JÓVENES (SOBRE)SALIENTES
Idees a la xarxa. Aquí en teniu una mostra
Ivan Montes, 25 anys, i Sergi Jonama, 27, desenvolupadors d'aplicacions i administració de sistemes informàtics. Eloi Alcaide, 24 anys, Publicitat (UAB)
Ivan Montes, 25 anys, i Sergi Jonama, 27, desenvolupadors d’aplicacions i Administració de Sistemes Informàtics. Eloi Alcaide, 24 anys, Publicitat (UAB).
Un consell que destaca: a tots els joves; primer, aspireu a alguna cosa. I a partir d'aquí, 'piqueu molta pedra', treballeu-vos-ho moltíssim. Dir amb 22 anys que aspires a ser funcionari no és una opció. És un pla vàlid, però alternatiu. Primer s'han de complir els somnis.
Si algun dia veuen tres motos pel carrer d'Aragó amunt amb adhesius de cercles de colors, no us espanteu. Són ells. L'Eloi, el Sergi i l'Ivan. Els adhesius en realitat simbolitzen el que al seu dia va ser un gran projecte, un 'boom': el portal estoesdemasiadoparamicabeza, una pàgina web plena de botons de colors en què al clicar sonava una frase del programa de televisió 'Alguna pregunta més? Imagineu-vos-ho, només amb un petit clic un podia passar del "cierra la pó que parece que va a lluvú" al ja clàssic crit de guerra ¡cuidaoooo!. Hi va haver un temps en què no hi havia grup d'amiguets, sopar o festa on no hi hagués algú que tragués el mòbil per interrompre amb un crit del programa de TV-3. I ells tan contents, amb menys de 25 anys havien aconseguit un producte totalment viral. La fama.
L'ideòleg va ser Eloi Alcaide, el publicista, amb la seva amiga Montse. D'aquestes coses que no saps ni com ni quan et passen pel cap i decideixes provar. "Nosaltres no ens ho pensàvem, la idea principal era poder fer el tonto una estona amb els amics. No estava gens premeditat". Els botons inicials era una mica 'cutres', "al principi estava feta de manera rudimentària", diu l'Eloi mentre riu, "ni a publicitat ni a periodisme t'expliquen com programar una pàgina web". Això és cert. Però res d'això va impedir que des del dia 1, minut 0, comencés a sumar el comptador de visites a un ritme vertiginós. El primer dia, 50 visites. El segon, ja anaven per les 300. Després 400, 500...700. ¡Però és que al quart dia ja havien arribat a les 23.000 visites!
I després arriben les trucades de les ràdios, mitjans i diaris. Fins que arriba la trucada dels serveis jurídics de TV-3. "¿Què esteu fent?", ens van preguntar, "ens van demanar que sisplau tanquéssim immediatament la web, que era il·legal, perquè en el nom inicial hi apareixia la paraula APM". I per això arriba la trucada, la important, la de la productora de l'APM dient que els encanta el que s'han inventat. I sense ni adonar-se'n passen a formar part de l'equip d'humoristes. I és aquí on apareixen ells, el Sergi i l'Ivan, els fora de sèrie, els joves programadors que donen forma a la genialitat de l'Eloi i la Montse. La web va passar a ser una autèntica pàgina web, millorada i amb noves prestacions.
I d'aquí sorgeix una amistat, un sentiment d'equip. Se senten amb forces per fer moltes coses junts. "¿I si ens ajuntem de debò i fem coses serioses en una d'aquelles oficines serioses com les empreses de veritat?" I s'hi posen. Objectiu: crear una empresa de 0 amb els amiguets i a vendre's al món. Ara són wwwarcelona, "un laboratori web establert a Barcelona", i ¿què fan?, doncs una mica de tot, des de disseny i programació de pàgines web, fins a desenvolupament d''apps' i suport tècnic en general. L'Eloi és el disseny, la imaginació, el que aporta la part emocional als projectes; el Sergi i l'Ivan són els cap pensants i els inventors i els que converteixen les idees utòpiques en realitat. Allò de "¿com es posa aquest botó a la web?", "¿Per què no puc enviar la 'newsletter' a tots els meus contactes?" o el clàssic pànic de l'"¡es veu tot negre! ¿què he tocat?". Tot això són grans drames per als simples mortals, per a ells és barallar-se una mica amb l'HTML i avall.
