#Enamorarsealobonzo
"Amb els anys m'he tornat una escèptica rebotada, i aquestes som els pitjors"
Enamorar-se a l’estil bonze és això: sortir de casa sense mirar què et poses ni si val la pena treure-li la pinça a la camisa, no sigui que perdis un segon, i per tant, un petó. /
"Enamorar-se és... que res del que t'ha passat a la vida fins ara importi. Què ella o ell et canviïn la teva marca habitual de xampú sense avisar i al rentar-te els cabells somriguis en lloc de bramar al cel". Fa més de 20 anys que sento aquesta definició de l'amor pur, verdader, el de Buttercup i Wesley, el d'Oliver i Jennifer, el de Candy i el seu príncep del turó, el de Lestat i Louis...
Ja no ho aguanto més. Més que res, perquè aquestes paraules són meves. Fins fa ben poc anava per aquests mons de déu satisfeta amb l'ocurrència. Em pensava que havia creat la imatge quotidiana íntima i perfecta que simbolitzava l'assumpte. "Això és, així ha de ser el moment en què saps que estàs enamorat: amb un ull que cou per un sabó que no fa la mateixa olor que el de sempre i que no molesta, perquè ara és de tots dos". La imaginació (meva) projectava escenes de l'estil de "carinyo, ¿poma o àloe vera, anticaspa o extrahidratant?" ---en una sublimació romàntica i no apta per a diabètics al passadís de Mercadona.
Ho record avui i me n'avergonyeixo. Agraeixo que em llegiu des de lluny perquè us asseguro que les orelles em cremen. Amb els anys m'he tornat una escèptica rebotada, i aquestes som els pitjors. Si ens veieu pel carrer fugiu, pel vostre bé. Som els/les de les celles arrufades. Sent sincera, quan busco amb la mà el pot de xampú ja em conformo de no equivocar-me i no agafar el detergent sabonós amb lleixiu. Que ha passat. Un altre dia us explico el concepte 'dutxa-neta-banys', un combinat domèstic que estic a punt de patentar, així que solucioni els errors empírics i la meva pell es recuperi de la coïssor. Em forraré.
En qualsevol cas l'amor, segueix voletejant al meu voltant tan i tan ràpid que ha acabat generant una espècie de força centrífuga que m'ha col·locat sense demanar permís al centre de l'huracà. He protestat al col·locar-me els enagos després de la ventada, però com qui sent ploure: ha estat igual. Em sento incapaç de sortir pels meus propis peus i se m'ha acudit preguntar-vos què és #Enamorarsealobonzo. És que una ja no sap què pensar: tinc un arc d'opinions d'allò més flexible que comença quan estic a punt d'apagar-me i m'arrauleixo entre els llençols, i s'acaba al trotar pel carrer: sempre em falten vint minuts per arribar a temps a qualsevol lloc. Llavors els pensaments profunds em semblen irrellevants i ridículs, i grunyo mentre salto els esglaons del metro de tres en tres.
Per tant, avui sóc tot orelles i maneu vosaltres: comencem a Bogotà, des d'on em dieu "per a mi enamorar-se a l'estil bonze és fer-ho fins i tot sabent que aquest amor et destrossarà i et deixarà cicatrius". Ui, això no comença bé. Molt dramàtic, ¿no? "És tatuar-se el nom de l'altra persona l'endemà de conèixer-la". Que graciós, i quina idea tan Beckhaniana la de Paco... no em convenç. Janet encerta una de les claus: "És sentir-se vulnerable, i no importar-te". Té bastant ull, a la meva vida hi ha hagut un parell de moments en què estic convençuda que si m'haguessin punxat, no m'haurien tret sang. Aquesta figura que s'allunya després d'una trobada, i jo mateixa desitjant que caigui davant seu un meteorit de la mida de l'Atlàntida, separant-nos a tots dos de la resta del món i a ell en concret de girar la cantonada, posar-se el casc o entrar en una estació. Tots dos sols per salvar la Terra, i òbviament Steven Tyler amb la seva bocota-bústia de correus de fons posant-hi la banda sonora. ¡Ah! i algun secundari que expliqui acudits, que sempre atrau un públic més jovial.
