Unió bancària, ¿la taula de salvació de la UE?
"Tant de bo encertem amb la unió bancària i la supervisió financera: si ara no es fa bé ens arrisquem a perdre la UE"
Escultura de l’Euro situada davant de la seu del Banc Central Europeu, a Alemanya. /
Avui al Parlament Europeu hem votat el projecte de supervisió bancària europea, pendent encara d'una darrera negociació amb el Banc Central Europeu (BCE) sobre la transparència i el control democràtic (rendició de comptes o "accountability") de la supervisió esmentada. Com diu Sharon Bowles, eurodiputada liberal anglesa i president de la comissió d'Economia, la unió bancària representarà una cessió de sobirania més gran per als estats que hi participin que la pròpia creació de l'euro. El BCE supervisarà directament les grans entitats finaceres europees, una supervisió que no elimina la supervisió que seguiran fent els bancs centrals estatals (única funció que els resta després de la creació de la moneda única) però que hi estarà per sobre: el BCE podrà inspeccionar directament un banc de qualsevol país si té sospites que genera risc sistèmic, encara que el seu banc nacional no ho hagi fet ni cregui convenient de fer-ho. En el cas d'Espanya, tot el seu sistema financer queda inclòs dins de la supervisió europea (menys les caixes d'estalvi d'Ontinyent i de Pollença), mentre que a Alemanya només la gran banca n'estarà subjecta (les caixes d'estalvis seguiran supervisats només pel Bundesbank). La unió bancària no és la solució màgica ni ràpida per a la crisi espanyola que Rajoy sembla anunciar cada cop que en parla: no serà la solució per a una banca espanyola "zombie" plena de crèdits de molt dubtós cobrament procedents del sector immobiliari. Però per als catalans i als espanyols pot ser l'instrument que eviti en el futur noves disbauxes de crèdit com la que hem viscut en les èpoques d'Aznar i Zapatero.
1.- Unió fiscal, eurobons, unió política, Tresor comú europeu que recapti algun impost a escala europea, unió bancària... tots aquests instruments consolidarien la unió europea tot fent més eficaç la política monetària única. Però tot aquests instruments necessiten un canvi dels tractats de la UE i una posterior ratificació de tots els estats membres, un procés que pot portar molts anys. Un temps del qual els europeïstes no disposem: les properes eleccions europees (25 de maig de 2014) poden fragmentar políticament el Parlament Europeu, com a resultat del procés de fragmentació creixent que estem vivint des de 2009 ençà: fragmentació econòmica (nord que surt de la crisi, sud que s'hi ensorra), fragmentació financera (més crédits i més barats al nord, menys crèdits i més cars al sud) i fragmentació monetària (a Xipre des de fa dos mesos l'euro a dues velocitats ja és entre nosaltres).
2.- A un any vista de les properes eleccions europees és evident que cal donar un senyal clar a curt termini als mercats financers i a la població. Un senyal potent de que el projecte europeu, del qual el mercat comú i l'euro en són els seus elements d'éxit més tangibles, és un procés irreversible, si és que es vol capgirar la tendència que ens porta a agreujar les fragmentacions abans esmentades. Però per on cal començar a construir aquest pas més endavant, en el procés d'avançar ara en la integració europea? En opinió meva aquest primer pas urgent és la unió bancària i la supervisió financera europea.
3.- Als països del sud empreses solvents tanquen per falta de crèdit, un crèdit que segons el Banc d'Espanya i el BCE disminueix des de fa anys i que, especialment, disminueix encara més en els darrers mesos. Si no capgirem a curt termini aquest divergència entre el crèdit nord-sud (tant en la seva quantitat com en el seu preu) la UE es fragmentarà potser irreversiblement: els europeus del sud estan indignats contra els partits i els dirigents que els han governat i arruïnat i els europeus del nord estan també indignats per com s'han malgastat els seus diners públics en els fons de cohesió i en els rescats.
4.- Rajoy parla de la unió bancària com Rubalcaba parlava al 2010 dels eurobons: com a solucions màgiques i ràpides a la crisi espanyola. Res més lluny de la veritat: la banca espanyola té quasi 200.000 M€ de crèdits de molt dubtós cobrament procedent del sector immobiliari, crédits pels quals Daniel Lacalle anomena la banca que els té com la "banca zombie". Avui mateix el Banc d'Espanya ha reconegut que la aquesta banca espanyola camufla la seva morositat real per mitjà de refinanciacions d'aquests crèdits, senyal pèssim que ens indica que aquesta banca no podrà tornar a donar crèdit a les empreses del país en molts anys.
5.- "Hay que creerse Europa, hace falta más Europa", li va etzibar Rajoy a Merkel al darrer congrés del PPE fa uns mesos. Als nòrdics, però, quan els parlen de "més Europa" en aquests termes es posen les dues mans a la cartera, per què per a ells més Europa és entès com a més diners per als països del sud. Sembla que Rajoy entengui per unió bancària diners alemanys per tapar forats de la banca espanyola, però abans que Angela Merkel respongués els socialdemòcrates alemanys ja van dir dues coses: que el diner públic és sagrat i que només hi pot haver diners europeus per a tapar forats de bancs europeus quan la supervisió finacera hagi estat una responsabilitat europea.
6.- Unió bancària vol dir primer de tot cessió de sobirania, més gran de la que es va fer en la creació de l'euro (pèrdua de la darrera competència que van retenir llavors els bancs centrals estatals, la supervisió financera). Els grans bancs dels diferents països, però, amb la globalització en la darrera dècada han esdevingut bancs globals, supervisats només per petits bancs centrals estatals. Per desincentivar conductes de risc excessiu en la seva gestió bancària ara es proposa un doble nivell de supervisió financera. És com si, per exemple, per desincentivar els robatoris a la Rambla de Barcelona ara s'hi establis un doble nivell de control policial preventiu: que hi patrullin també els mossos d'esquadra, en paral.lel a la guàrdia urbana.
Notícies relacionades
7.- Jean Monnet va proposar al 1950 començar la casa europea per la primera pedra de la unió del carbó i l'acer. Avui Jean Monnet potser ens aconsellaria, com diu Jose Ignacio Torreblanca, que ara cal començar per la unió del crèdit bancari (unió bancària) i la supervisió europea del BCE en aquest nou procés d'integració europea. Avui el crèdit bancari és el que al 1950 era el carbó i l'acer: el recurs econòmic essencial per al creixement econòmic. Avui, com al 1950, Europa també està divivida i aprop de la seva desintegració. Tant de bo l'encertem amb la unió bancària i la supervisió financera: si ara no es fa bé ens arrisquem a perdre la UE.
