Impulsius, confiats, impacients

L'existència apressada a què hem condemnat les nostres vides a la ciutat ens està abocant a un estat d'ansietat creixent que es retroalimenta. La multitud d'avenços tecnològics de què podem fer ús individualment i col·lectivament, la facilitat extrema per creure'ns i sentir-nos connectats a tothora, estan modificant les nostres actituds. La possessió d'un telèfon intel·ligent no només ens fa pensar que ho tenim tot a l'abast de manera instantània, sinó que, a més, ens abstreu del que passa al nostre entorn i ens fa progressivament més impacients. I això té conseqüències no desitjades que acaben esdevenint un perill físic.

És evident, per exemple, que als vianants ens molesta haver d'esperar que es posi verd el semàfor d'un pas de vianants abans de seguir. Nosaltres anem a la nostra i en el nostre inconscient ens irrita que ens aturin. Els darrers anys aquesta ansietat s'ha incrementat, a molts passos, per un efecte pervers derivat de la millora generalitzada de l'accessibilitat. La subtil inclinació de les voreres als passos fa que molts vianants se situïn dins la calçada abans d'aturar-se, perquè l'absència del graó convida a avançar sense pensar-hi, perquè pressuposem sempre que seran els cotxes que frenaran... i perquè la impaciència s'ha apoderat de nosaltres. Aquesta actitud cada cop més habitual en algunes zones urbanes com l'Eixample barceloní, amb uns carrils tan ajustats i una circulació tan densa, ha convertit una actuació pensada per facilitar el trànsit dels vianants en una invitació involuntària al risc. L'ansietat irrefrenable que s'ha apoderat de la nostra vida i per molt que les xifres de morts, retolades al damunt de l'asfalt, ens recordin el perill al qual estem exposats si no respectem els codis, dubto que la majoria de ciutadans aqueferats amb el seu telèfon intel·ligent estiguin per una asseveració tan pedestre.