De com la realitat supera la ficció
Víctor Santacana, 25 anys, llicenciat en Cine i Mitjans Audiovisuals, especialitat en direcció artística per l'ESCAC
Víctor Santacana, 25 anys, llicenciat en Cine i Mitjans Audiovisuals.
Un consell important: quan acabes la universitat o els estudis t'adones que surts com un autèntic 'pringat', que hauràs de treballar molt per fer-te un espai. Però qualsevol meta implica un esforç i s'ha d'estar disposat a lluitar per aconseguir-la.
El curt 'Mi amigo invisible' parla d'un noi tan i tan tímid que es menja les patates sense sal. És el resultat del cinquè projecte de 3r de carrera d'un grup de joves de l'ESCAC. En un temps rècord (vaja, el que dura un curt) aquesta generació de nous cineastes han recorregut ciutats com Màlaga, Seattle o Los Angeles presentant aquesta microobra d'art de festival en festival. ¿I al darrere? Moltes hores de treball, un gran equip i un ultimàtum: "Les quatre últimes pràctiques que heu fet són una merda', ens va dir el professor, 'o feu ben aquesta o suspeneu", ens explicaVíctor Santacana, director artístic d'aquest curtmetratge. ¿I el director? Un altre jove excel·lent:Pablo Larcuen. I bingo. Amb 'Mi amigo invisible' van quedar ni més ni menys que finalistes alFestival Sundance2010 a Park City, Utah (EUA) i guanyadors alFestival de Cine de Los Angeles. A més, també han estat en festivals com el de Puerto Rico, el de Màlaga, el Seattle International Film Festival o l'Edimburg International Film Festival. A Víctor Santacana li falten adjectius per definir l'experiència. "Va ser la rehòstia", admet, mantenint encara amb dissimulació i després d'alguns mesos aquest mig somriure d'incredulitat. "Bàsicament va ser la primera vegada que em vaig adonar que tot el que havia estudiat o fet existia a la vida real i va ser una passada".
Ens vam citar amb en Víctor al cor de Barcelona, a la plaça de Catalunya, i vam baixar per la Rambla fins a un parc pròxim alMACBA. Durant el camí, en Víctor ens explica que ha estat una mica enfeinat aquests dies i que d'aquí poc s'embarcarà en un nou projecte. "¿Que de què es tracta? No us ho sabria dir bé, bé. Si et sóc sincer: no en tinc ni idea. A mi em diuen: "Escolta, Víctor, ¿vols treballar aquí?". I ell diu que sí per defecte. I és que Víctor Santacana és dels que no sap (o no vol) dir 'no' a res, ho accepta tot i mai rebutja ofertes, i no necessita ni tan sols una lectura prèvia del guió. "M'agrada apuntar-me a tot. ¿Per què no? Tinc 24 anys i visc amb els meus pares, no he de pensar en factures ni lloguers. Cada feina és una oportunitat per conèixer i aprendre coses noves".
Això que és un creatiu nat sobra. Des de petitó ja era el que ho tocava tot a la família, el que agafava la càmera i gravava vídeos casolans amb els amics, l'"encarregat" de passar a VHS les vacances de Setmana Santa. Encara que després les catedrals i els monuments històrics mai apareixien --reconeix-- "que això era molt avorrit". Ell es decantava per rescatar aquelles 'tonteries' del viatge que, per als altres, potser passaven desapercebudes. Després, que el vídeo agradés a l'àvia o no ja era una altra cosa. Encara que a casa d'en Víctor ja hi estan acostumats a viure amb un director d'art. No és estrany que de tant en tant falti un gerro o un llum o que hi hagi un coixí menys al sofà. "Quan tens un projecte al cap, s'hi ha d'anar --diu-- de 'cutre'", posar-s'hi com un tot terreny i estar disposat a fer el que sigui. Per inventar un bon escenari comences de zero i és el director artístic qui busca la manera de trobar tots aquests objectes, roba o mobles que es necessitin per recrear-lo. Així doncs... si s'ha de recórrer al vell truc “de l'amic del teu amic”, es fa. Si el càtering al final és la nevera de casa, s'ha d'estar preparat. Si cal buscar col·legues com un boig perquè et deixin alguna cosa, doncs no passa res. “A vegades t'atures a pensar i et dius: no ho tornaré a fer, però després tens el guió a les mans i penses que això és brutal". Però perquè això sigui brutal es necessita això i això altre (...). "I ja hi estàs ficat una altra vegada: és un cercle viciós”. Però el resultat ho compensa, ¿eh? S'atura a pensar. Mira una estona a l'infinit. "Després veus el que has fet partint d'absolutament res i dius: '¡Guau! Això és meravellós".
I no n'hi ha per menys. Amb 'Mi amigo invisible' hi anaven inclosos (encara que ells encara no ho sabien) dos viatge d'anada i tornada als EUA. Primer a Utah, al festival Sundance, i després al festival de cine de Los Angeles. A Víctor Santacana se li segueixen il·luminant els ulls. Parla del Sundance com un intercanvi constant d'idees, d'opinions, on tothom busca coses. "Si els EUA tenen la indústria que tenen és perquè tenen una xarxa de contactes molt extensa, anar-hi va ser com veure la llum al final del túnel, com un regal. Et dius: 'D'acord, no sé com, però jo vull tornar a estar aquí". Ens explica que allà els autobusos no serveixen només com a transport de persones, sinó que és on es fabrica bona part de l'ofici del cineasta: es passen targetes de contacte, tota l'estona, una darrere l'altra. I, amb elles, també hi van els somnis. Allà, al mateix bus, en Víctor recordava que no era difícil sentir molt sovint interferències de converses alienes: "¿Escolta, vosaltres sou els del curt de...?". "Et deixo la meva targeta". "Estic treballant en això: us pot interessar". I és que així és com funciona això del setè art. De conèixer i que et coneguin.
Notícies relacionadesArran de 'Mi amigo invisible', a en Víctor no li han parat d'arribar oportunitats.Yo, Elefante, curt on també va treballar, va guanyar el primer premi al Festival de Sitges 2012. També ha portat la direcció artística de dos llargmetratges:Hooked up, de Pablo Larcuen, iTots els camins de Déu, de Gemma Ferraté, que va aconseguir el finançament a través delsistema de 'crowdfunding'i va superar fins i tot la quantitat inicial. A més d'això, també s'ha passat al món del videoclip i ha col·laborat, entre altres coses, com a ajudant per a la productora catalanaCANADAen els vídeos de 'The Vaccines' o 'Justice'. "Sembla que aquest any trepitjaré poc Barcelona". Això ens el notifica per missatge privat via Facebook, des de Los Angeles, on ara estan intentant vendre un llarg a una productora. I encara que no el veiem des d'aquí... ja intuïm que somriu.
Postpublicat aJóvenes (sobre)salientes
