El PSOE, en estat d'alarma

El primer consell que donen per superar les travessies del desert és saber on són els oasis i estimular amb aquesta esperança la caravana. El PSOE es troba en plena travessia i sembla perdut en un horitzó de sorra. L'última enquesta del CIS va caure com una pluja de plom sobre els socialistes, no és fàcil d'explicar que el partit de l'oposició pateixi un desgast superior al del Govern que va provocar l'asfíxia econòmica amb una austeritat sense fi, aconseguint el rècord històric de 6.200.000 aturats que viuen en una situació dramàtica, amb més de dos milions en estat de misèria i desesperació.

En aquest paisatge s'ha convertit la malaltia en objecte comercial privatitzant hospitals i s'ha degradat l'ensenyament públic. És cert que el PP està en caiguda lliure i queRajoyha perdut la credibilitat, fins a convertir-se en el president menys valorat de la democràcia. No obstant, el PSOE cau encara més. La ciutadania viu un pessimisme ­col·lectiu i una depressió sense esperança. Els polítics i els partits no només no inspiren cap mena de confiança, sinó que provoquen menyspreu. No només són els professionals i la institució menys valorada, sinó que a més a més són considerats com un dels principals problemes.

En aquest paisatge tan desolat són difícils d'entendre l'optimisme i les paraules deRajoy. Està encantat amb el seu autisme, no vol ajuda de ningú, només admetria el suport si formés part de la seva cançoneta. Només acceptaria les adhesions fervoroses. Presumeix de la baixada de la prima de risc, però també sap molt bé que als especuladors no els agrada córrer riscos il·limitats: només ataquen quan la presa és segura i ara no ho és per la promesa deDraghid'intervenir.

He descrit aquest paisatge global per centrar-me en el PSOE en particular. És el gran partit de referència de l'esquerra, però pateix una paràlisi alarmant. El més curiós és queAlfredo Pérez Rubalcabaés un magnífic orador, té experiència política i reconegut talent. No obstant, malgrat el seu brillant procés verbal ningú l'escolta i no inspira confiança. Contra els fets no valen arguments. Els fets desencadenen efectes, i l'efecte és que al partit hi ha un enorme desconcert, i fins i tot si preguntes a veterans dirigents et responen que el partit a penes existeix. Li falta imant i atractiu per integrar les diverses plataformes, en general de joves progressistes, que apareixen amb una gran frescor renovadora i provocadora en el millor sentit de la paraula.

El PSOE només sobreviurà com a partit hegemònic de l'esquerra si és capaç de formular un projecte que articuli els nous plantejaments progressistes, llimant les estridències d'alguns perquè el percebin com a partit de govern. En aquests moments s'ha de reconèixer que la majoria dels ciutadans que es consideren d'esquerres i progressistes no veuen el PSOE com a alternativa. Després d'un any i mig de Govern, aRajoyli segueix funcionant el tema de l'herència rebuda, tant per disfressar les seves destrosses com per carregar-les en els números vermells deRubalcaba.

No es poden negar les evidències.Zapateroha marcat el PSOE amb un fort tatuatge negatiu. Es pot argumentar el que es vulgui, es poden posar en relleu els èxits de l'expresident en qüestions de llibertats individuals, i sens dubte ho faran molts historiadors, però en aquests moments la majoria social veuZapateropel costat de l'ombra. I aquí acumula massa foscor.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El PSOE ha de fer una renovació profunda o, si es vol, una refundació. No seria la primera vegada. Fins i tot crec queRubalcabaés el líder més indicat per portar-lo fins a aquesta meta, però després han d'aparèixer noves cares i noves idees. El seu discurs tan constructiu i responsable com a líder de l'oposició no funciona. Ho acabem de veure. Els desaires deRajoyno poden ser més clars. La posada en escena quan hi hagi la renovació socialista ha de fer-se d'una manera que cridi l'atenció, fins i tot exigeix una certa teatralitat. S'ha d'encertar el model de partit i la cara del líder. Una cosa sense l'altra portaria a un carro sense eix.

A pesar de tot el que he dit, ens hem d'apuntar a l'esperança. Es pot. L'esquerra ha començat a moure's al sud d'Europa amb noves idees davant el capitalisme financer, dels amargs fruits del qual ens alimentem. Els rics són cada vegada menys i més rics, i les classes mitjanes viatgen en un nombre més elevat cap a la pobresa. Per això s'han de combinar les polítiques de rigor amb les de creixement. En aquesta aposta ha d'estar el futur PSOE. És cert que hi estàRubalcaba,però està amortitzat i, comMoisès, no entrarà a la terra promesa. Les cares del retaule deZapaterosonen a passat, encara que siguin joves. Serien la pluja després de la pluja.