El repte de les crisis d'Europa
"Tant de bo que després de finals del setembre la UE trobi la manera de formular i de començar a aplicar una política en tots sentits més equilibrada"
Josep Piqué, president del Cercle d’Economia. /
El dia 15 de maig el Cercle d'Economia va presentar un llibre --'Les crisis d'Europa'--, que és un recull de treballs d'autors de diversos països europeus, i també d'aquí. Coordinats per en Josep Ramoneda. Un llibre excel·lent. La presentació la varen fer en Josep Piqué, president del Cercle, en Manel Brufau, director general d'Indra a Catalunya, i el mateix Ramoneda. Al final de la presentació no em vaig poder estar d'anar-los a felicitar. Els vaig dir que feia temps que en només cinquanta minuts no havia sentit tants comentaris al meu entendre encertats i seriosos. I equilibrats, és a dir, fets amb consciència de la complexitat i la transcendència del tema. Tant és així que vull transcriure i analitzar algunes de les coses que s'hi varen dir. I afegir-n'hi algunes de collita pròpia.
UN LIDERATGE MÉS GRAN
1. D'entrada se'ns va dir que Europa necessitava un lideratge molt més fort del que té. Sense entrar en més detalls, però això planteja ja d'entrada el paper d'Alemanya. Que ja ha dit a través de la senyora Merkel que la crisi europea no se superarà sense unitat política. O, dit d'una altra manera, sense més Europa. I tothom ha entès que en gran part això depenia d'Alemanya. I que per tant no se'n podrà parlar en termes resolutius i a fons fins després de les eleccions del mes de setembre. Estarà en condicions Alemanya d'aquí mig any de fer una proposta que no sigui només de gran disciplina econòmica? Ho estarà la senyora Merkel? Tindrà prou suport a Alemanya mateix? I com reaccionarà la resta de països europeus? D'una manera especial els grans països, i sobretot França?
Caldrà veure si Alemanya és capaç de transcendir aspectes econòmics de la UE i fer i impulsar conjuntament amb més països una dimensió més política, més social i també més ideològica i més basada en valors comuns.
EL CONSENS INTERN D'ALEMANYA
2.Tindrà prou suport a Alemanya mateix? Probablement, sí. Alemanya és més capaç que la majoria de països europeus d'aconseguir que, per a determinats grans reptes, les principals forces polítiques es posin d'acord.
Dos exemples de gran importància. El primer, les reformes del canceller Schröeder de començament de la dècada passada. Reformes socials de gran abast: del mercat de treball, de la sanitat, de les pensions i de l'edat de jubilació, del copagament i algunes altres, també especialment sensibles. Tot això plantejat --d'una manera altament responsable-- pel partit socialdemòcrata (SPD). Hi hagué una certa agitació, sobretot sindical, però no gaire. I sobretot hi hagué que l'oposició democratacristiana (CDU i CSU) varen donar suport al canceller. Perquè al Bundesrat --que podem equiparar al Senat-- l'SPD no tenia la majoria reforçada que necessitava per fer passar el projecte de llei. Ho va poder fer gràcies al suport del principal partit de l'oposició. Que va combatre determinats aspectes de la reforma, però que a l'hora de la veritat la va votar. Va votar la proposta del govern.
Podem imaginar-nos que això passés a Espanya, Itàlia o França? Difícil. Molt difícil. Això sol reforça el paper de lideratge que pot jugar Alemanya.
Això s'està repetint últimament. A casa nostra la gent s'enganya pensant que les decisions de política econòmica que pren i en bona part impulsa Alemanya són decisió exclusiva de la Sra. Merkel i del seu partit. S'equivoquen. Tampoc la Sra. Merkel no té, per a segons quines decisions, majoria suficient (ni amb els seus aliats). Qui li dóna un cop de mà parlamentari per a poder-les aplicar són els socialistes.
És d'esperar que actituds així es donin també després de les eleccions de setembre. Amb majoria democratacristiana, o socialdemòcrata. Això reforçaria el lideratge alemany, però també faria ja inajornable el seu replantejament. Perquè un lideratge més fort no pot ser exercit en solitari, i no pot ser només econòmic. Ha de ser també intel·lectual i cultural i de valors. I Alemanya, ni ningú a Europa, no el podrà exercir en solitari.
