Anàlisi
De l'equip als individus
Si un partit pot simbolitzar la temporada del Barça és el del Vicente Calderón, saldat amb una victòria que posa el segell notarial al títol de Lliga, amb altes possibilitats d'igualar el rècord històric de 100 punts. Partit d'un Barça irreconeixible, agafat al contraatac com a nova senya d'identitat, incapaç de generar superioritats entre línies, sense desig de pressionar a dalt i mancat de triangulacions, vencedor final de rebot en el moment més complicat, ja ambMessia la banqueta després de la tercera recaiguda en la seva lesió muscular. Partit de caires surrealistes després d'una temporada iniciada amb dubtes, continuada en tromba fins a construir una ratxa memorable, agitada per drames personals de molta profunditat i ferida per episodis tan xocants com l'adéu voluntari del porter titular o l'operació quirúrgica inopinada del capità. Finalment, temporada marcada pel KO a la Champions.
Encara que al presidentRosell el molesti la sordina amb què es celebra un títol de Lliga edificat brillantment en una primera volta gloriosa, un diria que l'aficionat blaugrana ha sabutolorarels problemes. El que es va veure ahir a la riba del Manzanares: un equip desnaturalitzat. Que molt probablement no necessiti una revolució, però al qual fa falta bastant més que una simple mà de pintura. El problema que es percep, o almenys el que un percep, és d'identitat futbolística. I també, reconeguem-ho, d'exigència comparativa: aquests mateixos jugadors van col·locar tan alt el llistó anterior que resulta difícil acceptar reptes inferiors.
La temporada ha mostrat una pujada i una baixada. D'agost a desembre, l'equip va escalar sense parar. Va començar amb el dubte del nou tècnic, l'interrogant sobre el post-Guardiola, la reivindicació d'alguns jugadors que preferien sentir-se alliberats dePep, les evolucions tàctiques deTitoi un nou pas en el relleu del timó, deXavi aCesc. L'equip encaixava més gols a canvi de marcar-ne molts més;Messi batia totes les plusmarques; queien les ratxes d'imbatibilitat i el balanç resultava clarament favorable, encara que hi havia senyals de preocupació en la manera de jugar, com aquestes transicions defensives tan fràgils.
Abandonament del llibret
De gener a maig, l'equip ha baixat molts esglaons. L'abisme entre titulars i suplents es va engrandir moltíssim, van arribar les lesions, es van apagar alguns puntals i el joc col·lectiu es va convertir en accions cada vegada més individuals. El Barça coral va dipositar tot el seu capital en les resolucions deMessi fins queLeo es va lesionar i això va ser Troia. Hi va haver partits -la Champions va ser un mirall- en què l'equip va perdre la majoria dels seus conceptes de joc, com si hagués abandonat el llibret en algun contraatac. On abans s'analitzava el col·lectiu va passar a mirar-se a l'individu, símptoma que una cosa profunda havia canviat. Ensorrat pel Madrid a la Copa i apallissat pel Bayern a la Champions, el Barça va segellar la Lliga sense immutar-se, conscient que ha estat el millor en la regularitat tot i deixar-se trossos de pell en el camí.
El pròxim pas serà decisiu per al seu futur. No necessita sang i guillotina, però tampoc enganyar-se amb els elogis per un títol tan brillant. El partit del Calderón podria resumir la disjuntiva present: el Barça ha guanyat el partit en un estadi difícil, però mitjançant un gol de molta sort, deixant-se novament els isquiotibials deMessi a la infermeria, allunyant-se del joc de posició que ha estat el seu sant i senya i fiant-se a la individualitat i el contraatac. Fins i tot en el triomf, sembla dubtós que aquest sigui el camí que s'hagi de seguir.
