que hi escriguis siguin plaents».
Notícies relacionadesEl que em va violentar d'aquesta petició va ser l'afalac. L'afalac no és un elogi. L'afalac és voler estimular en algú la vanitat i l'orgull. Jo no he practicat mai, em sembla, l'art d'afalagar, i encara menys amb la intenció d'obtenir-ne algun rendiment. Penso que sóc bastant sobri -potser massa- a l'hora d'expressar les meves admiracions i, equitativament, també sóc sobri quan rebo algun elogi d'algú.
Una de les interpretacions històriques d'afalagarés «forjar una falsedat». També «acariciar, o polir un objecte». Tot això està molt bé, però quan s'afalaga per seduir, mostrar admiració per aconseguir alguna cosa... Entre l'afecte i la indiferència hi ha un espai de respecte on ens podem trobar còmodes.
