La història de les crisis
¿De l'atur a l'oci?
El repartiment de l'ocupació en una societat tecnificada passa per modificar la distribució de la riquesa
¿De latur a loci?_MEDIA_1 /
Luis Racionero ha explicat en alguna ocasió queNéstor Luján es referia a ell com a «aquell autor que defensa que hem de treballar menys». Amb la seva fina ironia l'escriptor català feia referència a l'obraDel paro al ocio amb què Racionerova obtenir el preat premi Anagrama d'assaig en castellà l'any 1983 generant un ampli i interessant debat. En aquest i en alguns treballs posteriors, com en materials didàctics per a la UOC,Racionerodefensava la tesi que la desocupació de la dècada dels setanta no era conjuntural sinó estructural. Argumentava, de forma molt simplificada, que en una primera etapa històrica l'economia va consolidar una manera de producció agrícola, que per al seu desenvolupament requeria el 80% de la població activa, per evolucionar cap a un període de producció industrial, que ocupava a les fàbriques el 50% de la mà d'obra disponible.
LA SEVA TESI defensava que, en una tercera fase, a les societats capitalistes avançades s'havia instal·lat la manera de producció postindustrial en què la majoria de la població treballava en el sector serveis. En aquesta etapa, l'automatització dels processos de producció que la tecnologia fa cada vegada més eficient incrementa els excedents de mà d'obra en els sectors primari, secundari i terciari. Davant aquesta situació,Racionero, que convertia en utopia la plena ocupació, proclamava la necessitat d'aprofundir en les teories sobre l'oci que havien de facilitar l'establiment de nous sistemes de relacions laborals que contemplessin aquest nou escenari facilitant la transformació de la lògica clàssica que vincula ingressos i treball cap a un nou paradigma sobre el repartiment de riquesa. D'aquí sortia l'amistosa ironia de Luján.
Trenta anys després, les reflexions que provoca l'assaig adquireixen una dramàtica actualitat. Ens demostren que les contundents xifres de desocupació tenen antecedents. En tot cas, el més excepcional va ser la bombolla dels primers anys d'aquest segle fins a la seva explosió el 2007. Anys d'un creixement econòmic espectacular que com marquen els cànons va generar llocs de treball que van atraure milions d'immigrants. Si es vol, anys d'irresponsabilitat compartida socialment, de malbaratament irracional a base de crèdit repartit a granel, però sobretot de fracàs d'unes elits financeres, econòmiques i polítiques incapaces, des de la seva privilegiada posició, d'interpretar la realitat o, el que seria pitjor, amb voluntat d'aprofitar-se'n. Curiosament, com va proclamar l'últim ministre de Treball del Govern deZapatero,Valeriano Gómez,ni aquesta situació de creixement tan excepcional com artificial va poder garantir la plena ocupació: el 2005 la xifra d'aturats no va ser inferior en cap moment als 1,2 milions, un 8% de la població activa.
Trenta anys després s'identifiquen, com a mínim, dos elements que han alterat l'escenari. En primer lloc, la consolidació del procés de globalització, amb efectes com la deslocalització que ha desplaçat centres de producció occidentals cap a regions emergents amb estructures de costos molt inferiors, com en el cas paradigmàtic de la Xina, provocant tensions en el nostre mercat laboral. I en segon lloc, el desigual avanç de la imprescindible UE: veloç per executar accions, en ocasions dubtosament democràtiques, que reforcin l'ortodòxia de l'austeritat per al sud i per mantenir, tot i la seva manifesta debilitat financera, una moneda forta que només beneficia el nord.
EN CONTRAST, lentitud exasperant en processos que consolidarien i prestigiarien internacionalment la Unió, estalviant a la vegada milers de milions d'euros, com podrien ser la creació d'un Exèrcit i un cos diplomàtic comuns o l'assumpció del lideratge en la lluita per a l'eliminació dels paradisos fiscals, càncer d'una transparència sense la qual no hi pot haver justícia social. Globalització i integració europea, factors externs que afegeixen incertesa a un entorn ja per si mateix complex, i que condicionen els processos de presa de decisió dels països que forçosament perden/cedeixen sobirania.
En el seu elogi de l'oci,Racioneroja exposava fa 30 anys que davant la problemàtica de la desocupació s'estaven aplicant teories del segle XIX que no s'adaptaven al nou paradigma. Alguns indicadors actuals, com un preocupant augment de les desigualtats, mostren que no s'ha avançat en aquesta qüestió i existeixen signes evidents d'un seriós retrocés. Sense oblidar la fina ironia de Luján, amb el seu toc de realisme, és el moment de replantejar una qüestió que afecta els sistemes bàsics de distribució de la riquesa. És a dir, la democràcia.
