La insuportable lleugeresa d'un tuit

Roberto Savianoescrivia fa uns dies que quan el pensament se simplifica només queda espai per a l'expressió radical o l'ocurrència extrema. I com que som el que diem, quan caiem en el llenguatge embrutit, l'insult o l'agressivitat verbal, no estem construint una societat més sincera sinó una societat pitjor. Amb el llenguatge reduït a la porqueria no es construeix una societat sinó un abocador.

La reflexió deSavianove a propòsit del debat sobre el conflicte entre la defensa de llibertat d'expressió com a dret i la necessitat d'un determinat nivell de regles de joc, en el món Twitter i de les xarxes socials en general. S'ha de poder dir tot, sí, però no de qualsevol manera. S'ha de defensar i animar la ciutadania a exercitar la seva veu crítica, però això té molt poc a veure amb el fet de reivindicar impunitat per a l'escopinada verbal i el sarcasme. No val l'argument que, a les xarxes, tothom és lliure de ser-hi o no. Del que estem parlant és d'assumir la responsabilitat dels nostres actes o defugir-la. És el vell tirar la pedra i amagar la mà. L'expressió lliure és un dret inalienable que comporta l'obligació d'assumir els efectes del que diem. Darrere de l'anonimat s'hi amaga la covardia. I darrere de l'anonimat col·lectiu s'hi amaga l'amenaça de la degradació de la societat com a marc de convivència. La barbàrie. Els diaris mateix han hagut de plantejar-se com evitar que l'obertura de canals per donar veu a les opinions dels seus lectors no s'acabés convertint en una exhibició de mal gust, obscenitats, insults i gratuïtes descàrregues de bilis. L'elaboració d'un missatge amb 140 caràcters hauria de constituir una exigència, com l'exercici de qualsevol dret. Perquè amb la paraula intel·lectualment degradada no es pot construir mai l'edifici sòlid d'una societat que vulgui viure en llibertat.