LES INICIATIVES CULTURALS
Subscripció popular al MNAC
Els ciutadans adquireixen una obra de Fortuny, en un gest exemplar, gratificant i de suport al museu
EI Museu Nacional d'Art de Catalunya ha tingut una bona idea: la d'adquirir una obra per subscripció popular. Es tracta d'un dibuix deMarià Fortuny-'La pregària'- de l'època dels temes orientalistes i que, per tant, es relaciona temàticament amb el gran quadre de 'La batalla de Tetuan',un dels tresors més espectaculars del Museu. Em sembla inqüestionable, exemplar i gratificant que quan el suport oficial és insuficient o no és disponible, siguin els mateixos ciutadans els que s'esforcin a mantenir la vida de la institució, almenys en uns mínims que mantinguin l'orgull de gaudir d'una col·lecció que han fet i han pagat ells mateixos.
Em semblava recordar que, quan tenia pocs anys, vaig assabentar-me d'una altra subscripció popular per comprar un altre quadre deFortuny. Moltes vegades he explicat que fou durant la República, que el quadre era 'El col·leccionista d'estampes' i que vaig anar a veure'l al palau de la Virreina amb els meus pares, que em feren dipositar 25 pessetones. I sempre he descrit l'orgull cívic que em produí incorporar-me als drets i als deures del bon ciutadà. Però ara, els fullets de l'exposició del MNAC on s'exhibeix 'La pregària' expliquen molt bé que la compra popular es féu l'any 1922, quan jo encara no havia nascut i que el quadre no era 'El col·leccionista d'estampes' sinó 'La vicaria'. És a dir, tot és mentida. Per tant, no sé si he tingut una malaltissa confusió de referències o és que, simplement, la transcendència cultural i ciutadana de l'esdeveniment va deixar un eco tan profund que va traspassar, amb el record, tota una generació.
Ara sí que he visitat l'exposició 'La batalla de Tetuan de Fortuny. De la trinxera al museu' en la qual, com un annex hi ha el dibuix deFortuny que es vol comprar, emmarcat en forma d'urna, preparat per rebre els euros populars. Potser amb menys entusiasme polític que el d'aquells somnis mal situats, però amb semblant orgull civil, convençut que la responsabilitat col·lectiva, el seny arrauxat podria ser encara la salvació.
En ocasió d'aquesta exposició he tornat a visitar alguns sectors del Museu, especialment les últimes sales dedicades a l'art modern que completen la visió panoràmica de tota la història de l'art català. Aquestes sales sempre m'havien semblat, des de la inauguració definitiva, un bon exemple de l'esforç per a l'excel·lència en la relativa modèstia dels continguts si els hem de valorar fredament a l'escala internacional. Una bona mostra d'un canvi de paradigmes culturals que només calia millorar amb noves adquisicions. No sé si hi ha hagut canvis importants o si, amb el temps, algunes obres han recuperat la seva inicial migradesa. Però he trobat a faltar la tensió crítica i creativa que tot el museu manté, l'esforç de canvi radical cap a una modernitat, l'espai per a la contaminació de les aventures franceses i centreeuropees, la llenya al foc de les polèmiques pròpies i foranes.
No sé si és un problema general del conjunt de peces de la col·lecció o si és, només, la manca d'una classificació intencionada amb una tesi coherent o, fins i tot, si algun canvi de peces ha desequilibrat la mostra. O, potser, s'ha prestat poca atenció als detalls ambientals. O hi ha una certa descurança en la col·locació i l'ambientació de quadres i escultures. Cal tenir en compte que un museu com el MNAC, tan interessant, però amb tan poques peces que per si soles determinin el contingut i el sentit, hauria d'utilitzar per a cada programa un equip de dissenyadors que mantingui el bon to de l'explicació i que l'escenifiqui amb qualitat. L'exposicióFortunya què m'he referit n'és un exemple molt clar. La manca de qualitat ambiental, el mal gust dels detalls expositius i dels indicadors gràfics, la llum aprofitada d'unes altres circumstàncies, el color deslluït de les parets, la indefinició dels límits ambientals, tot plegat és un error bastant greu perquè podria atribuir-se a una manca de qualitat dels tècnics i a insuficient consideració d'aquest tema, en un museu que ha resolt amb èxit bastants conflictes formals i funcionals.
D'aquest problema del muntatge general se'n poden donar més exemples alarmants. Els dos quadres deTàpies, al final del recorregut, esgarrifen per l'ambient en què han estat col·locats: semblen reclosos en un confessionari rural com dues alegries decoratives. Quan eren a la sala del restaurant ja patien una mica de desconsideració decorativa, però jugaven a l'habitual confusió dels palaus representatius quan passen a ser dipòsits museístics. Però, fet i fet, estaven millor emmarcant el paisatge impressionant de Barcelona que passejant-se en una mena de corral neopopulista. Arquitecte.
