¿Síria trenca l'esperança d'una primavera àrab?
"A Síria la violència s'eternitza i es manifesta per mitjà de moltes formes d'inhumanitat"
El president de Síria, Baixar al-Assad, durant una entrevista recent. /
El malson sirià ha destruït, sens dubte, aquell esperit de canvis lleugers, possibles, optimistes i positius que van aportar els primers aixecaments de l'anomenada 'primavera àrab' que s¿inicià a Tunísia l¿any 2011. La promesa d¿aquesta primavera s¿ha substituït a Síria per una violència ostensible i prolongada (en dos anys s¿han produït més de 70.000 morts i milions de refugiats), així com per una atenció fixada en la possible intervenció internacional, la desfeta de qualsevol esperança, la fragmentació de la premsa i la fallida de l¿Estat.
Més que cap altra cosa, és la violència contínua el que aniquila la primavera àrab. A Egipte i a Tunísia, la situació no és probablement tan pacífica com algú es pensa, ja que tant en un país com en l¿altre, s¿esdevenen de manera continuada morts de manifestants en enfrontaments amb la policia. A Líbia, la intervenció de l¿OTAN es va produir gairebé tot d¿una d¿iniciada la revolta, fins i tot abans que la resposta violent de Gaddafi s¿hagués intensificat. Ben al contrari, la pèrdua cada cop més gran de vides humanes i les destruccions que s¿estan succeint a Síria, no ha provocat encara cap resposta clara internacional, per més que el procés de guerra civil s¿hagi agreujat i que la decisió de desplegar tots els mitjans de força possible per part del president Baixar al-Assad hagi conduït el país a una espiral de militarització i de guerra terribles.
Per poc que observem la situació a Síria podrem veure que la violència s¿eternitza i es manifesta per mitjà de moltes formes d¿inhumanitat. I com a d¿altres guerres prolongades, aquesta ha creat i fet arrelar divisions religioses i polítiques que amb prou feines es podien veure abans. Això fins al punt que molts dels analistes que observen la guerra de prop diuen que no és imaginable una via de reconciliació després de l¿era Al-Assad, perquè és pràcticament impossible que els sirians oblidin un dia la crueltat i l¿horror que avui els toca viure. D¿altra banda, la violència confessional es propaga més enllà de les fronteres sirianes i reforça l¿hostilitat i les sospites entre sunnites i xiïtes per tota la regió.
La guerra obre el camí a Al-Qaida
La guerra a Síria ha obert també ¿i a això és molt remarcable- la via d¿Al-Qaida per a nombrosos djihadistes, contràriament al que va succeir a les anteriors revoltes àrabs. En aquest sentit, sembla que la violència siriana hagi creat el context perfecte per rellançar una djihad mundial. I enfrontats a un Estat en fallida, tot els països del Golf s¿apressen a finançar una guerra santa per sostenir una població sunnita que lluita contra un règim desertor. Potser per això, els ciutadans àrabs que l¿any 2011 van superar les seves pors de participar a grans manifestacions de masses contra les dictadures que estaven arrelades als seus Estats (cas de Tunísia, Egipte o Líbia) són avui molt conscients dels riscos que corren i la por ha tornat a dominar els seus cors. I és, probablement, la por que provoquen els horrors que tenen lloc a Síria, el que ha evitat que els jordans s¿hagin unit als moviments de protesta.
Síria ha contribuït, doncs, a dissipar aquella impressió embriagadora segons la qual els pobles àrabs acabarien aliant-se contra els seus dictadors. Perquè aquesta bella unitat és ja una quimera i sembla que s¿hagi esfumat completament amb el pas dels mesos, un cop les divisions entre els islamistes i els seus opositors han posat fi al consens polític a Tunísia i a Egipte, encara que, en principi, la cohesió era forta.
Síria ha propiciat una mena de 'guerra freda' regional
Si analitzem els fets, hem de concloure que, a diferència de Tunísia i Egipte, Síria no ha viscut pròpiament cap mena de primavera. Entre d¿altres raons, perquè nombrosos militants “antiisraelians” del país van condemnar immediatament la revolta popular contra Bachar El Assat, ja sigui perquè hi veien una conspiració islamista o, ben al contrari, perquè entenien que es tractava d¿una conspiració propiciada pels països occidentals.
Sigui com vulgui, l¿enfocament que s¿ha donat a una possible intervenció militar internacional a Síria ha transformat aquest país en un camp de batalla on també s¿enfronten les posicions polítiques de les grans potències. Perquè fins avui, la Xina i Rússia han frenat la iniciativa dels EUA i d¿alguns Estats europeus que reclamaven una intervenció, fins al apunt que el conflicte sirià ha esdevingut l¿arena principal d¿una mena de guerra freda regional més enllà del que és: una lluita civil per obtenir un canvi polític al país.
De manera coordinada amb l¿enfrontament dialèctic entre les grans potències respecte del conflicte sirià, podem observar també la concurrència de les diferents potències regionals. Tenim així que, mentre els països del Golf i Turquia donen suport a determinats grups de rebels, l¿Iran i Hezbol·là el donen al règim de Baixar al-Assad, i això dóna una caràcter molt singular al conflicte.
D¿altra banda, no podem deixar d¿observar com s¿ha anat modificant la cobertura mediàtica d¿aquests processos, no sols en el món àrab, sinó també als països occidentals. En efecte, durant els primers temps de la primavera àrab, el mitjans internacionals es van afanyar a mostrar-nos una dotzena d¿escenaris que evolucionaven ràpidament ¿Tunísia, Egipte, Líbia, Bahrain, Síria i el Iemen¿ tot observant ansiosos gairebé tots els altres països àrabs per veure si aquests s¿unirien al moviment de revolta. Aquests darrers temps, en canvi, la premsa cobreix únicament el conflicte sirià, i potser només el que passa Egipte quan s¿hi origina una crisi. Per què? No ho sé. No en tinc la resposta.
Notícies relacionadesVist, doncs, aquest panorama sembla que podríem concloure dient que el conflicte sirià implica un fracàs de l'anomenada primavera àrab. Però és molt probable que això no sigui del tot cert. Entre d¿altres raons, perquè aquestes revolucions eren el signe de canvis estructurals profunds al món polític al Nord d¿Àfrica i a l¿Orient Mitjà. I em fa l¿afecte que, a pesar de les pors que ha provocat arreu el conflicte de Síria, aquests canvis continuaran desplegant-se durant molts anys. De tota manera, haurem de reconèixer que el conflicte sirià ha pertorbat clarament la situació creada per les revolucions àrabs i ha significat un fre a uns moviments que havien fet renéixer l¿esperança a molta gent.