Diversos em pregunteu en un posat tan intens com ingenu si és que "és possible enamorar-se d'una altra manera que no sigui a l'estil bonze". ¡Que tendres! Si faig d'estadística, sou més homes que dones els que penseu així, cosa que confirma la gran mentida que preteneu fer realitat: sou uns romàntics. I en molts casos més que nosaltres. Ai, ànimes càndides. O joves, no ho sé. ¡És clar que n'hi ha! Enamorar-se una mica, com qui no vol la cosa, i adonar-te un dia que si l'altra persona no és a prop, encara que sigui per donar-li la clau de la fotocopiadora, et falta l'aire i el teu cos amenaça de desplomar-se a la moqueta bruta de l'oficina amb la cara blava com un Barrufet. Això no ho feu pretesament per cridar la seva atenció: mai ens estampem a terra de manera gràcil. Que no, que no tenim disponibles Billy Wilder o Nora Ephron per treure el vostre millor perfil. Jo us ho dic, vosaltres procediu com considereu.
"Enamorar-se a l'estil bonze és preferir estar malament junts que estar bé per separat i preferir parlar per insultar-se que no poder-se parlar". Molt bé, Cinta. Aixequeu la mà els que hàgiu passat per això: Ok, aprovada l'esmena per unanimitat. Passem a la següent.
Vaja, em porteu al poeta alemany Rainer Maria Rilke: "L'amor que consisteix que dues soledats es protegeixen l'una a l'altra, s'acosten i se saluden". Deu ser, penso jo, que a principis del segle XX era inevitable el romanticisme destructiu... Rainer va tenir com a amant una antiga parella de Nietzsche i deixebla de Freud. Déu n'hi do, a veure qui sobreviu a això amb el cap al seu lloc. Sembla que Carolina m'entén, i em deixa anar un "l'amor també és política" que em deixa glaçada. Mira que jo ho embolico això de les ideologies, però no m'havia plantejat mai veure-ho així. M'explica que això de "l'estil bonze" que plantejo jo és negatiu, que cedim massa identitat, que la frase "amb tu sóc més bona persona" és una trampa mortal, sovint per a les dones. Ai, no sé si vull ser tan asèptica i analitzar l'amor amb un bisturí. Aquí teniu les seves reflexions, que són bastant interessants, això sí.
Berna, que em segueix fa molt i sempre em diu coses agradables, envia una creació pròpia: "Quererte es asomarme a un abismo, /sentir vértigo, /cerrar los ojos y dejarme caer /con la certeza de que estás ahí, al fondo, /esperándome..." A la postdata apunta que la cosa va sortir malament. D'acord, però el poema li ha quedat preciós.
Iolanda em proposa una cançó (“si tú te vas, ¿qué será de mí?”) i jo corro a Spotify per recordar tot l'àlbum Golosinas de Pedro Guerra, que és un altre disc seu, el que em feia pensar que... doncs això. Si estava a la universitat i tot era increïble... ¿Veieu com m'he tornat? M'arriba una història tremenda per 'e-mail', molt, molt semblant a l'argument de la gran Puzzled Love: "Els mesos que va durar van ser una muntanya russa total. Molt bon sexe i les pitjors discussions que he tingut mai a la vida. Em vaig posar a la gola del llop, literalment". "A la gola del llop", que bonic que sona en català. Us deixo la història completa, perquè val la pena.
M'ataqueu per Twitter, per 'e-mail' i per Facebook també. Veig que us crida l'atenció el tema: "Ella era com un caldo concentrat del que sempre m'havia agradat". Gràfic i claret, Daniel. "Has viscut, amic", et contesta algú al meu mur. És cert. Rabio d'enveja per no haver escrit jo una cosa així. "Els dius a tots el que només em dius a mi, abraces a tots amb les abraçades que em deuen un vol". Una altra història una mica inacabada, que em sona una mica pròpia. ¿A qui no? Que tenim una edat, ja.
He trigat molt a escriure d'això, volia ser justa amb la vostra generositat, que ha estat molta. Gràcies. No hi heu sortit tots, era impossible, encara que sí que crec que hem aconseguit que hi estigueu una mica cadascun. M'alegro d'haver-me pres uns dies per pensar-ho, així he pogut trobar-me aquesta imatge al metro de Barcelona que em va fer riure, torçar el canell fins al dolor per captar la instantània dissimuladament i a la vegada pensar: "¡Eureka! Enamorar-se a l'estil bonze és això: sortir de casa sense mirar què et poses ni si val la pena treure-li la pinça a la camisa, no sigui que perdis un segon i, per tant, un petó".
La meva primera conclusió és que desitgeu trobar on explicar les vostres històries, que tots en tenim alguna de les que amortitzen una vida. La segona, que crec que Carolina i jo hi sortim perdent avui, l'opció de ser millor dos que un de sol guanya. I la tercera i final que, en realitat, escoltar-vos era una forma de buscar aliances amb el meu coixí. Les discussions nocturnes començaven a alertar els veïns, ja.
Notícies relacionades#EnamoarseALoBonzo, #Enamorarse, #Enamorar, #En¿ res, torno a parlar de política, tranquils.
