No ho sap, però contesta
Per què no s'han de prendre les enquestes gaire seriosament... encara
Evolució intenció de vot. Baròmetre CIS
Les enquestes que abunden aquestes últimes setmanes en els mitjans generalistes --alguna publicada en aquest que, des d'avui, ens acull-- difereixen en moltes més coses de les que l'estadística consideraria raonable, però coincideixen en la més important de totes: la fixació gairebé obsessiva per la intenció de vot. Que en alguns casos dóna peu fins i tot a fer prediccions sobre la distribució d'escons en parlaments, consistoris i altres cambres. Però, té sentit fer-ho? Ho permeten les dades disponibles?
L'obstinació, com a diversió, és comprensible, però hi ha evidències de sobres per prendre's els resultats amb tanta precaució com sigui possible si el que es persegueix és un objectiu una mica més seriós: el nombre d'indecisos és enorme, de la mateixa manera que ho és el dels que no volen respondre. I la distància amb les eleccions és tan gran que la quantitat d'esdeveniments que poden condicionar la percepció dels votants sobre les seves diferents opcions --ja sigui perquè afecten els contendents, ja sigui perquè afecten la seva percepció-- és gairebé infinita.
Fins i tot, mantenint-se tot intacte, cosa que pot passar, i de fet, succeeix, és que el que canviï sigui l'interès dels ciutadans respecte a les eleccions, que és més gran com més s'apropen (i serà aleshores quan decideixin el seu vot, no ara). A més proximitat de les eleccions, més s'aclareixen les incògnites i més precís pot ser el pronòstic.
Comptat i debatut, com afirma sovint el professor Oriol Bartomeus, estem preguntant als ciutadans què faran fins i tot abans que ells mateixos ho sàpiguen.
Un bon exercici de memòria (o d'hemeroteca, a escollir) és intentar sobreposar al gràfic fets concrets que puguin explicar els aparentment inexplicables canvis de tendència. Li'n suggerim alguns: la crisi de lideratge provocada per Josep Borrell al PSOE podria explicar la caiguda de la intenció de vot al PSOE entre 1998 i 2000, de la mateixa manera que la guerra de l'Iraq --i la seva gestió-- pot fer-ho amb la caiguda del PP a partir de 2002. Aquests fets avui semblen obvis, però no podien ser-ho abans que succeïssin, i encara menys es podien anticipar dos anys abans. Però, al cap i a la fi, sempre és més fàcil encertar les travesses el dilluns quan es coneix el resultat del partit.
Conèixer les dades amb tanta antelació respecte a les eleccions pot tenir molt de valor, sobretot si s'acompanyen de sèries temporals més llargues i si es té un coneixement profund del context del qual procedeixen, però no el valor que a molts comentaristes i tertulians els agradaria que tingués. I, per descomptat, en absolut el que les parts interessades (sobretot, les que surten beneficiades d'aquestes mateixes enquestes) voldran fer creure que té.
Rebutgi les explicacions que continguin expressions del tipus 'sorpasso', 'majoria alternativa', 'desaparició' i altres absoluts i refiï's una mica més d'aquelles que naveguin en el camp semàntic de 'tendència', 'desgast' o 'perspectives'. I si el té, dediqui-li una mica de temps a aquells que s'atreveixin a evitar la pregunta de la intenció de vot i bussegin en les dades per oferir-li lectures alternatives i, de vegades, més interessants.
Notícies relacionadesDes d'aquesta tribuna, i amb el seu permís, nosaltres intentarem formar part d'aquest últim grup.
