Anàlisi
¿És necessari retallar els més vulnerables?
L'1 de maig ens vam despertar amb la notícia que el Govern central havia enviat a la Comissió Europea el Programa Nacional de Reformes 2013 (PNR), document que ens anticipa les retallades pressupostàries que patirà la llei de la dependència (llei 39/2006) en el present exercici. El resultat estimat es presenta com a fruit de la reforma empresa pel Govern, el juliol de 2012, per racionalitzar i modernitzar el Sistema d'Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD), que va estalviar 599 milions d'euros el 2012, i estima un estalvi de 1.108 milions d'euros el 2013. Això suposa un retrocés de la despesa pública del SAAD, situant-lo per sota dels 6.000 milions d'euros a l'any, fet que suposa situar-se a nivells del 2010.
Entre les mesures més sensibles decretades per reduir la despesa en les prestacions del SAAD, destaquen el cop de porta a l'entrada en el sistema dels dependents moderats i la pràctica eliminació de la prestació econòmica per a cuidadors familiars (atencions en l'entorn familiar).
La reforma del 2012 posposa tres anys -fins al juliol de 2015- el dret a les prestacions de la llei a un ampli col·lectiu, els dependents moderats dictaminats de grau 1, entre els quals hi ha persones molt vulnerables com els nens menors de 3 anys que necessiten estimulació precoç i que, sense aquestes atencions, poden veure augmentada la seva dependència. S'estima en al voltant de 500.000 les persones que queden fora de l'abast dels beneficis de la llei durant tot aquest període de temps. Se'ls priva d'una sèrie de drets mentre que la seva situació de dependència es manté, si no és que augmenta.
Una altra modificació important de la reforma de l'estiu del 2012 és l'estocada en la prestació econòmica als cuidadors familiars. La reducció de l'import d'aquestes prestacions econòmiques en un 15% suposa passar a cobrar entre 150 i 388 euros al mes. La prestació per cuidador familiar es converteix d'aquesta manera en prestació testimonial, ja que aquest import queda lluny de reflectir el denominat «preu ombra» que suposaria pagar un cuidador professional per atendre una persona dependent, encara que fos a mitja jornada els dies laborables. A tots aquests elements s'hi ha d'afegir la supressió de la subvenció de la Seguretat Social al cuidador i labutlla que les administracions autonòmiques poden autoconcedir-se per congelar l'efectivitat d'aquesta prestació fins a dos anys més tard de quan es prescriu, sense contemplar la retroactivitat corresponent.
Per una altra part, si bé les comunitats autònomes han abusat de la utilització de la prestació econòmica per cuidador familiar -convertint en prestació estrella el que estava reservat per a casos excepcionals-, la seva pràctica eliminació no es correspon amb increments en prestacions alternatives, com per exemple el servei d'ajuda domiciliària. Per a aquest, al seu torn, no s'entreveuen increments de despesa significatius, al mateix temps que és objecte de reduccions en el nombre d'hores al mes que poden rebre's d'aquest servei.
El concepte de sostenibilitat financera justifica tot tipus de retallades pressupostàries sense preguntar-se per l'abast del sacrifici exigit a les persones afectades. El conjunt de mesures empreses en la reforma del SAAD el 2012 i la seva prolongació el 2013 suposaran un estalvi petit en el total del pressupost del sector públic, mentre que deixarà els dependents econòmicament més vulnerables en situacions molt precàries. ¿Fins a quin punt són necessàries les retallades pressupostàries en la protecció de les persones més vulnerables?