Mentre parlen, no es poden desenganxar de l'alegria que els pertany. Són nanos de 20 anys, joves i expertament inexperts. Fa poc temps que treballen en equip, com a companys de treball, i això és un màster impagable. Aprens de números, de factures, de gestionar crisis internes, d'horaris maleïts quan no s'acaba un projecte, de paperassa jurídica. "Ningú t'ha preparat, n'aprens a base de bufetades". Però es nota que treballen en una cosa que els apassiona i que són els seus propis caps, és el seu projecte, el seu nen. No podrien viure sense internet (¿ho dubtàveu?), comparteixen el gust pel menjar japonès, l'Ivan admira Mark Zuckerberg, són perfeccionistes, positius, busca-solucions i odien les presses, per més que a vegades siguin inevitables. Tenen l'opció 'crear' com a predeterminada. Estan configurats per idear i enginyar. Tres bombetes petites (sempre enceses) reposen a sobre dels seus caps. 'Workaholics' a temps complet. "Les idees --expliquen-- se't poden acudir mentre et dutxes, fent el sopar o tallant-te els cabells".
Els dimecres és quan se solen reunir per exposar nous projectes. ¿Menú del dia? Galetes Príncipe doble xocolata, molts papers, un ordinador per persona i debats fins a altes hores de la matinada (prolongables, si convé, a converses infinites per Skype). ¿I els projectes en marxa? Molts i variats. Han treballat per al diari 'Ara' creant una eina que recull tot el que passa a les xarxes. Tuits, 'hashtags', els 'm'agrada' de Facebook, tot queda registrat per un robot creat a wwwarcelona per col·locar-ho després a la web. Que bonic imaginar-se un mini robot llegint tuits.
I tenir una ment incansable i ànsies de nous projectes és el que té. No paren. També han creat una plataforma perquè les galeries d'art puguin gestionar les seves obres i contactes. Va començar com un projecte per a una galeria concreta, i d'aquí ells molt ràpidament n'han tret un producte en un tres i no res: Hericloud. Hola galeristes, si ho voleu tenir tot en ordre, ja ho sabeu. I també han col·laborat amb una d'aquelles boges plataformes que ningú sap si es quedarà en no res o picarà fort en l'era virtual. És Getgetone i la idea és tan esbojarrada que es tracta que persones i empreses poden adquirir un territori virtual en qualsevol ciutat. Tens la teva parcel·la i hi penges les teves fotos, vídeos, jocs i tota la resta. I quan una persona entra 'al teu territori' amb el mòbil, doncs tot això que es troba. I també han fet la bonica web d'un portal de viatges programats a Bilbao i Barcelona. Una web dissenyada, des de zero, i que encara avui recorden la suor i les llàgrimes que els va costar.
I espereu, que hi ha revolució en el sector. Estan treballant en una 'webapp' per a iPad --per als no entesos, ergo per a tothom-- és molt similar a una aplicació però amb la facilitat que està en format web. La part innovadora: és especial per a metges. Es tracta d'una web que servirà als metges per ensenyar als pacients el mal que tenen i el diagnòstic però d'una forma bonica. Com la típica llibreta amb l'historial que tots hem vist a 'House' però amb dibuixos, gràfics del cos humà i vídeos que són més entenedors que la frase aquella d'"el que vostè té és una elongació del lligament perineoastragalí anterior", quan en realitat volen dir que tens una estrebada al genoll. Les coses clares.
Notícies relacionadesEns expliquen projectes i tot sembla emocionant quan t'ho diuen amb passió. Es poden quedar xerrant fins a hores intempestives, comparteixen arxius sense parar, emmagatzemen futurs projectes a Google Docs, se'n van de tapes i esgoten les Príncipe d'una tirada a la matinada. Els programadors adoctrinen (com bonament poden) l'Eloi amb el codi HTML i altres llenguatge informàtic del tot inintel·ligible, mentre que l'Eloi s'esforça a fer entendre al Sergi i l'Ivan per què el color vermell i la lletra 'bold' queda més bé que el groc llampant en cursiva que havien plantejat. I és que més que companys de feina, són amics que comparteixen feina.
