Les temptacions messiàniques de José María Aznar 'Primo de Rivera'

No és cosa d'ara, quan la situació va empitjorant amb la crisi econòmica. La vocació de messies imperial que alberga José María Aznar ve de molt lluny. El 1995, mesos abans de ser president del Govern, assenyalava: "Veig Espanya cansada i feble. Un dels nostres grans pecats és el debilitament de la identitat nacional." Passat un temps de governar i obrat el miracle de la multiplicació de la bombolla del totxo, va poder exclamar i va exclamar: "Espanya va bé."

El 2000, havent aconseguit la majoria absoluta, va manifestar: "És el moment de parlar d'Espanya sense complexos." Dit i fet. L'apòstol de l''España una, grande y libre' va decidir posar una pica a Flandes, o sigui, a Washington. Només cal llegir la definició de Pujol, que el va conèixer a fons quan tots dos van pactar el 1996: "Aznar és un castellà del segle XVI. Tenia grans ambicions sobre el paper d'Espanya al món. Potser massa. No és proeuropeu. Per ell només hi ha una superpotència: els Estats Units."

Efectivament, l''hidalgo' castellà ("Castella és l'avantguarda, la innovació, l'esperit d'aventura i l'universalisme", va declarar el 1996 a un atònit periodista de 'Libération') va iniciar el seu acostament a la grandesa occidental.

Un canvi en la política de 200 anys

Aquell homenet (encara sense els abdominals a punt) de bigoti chaplinesc es permetia el luxe de posar els peus en una taula del ranxo del president Bush i de formar part del tristament cèlebre trio de les Açores fotografiat el 15 de març de 2003, cinc dies abans de decidir-se la invasió de l'Iraq amb el fals pretext de l'arsenal d'armes de destrucció massiva. El 22 de febrer, Aznar, sens dubte en estat de gran excitació per compartir el paper de Guaita d'Occident, li havia confessat a Bush: "El que estem fent és un canvi molt profund per a Espanya i per als espanyols. Estem canviant la política que el país havia seguit en els últims 200 anys." No li van importar gens ni mica les manifestacions gegants contràries a la guerra i les súpliques pacifistes del Papa. Aliè al tràgic ridícul massiu del fet que a l'Iraq no hi hagués l'armament anunciat, Aznar va treure pit el gener del 2004 a 'The Washington Post': "Des del 1800, les decisions d'Espanya en política exterior han estat subordinades a França, i això ara ja no és així." Havia portat la seva 'España grande' a jugar a fons una carta terrible, però s'assegurava el futur aterrant en els cercles internacionals del pensament neoconservador. Vegeu com el va presentar la Universitat de Georgetown de Washington quan el va fitxar de professor visitant: "Distingit erudit en la pràctica del lideratge global."

"Més extremista que els funcionaris israelians"

Precisament, arran d'una de les seves erudites conferències, una companyia privada d'intel·ligència va passar el següent informe: "Aznar creu sincerament que tots els terrorismes són iguals i que res que no sigui una guerra total pot derrotar-los [...] És un ultra més extremista fins i tot que els funcionaris israelians."

I per aquests mons de Déu ha anat abocant les seves idees:

- "El problema d'Al-Qaida a Espanya va començar al segle VIII." (Washington, setembre del 2004)

- "L'esquerra és una força reaccionària, cega a la realitat i tancada en si mateixa." (Roma, març del 2006)

- "Jo crec en Occident. No hi ha cap alternativa millor. No vull ser protegit pels xinesos, ni controlat els russos ni dominat per l'islam. Jo crec que Israel és part d'Occident." (Herzliya, Israel, gener del 2008)

- "No sento cap musulmà que em demani perdó per haver conquistat Espanya i hi haver-hi estat vuit segles." (Washington, setembre del 2010)

- "Una aliança de progressistes, bonistes i eterns adolescents no donarà mai lloc a una societat capaç de garantir la seguretat i l'exercici de la llibertat." (Nova York, març del 2011)

"No s'és espanyol a temps parcial"

