EL FUTUR de catalunya
Per als que diuen que volen refer ponts
"Ara, en el nostre costat del riu, hi ha més gent, més que mai, que ja veu el pont massa espatllat i la regulació del riu massa desatesa"
Mariano Rajoy i Artur Mas, el 8 de gener passat, durant la inauguració de la nova línia d’AVE entre Barcelona i Figueres. /
Diuen que cal refer els ponts entreEspanya i Catalunya. Ho diu tothom. Per tant, deu ser veritat que estan trencats.
Quan es trenca el pont hi sol haver dues reaccions. Una, la dels que creuen que no es pot refer perquè amb el temps s'ha vist que el riu està mal regulat i que qui ho podria fer no es proposa realment regular-lo. L'altra, la dels que voldrien regular el riu i refer el pont.
Aquest pont, el que hi ha entre Espanya i Catalunya, sempre ha estat poc o molt difícil. I el riu també. I de tant en tant algun fonament havia trontollat. Però no tant com ara. Ara, a la nostra banda del riu, hi ha més gent, més que mai, que ja veu el pont massa malmès i la regulació del riu massa desatesa per a seguir-hi confiant. I no té confiança que a l'altra banda hi hagi realment voluntat de solucionar el problema.
Si d'aquesta explicació, evidentment metafòrica, passem a un llenguatge més directe ens hem de referir a la tensió que actualment hi ha entre Catalunya i Espanya. Amb ponts de diàleg, d'entesa i de treball en comú fortament malmesos. I amb un sector important, a Catalunya, que havent arribat a la conclusió que no hi ha voluntat d'entesa ha optat per la independència. Un propòsit difícil d'assolir, però que en tot cas com a mínim altera profundament la situació de Catalunya a Espanya. I l'actitud.
Tot plegat ha produït sorpresa. A Espanya, sobretot. On, superada la inquietud que hi hagué al principi de la transició, va tornar a imperar, molt majoritàriament, l'actitud uniformista i de pressió política, financera i identitària sobre Catalunya. Que ha culminat en la sentència del Tribunal Constitucional que marca un abans i un després de la relació entre Catalunya i Espanya. Una sentència extraordinàriament important, demolidora per a l'autonomia de Catalunya i dictada per un Tribunal que des de dins mateix fou qualificat de "dudosamente constitucional".
Bona voluntat
Hi ha més temes que tots els interessats a reconstruir ponts han de tenir ben presents. Hi ha gent de bona voluntat, i que potser podrà si més no dialogar amb el poder espanyol, que podria no tenir-ho prou en compte. Pensar que són molt importants concessions poc importants, o més aparents que reals, que han estat redactades de manera que l'endemà poden ser capgirades. Això val en el camp competencial (és a dir, poder polític i administratiu), en el fiscal i de finançament, on la tergiversació i l'incompliment han estat el pa de cada dia des de la transició, i en el tema identitari (llengua i cultura, sobretot).
Hi ha una experiència de més de trenta anys de negociació d'aquests temes. Amb mal resultat. I de vegades amb consciència no prou clara dels diversos aspectes del problema. Per exemple, hi ha un tema molt principal que és el de l'asfíxia financera. Més d'un cop des de l'Estat se'ns ha argumentat que es faria alguna infraestructura d'interès i caràcter molt generals, per exemple,l'AVE Madrid-Barcelona-frontera francesa, o millorar laN-IIi l'aeroport delPrat, i que aquesta inversió equilibraria una mica la balança fiscal negativa que pateixen Catalunya i la Generalitat. O fent-ho veure. Però que l'asfíxia econòmica de la Generalitat no la produeix la inversió no feta en temes que no són de la seva competència (per exemple, l'AVE, evidentment, no ho és), sinó en allò que pròpiament és competència de la Generalitat: ensenyament, sanitat, serveis socials, universitats, cultura, política lingüística, PIRMI, medi ambient, policia, bona part de la recerca, i de la política industrial, i presons i regadius, i un llarg etcètera. Un molt llarg etcètera. Que la societat no funciona, si no s'atén bé.
Tot això és el que, amb el sistema de finançament que de mica en mica durant els darrers anys ens estan imposant, cap govern de la Generalitat no ha pogut atendre degudament. I justament d'això depenen decisivament la cohesió, l'equilibri, el benestar, el sentit de pertinença d'un país, l'estat del benestar...
Els diners gastats per l'Estat a l'AVE no són els mateixos que els que la Generalitat ha de gastar en el bon funcionament de l'escola, la sanitat i l'atenció als disminuïts psíquics. Perquè no són de la mateixa competència. L'AVE és molt important, i des de 1986 la Generalitat ha batallat perquè es fes fins a la Jonquera. Però no és de la seva competència. Com no ho és el corredor mediterrani. Que l'ha reclamat, i el reclama, però que no és competència seva. No depenen del seu pressupost, i per tant tampoc del seu finançament. Cal, per tant, no deixar-se enganyar per una possible proposta equivocada, o enganyosa, que no seria el primer cop que se'ns fa.
Sentiment, cultura, consciència col·lectiva i llengua
El catalanisme en el seu nucli més autèntic i més potent --el que ha fet que tres-cents anys de política d'assimilació i centralisme no hagin aconseguit la gradual i finalment definitiva fulminació de Catalunya-- no és només un tema econòmic. Ho és també, però no és el seu motor únic. Ni principal. Ho és també, i molt, per una banda, el sentiment i, per una altra, ho són la cultura, la consciència col·lectiva i, molt especialment, la llengua.
Que això és així, i que Espanya no ho entén o no ho vol entendre ara es torna a veure amb el projecte de lallei Wert. Com va dir fa poc enDuran i Lleida, si a Madrid hi hagués voluntat d'acostar-se a Catalunya i de reconstruir ponts el primer que farien seria retirar el projecte de Llei Wert. Que crearà un problema seriós en un àmbit on no hi ha problema. I on justament es pot veure que en aquest tema delicat Catalunya ha estat capaç de trobar una solució harmònica.
Els qui vulguin reconstruir ponts han de tenir present que no n'hi ha prou amb retocs. I menys si són retocs que han de ser retocats pelConsell de Política Fiscal i Financera (coneixem la història). A més, hi ha altres temes. Que probablement caldrà seguir recordant, per poc que semblés que realment algú vulgui reconstruir ponts. DE DEBÒ. Fins avui mateix no ha estat així.
Fins avui mateix les respostes que hem rebut han estat negatives i han deixat mal regust de boca. I una creixent sensació d'engany i de menyspreu. Per això, en cosa de poc temps, el sentiment independentista ha crescut tant. I si res no canvia, més caldrà que creixi.
Hi ha gent que diu que vol reconstruir els ponts. Són d'agrair, realment, les bones intencions. Si són autèntiques i valentes i no a qualsevol preu.
Notícies relacionadesTot això, dit des del respecte envers tots els ciutadans de Catalunya.
