Bono també va pecar amb la División Azul i no es va confessar
""L'única nació es diu Espanya i la resta són històries", va sentenciar el 2005 en ple debat de l'Estatut"
A l’esquerra, Bono i Ana Rodríguez en el casament de Felip i Letizia. A dalt, amb Natalia Figueroa i Raphael en el casament dels seus fills Amelia i Manuel. A sota, la parella amb la seva filla Amelia. /
“Té més força el simbolisme de l'abraçada entre dos espanyols que la llavor de l'odi". Amb aquestes paraules, José Bono, ministre de Defensa aquell Dia de la Hispanitat del 2004, va intentar justificar el que era injustificable. Perquè injustificable va ser i segueix sent que, en la desfilada de les Forces Armades celebrada llavors en plena democràcia, els soldats fidels a la República legalment constituïda (representats per un veterà) rebessin igual tracte que els membres de la División Azul (representats per un altre veterà) que van lluitar al bàndol de Franco, a Espanya, i al bàndol de Hitler, al front rus.
Aquell pecat del fervent catòlic Bono ha tornat a ser recordat aquests dies arran del diploma que la delegada del Govern a Catalunya, Llanos de Luna, va entregar a Barcelona a l'Hermandad de Combatientes de la División Azul. L'acte l'havia organitzat la Guàrdia Civil que, al veure la que s'estava muntant, va dir que el tema s'havia d'emmarcar en “un context històric, en absolut ideològic". I així mateix va destacar que també havia estat distingida una associació d'“antics aviadors de la República". Per si n'hi hagués cap dubte, de nou s'equiparava la legalitat republicana amb els que es van rebel·lar per trencar aquesta legalitat. Siguem seriosos: en totes aquestes històries, si hi ha alguna cosa en quantitat és precisament ideologia.
Jugant gairebé sempre amb dues baralles
Al marge del perill que representa la senyora Llanos --capaç d'acumular bestieses com dir que “és important que hi hagi rics i 'pijos' perquè són els que més gasten” i prendre decisions que crispen molts catalans--, en aquesta ocasió no ha superat en magnitud el despropòsit del socialista ministre de Defensa. Perquè això de Bono va ser d'aurora boreal. L'escarni va traspassar fronteres. A França no es va poder entendre que a la mateixa desfilada que s'homenatjava la Divisió Leclerc, al complir-se el 60è aniversari de l'alliberament de París, hi estigués present la División Azul que va batallar aliada amb els seus enemics nazis. Bono, en lloc de reconèixer el seu error, confessar-se i fer propòsit de l'esmena, va fer cara de pòquer i va tirar pilotes fora: “No entenc que algú pugui molestar-se perquè soldats francesos desfilin en homenatge als espanyols que van participar en la victòria sobre els nazis".
En realitat, Bono gairebé sempre ha jugat amb dues baralles, segons la seva conveniència personal. Partint de la famosa declaració de principis que entronca amb el seu progenitor --“el meu pare va ser falangista i jo no sóc més honrat que ell”--, ha construït una estructura ideològica més pròxima a la tàctica que a l'estratègia. Si en nombroses ocasions ha al·ludit al seu antifranquisme actiu --“segueixo sent un socialista que va lluitar contra Franco, que es va jugar la seva llibertat contra la dictadura” [octubre del 2004]--, no per això s'ha frenat a l'hora de desmarcar-se dels qui reivindiquen treure les restes del dictador del Valle de los Caídos. “Per lluitar contra Franco --va dir el juny del 2011--, el moment no és aquest; es va acabar en el 75, quan va morir”. Tampoc va voler saber res de retirar els retrats de presidents de les Corts franquistes que el van precedir en el càrrec (Bono va presidir el Congrés dels Diputats del 2008 al 2011). Li agrada tant aquesta dualitat que sovint ha recordat als seus interlocutors una veritat objectiva: “A Castella-la Manxa em votaven fins i tot els de dretes”. Cert, perquè si no, no hauria aconseguit les majories absolutes que va aconseguir. ¿A costa de què? Bona pregunta.
Això de Bono s'assembla a aquell ball de la yenka els anys 60 en què sobresortien els passos de dreta-dreta i esquerra-esquerra. Si el seu partit és --teòricament, almenys-- d'esquerres, molts dels seus grans amics són de dretes. Entre ells, il·lustres arquebisbes i cardenals com Marcelo González Martín, el cardenal primat que es va oposar a la Constitució democràtica de 1978 perquè, entre altres coses, l'Estat deixava de definir-se oficialment com a catòlic. I també gaudeix de l'amistat de Cañizares i de Rouco. Aquest últim va estar present en la presa de possessió de Bono com a ministre de Defensa, a la qual així mateix van assistir jutges com Garzón, periodistes com Pedro J. Ramírez i artistes com Concha Velasco i el consogre Raphael. Amb aquestes amistats al seu voltant, Bono va brillar tant com antigament brillaven més que el sol Dijous Sant, el Corpus Christi i el dia de l'Ascensió. Per això, quan, a finals del 2009, el portaveu de l'episcopat va assenyalar els legisladors de l'avortament com a “homes públics pecadors que no poden ser admesos a la sagrada comunió", Bono va declarar: “Trist seria que em neguessin combregar per ser socialista".
“L'única nació és Espanya i la resta són històries”
De totes maneres, en Bono hi ha una cosa que ha restat immutable. Podrà destenyir-se el seu socialisme i fins i tot el seu cristianisme esquitxat de dubtes raonables, però aquesta cosa immutable és el seu espanyolisme. “Ningú ha pronunciat tantes vegades [la paraula] Espanya,” va subratllar públicament en una ocasió el general Félix Sanz Roldán sent cap de l'Estat Major de la Defensa. El seu “Ejpaña” --pronunciada la essa molt manxegament-- ha fet història. I també l'ha fet la seva fòbia anticatalana i antibasca. “Els nacionalistes estan més a prop de Hitler que de la democràcia", va dir el febrer del 2004, només vuit mesos abans d'exalçar la hitleriana División Azul.
Notícies relacionades“L'única nació es diu Espanya i la resta són històries", va sentenciar el 2005 en ple debat de l'Estatut. No obstant, com que el fill de l'alcalde franquista de Salobre (Albacete) va en compte per acomodar-se als seus interlocutors en la mesura del que és possible, va ser capaç de declarar el novembre del 2008 a EL PERIÓDICO: “Catalunya mereix un tracte diferent, no desigual. La diferència és un fet i la igualtat un dret.” La primera de les frases apuntava dues realitats prometedores a falta de ser rematades amb mestria. Però no. La segona frase era pura xerrameca i el lector es va quedar com estava. Sobretot si tres anys abans, el març del 2005, Bono havia demostrat la seva contundència sense circumloquis: “És una cosa menyspreable que la Generalitat exigeixi més drets perquè paga més impostos.” És a dir: tu, Catalunya, paga i calla.