RECONSTRUCCIÓ EUROPEA
3. Després de la Segona Guerra Mundial, Alemanya va quedar en una situació catastròfica. Físicament, econòmicament, políticament, moralment. Cara endins i cara enfora. És un gran mèrit de bona part dels europeus, i dels Estats Units, haver contribuït d'una manera determinant a la superació d'aquesta situació desastrosa. Però sobretot calia una reacció alemanya en tots els terrenys. Començant pel moral. I pel de l'esforç de reconstrucció, el polític i el social.
El projecte del Mercat Comú, després de la Comunitat Econòmica Europea i finalment de la Unió Europea, va tenir d'entrada dos primers objectius: la reconstrucció d'Europa i sobretot assegurar la pau a Europa. I, per tant, establir un clima pacificador, constructiu i de col·laboració a fons entre França i Alemanya. Que això hagi reeixit és mèrit dels pobles d'Europa, i en especial dels més implicats, i d'una classe dirigent, i d'uns lideratges de gran qualitat. Des del general de Gaulle a Adenauer passant per Jean Monnet. Durant molts anys amb un cert predomini francès, ben assumit per Alemanya. I amb noms de primera magnitud, entre molts d'altres, Willy Brandt i Helmut Schmid. I Delors i Helmut Kohl.
El temps i l'èxit d'aquesta política han anat canviant les coses. I la reunificació alemanya. I això ha incrementat el pes d'Alemanya. I ha fet que ara el lideratge econòmic sigui indubtablement alemany. I que hagi crescut també el pes polític. En canvi hi ha un camp en el qual, pel pes de la història, Alemanya mira d'evitar responsabilitats militars.
Cal subratllar el paper de França en aquest procés. No solament per la clarividència d'alguns polítics francesos, després de la Segona Guerra Mundial, sinó també per la seva actuació durant més de cinquanta anys. Per aquesta mateixa raó ara preocupa que França flaquegi. França fa anys que té una evolució de 'déclin', de baixada. Econòmica i política. És el que els francesos en diuen 'le déclin'. (Afortunadament no de baixada demogràfica. En això França ha tingut una molt bona política).
EQUILIBRI I SOLIDARITAT
4. Després de les eleccions de setembre, Alemanya, sense renunciar en més d'un aspecte al lideratge que objectivament li correspon, haurà de modificar alguns plantejaments. A fi de poder donar més entrada a altres països. I a fi de donar més importància a altres dimensions que no sigui només l'econòmica. A dimensions com la política, la social, la cultural i la de valors. Tots els països europeus hi tenim alguna cosa a dir. No només Alemanya i França, tot i ser els dos membres més determinants de l'Europa d'avui. Tots hi podem fer una contribució. I les coses s'han de fer de manera que ho puguem fer.
Quan es parla d'aquest tema se sol fer referència a l'Europa del sud. Als països del sud. De vegades en termes no del tot positius. Seria una actitud contrària a l'esperit europeu, al millor esperit europeu, que els països del nord 'i d'una manera especial França i Alemanya' no tinguessin una actitud positiva envers els del sud. I oblidessin que un dels ingredients de la Unió Europea, i d'Europa, és i ha de ser la solidaritat. Des de Croàcia a Grècia o Irlanda. I entremig Espanya, Itàlia i uns quants més.
La solidaritat envers països que per raons històriques o geogràfiques, o de vegades per errors col·lectius, en determinades èpoques varen quedar poc o molt despenjats dels nivells més alts de desenvolupament i benestar. La Unió Europea, amb els fons estructurals i de cohesió, ha estat un factor molt important de reequilibri. I ho és. I ho ha de seguir essent, però això ha de comportar per part dels països beneficiaris una actitud complidora dels compromisos i autoexigent, que no sempre s'ha donat. I que el ministre d'Afers Estrangers alemany, Guido Westerwelle, va resumir molt bé: «Sense solidaritat Europa no seria viable. Amb excés de solidaritat, tampoc». O amb una aplicació descontrolada en quantitat i en actitud. I en valors. És a dir, si un alt grau de solidaritat desenvolupés, en els receptors, una mentalitat poc autoexigent. O d'aprofitament descompensat.
Notícies relacionadesTant de bo que després de finals de setembre la Unió Europea trobi la manera de formular i de començar a aplicar una política en tots sentits més equilibrada. I que Europa definitivament pugui prendre volada. És una necessitat urgent. Fins i tot més enllà d'Europa.