Ningú que no fos Aznar es podia haver imaginat el triomfal 'destino en lo universal' que l'esperava quan als 16 anys va quedar encantat del fundador de Falange Española, José Antonio Primo de Rivera. El seu juvenil cor va bategar amb tanta força que estava decidit a "viure en sacrifici, austeritat i perill constant" i abraçar "una vida de monjo i soldat." Amb els anys, l'ardor del guerrer es va anar temperant, encara que va conservar per sempre l'essència del nacionalisme joseantonià de la Pàtria amb majúscules. Al seu llibre 'Cartas a un joven español', editat el 2007, Aznar escriu: "No s'és espanyol per hores o a temps parcial [...] El fet de ser espanyol ho impregna tot; així de poderosa és la nostra nació." En les seves 'Memorias I' (2012), aquest espanyolisme exacerbat i somiador es reflecteix en l'anècdota que explica sobre una xerrada que el president Chirac va mantenir amb els Reis a l'Elisi: "Durant la conversa, va sortir el meu nom a col·lació i Chirac li va dir a Don Juan Carlos: 'Ah, el meu amic José María. Al meu amic José María només el preocupen tres coses: la primera, Espanya; la segona, Espanya, i la tercera, Espanya.' El Rei em va explicar l'anècdota amb emoció i a mi em va emocionar que me l'expliqués, perquè el que va dir el president francès era veritat."

Els vents revengistes de la democràcia

El problema d'Aznar és que ni tan sols una Espanya única, sense "tendències greument dissolvents amagades en el terme nacionalitats" que diu a la Constitució de la qual el 1979 recelava ("l'abstenció pot estar justificada, fins i tot en el cas d'una abstenció bel·ligerant com en el passat referèndum constitucional"). Aquell Aznar del 1979 es resistia als vents democràtics que ell qualificava de revengistes: "Vents de revenja als ajuntaments [...] El de Guernica aprova per unanimitat retirar la medalla de la vila a l'anterior cap de l'Estat, que, encara que molesti a molts, va governar durant 40 anys i es deia Francisco Franco. Com que encara els semblava poc, decideixen exigir responsabilitats al Govern alemany pel bombardeig del 1937." Aquell Aznar, sí, no parava de lamentar-se: "A Coslada [província de Madrid], els carrers dedicats a Franco i a José Antonio ho estaran a partir d'ara a la Constitució. A València, la plaça del Caudillo passarà a dir-se del 'País Valencià'. I no hem fet més que començar."

Des d'aleshores fins ara, els eterns contenciosos basc i català han seguit sense resoldre's. Si el 1993 Aznar va advertir que "els nacionalismes suposen un obstacle per a la democràcia pluralista i estan cridats a desaparèixer," tres anys més tard va pactar amb CiU i amb el PNB (Arzalluz va arribar a dir: "He aconseguit més en 14 dies amb Aznar que en 13 anys amb Felipe González"). Mentre va convenir, la ideologia va cedir el pas al possibilisme (va ser l'època del català en la intimitat i dels mítings en què Aznar sorprenia dient a Andalusia allò d'"avui vinc a parlar-vos bé dels catalans").

"Potser hauria de tornar"

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

El que va passar anys després --sobretot arran de la majoria absoluta 'pepera' del 2000 al 2004-- s'ha d'interpretar en clau d'una creixent desafecció, sobretot de Catalunya, que, en boca d'Aznar, "corre riscos seriosos de balcanització." I és en aquest context on s'ha de situar la temptació messiànica aznarista. "Podeu comptar amb mi --va dir el gener del 2011 en una convenció del PP celebrada a Sevilla--[...] en la gran tasca de fer sortir Espanya de l'atur, del retrocés social i del deteriorament institucional". Llavors governava Zapatero. Però el dia 21, a Antena 3, va confirmar implícitament el que el 2007 li va confessar al llavors ambaixador dels EUA a Madrid, Eduardo Aguirre: "Si veig que Espanya està realment desesperada, potser hauria de tornar a la política nacional."

¿Sucumbirà a la temptació? El més probable és que no. Des que està lluny de la Moncloa, s'ha convertit en un pròsper 'líder global' amb molt substanciosos ingressos pel seu paper de conseller i assessor d'empreses com News Corporation, Doheny Global Grup, Global Adaptation Institute, Piper Rudnik, JER Partners i Endesa. I també com a autor de llibres, articulista i conferenciant. Dels diners que obté per aquesta faceta intel·lectual se'n cuida l'empresa Famaztella (acrònim de Família Aznar Botella), que només en dos anys va guanyar més d'un milió d'euros. Si el sou actual del president del Govern espanyol és de 78.000 euros anuals, Aznar el supera fent tres conferències. Hauria de ser irremeiable la temptació de salvar Espanya perquè claudiqués l'Aznar sexagenari milionari en què s'ha convertit aquell noi de quinze anys 'monjo i soldat'.