Al contraatac
Reconèixer-se
Abans que s'acabi aquest mes, el comitè d'experts que analitza el futur de les pensions a Espanya ha d'entregar al Congrés un informe sobre com es pot fer sostenible el sistema. Vivim més anys, neixen poques criatures, comencem a treballar més tard i la depressió va per llarg. És l'equació elemental dels experts per explicar per què el debat i la reforma són ineludibles.
Per al juny vinent ja s'anuncia la reforma de l'Administració. L'hi reclama aRajoyamb ferocitat la dreta partidària de com menys Estat millor. Amb la paradoxa que molts dels seus paladins tenen empreses que viuen i que han viscut gairebé exclusivament de concessions públiques. Però estan disposats a discutir aquesta reforma també molts altres, convençuts que és un disbarat que a cada capital espanyola convisquin l'ajuntament, la Diputació Provincial, la delegació del Govern autonòmic, la subdelegació del Govern central i, en algunes zones, també els diversos òrgans comarcals d'una mancomunitat de serveis.
La crisi i les oportunitats
¿I què es pot dir de la reforma educativa? Doncs que segurament els que de debò coneixen el món de l'ensenyament públic tenen al cap moltes maneres de reorganitzar els recursos perquè es freni l'abandonament escolar o no es retallin les possibilitats de futur dels estudiants més brillants. Però tampoc les possibilitats de l'escolar normalet ni les que pugui tenir l'estudiant que en l'adolescència té una gran ensopegada i es despenja. Segur que se'ls acut alguna cosa que serveixi per millorar els reforços, l'ensenyament d'idiomes, la interlocució amb els pares...
Les crisis són una oportunitat. És veritat, i és una oportunitat per debatre a fons el que tenim, el que ens sobra, el que ens falta. Amb el concert de tots i, sobretot, dels que en saben. Però el que estem veient no és això en absolut. El que ens torna cada dia el mirall és la imatge d'un país en el qual costa reconèixer-se. Un país on un ciutadà senegalès mor de tuberculosi després d'un dolorós pelegrinatge amb factures incloses per ser atès d'urgència a la sanitat pública. (Fins fa ben poc, els més viatjats explicaven escenes com aquesta vistes als Estats Units, entre les expressions d'horror de la concurrència i l'orgull íntim de pertànyer a un lloc on «aquestes coses no passen»). Un país en què la treballadora d'una ortopèdia va a un hospital a retirar la pròtesi a un nounat operat perquè la família no disposa dels diners que ha d'avançar per pagar la intervenció encara que després l'Administració n'hi torni una part. I tenint en compte que de tot això en van dir al seu dia «reforma sanitària» o «reforma per a la racionalització i el copagament de la despesa farmacèutica i ortopèdica» o una cosa semblant, és ben fàcil d'entendre que en el moment en què sentim la paraula reforma ens posem de seguida la mà a la cartera. Això, els que tenim cartera.
Les crisis són una oportunitat, això és veritat, però de moment només de negoci.
