De parelles, costums i sexe

Dilluns passat tenia feina aParísi per això hi era diumenge. Amb la intenció d'assistir a una comèdia a l'infal·lible Teatre del Rond Point, al final dels Camps Elisis, vaig topar de cara amb la ingent manifestació de gent que té com a màxima preocupació no pas la recessió econòmica ni el fanatisme terrorista sinó elmatrimoni entre homosexuals.França, seguint l'exemple espanyol, ha aprovat una llei que permet el matrimoni entre homosexuals. El primer d'aquests casaments 'alegres' --que no altra cosa és el que vol dir la paraula anglesa 'gay'-- ja ha tingut lloc aquesta setmana a Montpeller.

La virulència de la reacció d'una part de la societat francesa, la més conservadora, ha sorprès els que s'imaginen França com un model de progressisme. Com tots els països d'arrel catòlica d'Europa,Françaha posseït sempre una potent dreta que confon religió amb política de la intolerància, i que per tant nega els principis més elementals del civisme. El potent moviment contra els matrimonis entre homosexuals respon a aquesta actitud, per més que utilitzi les garanties constitucionals per soscavar-les. Una prova d'això és que aquests indignats de la gran dreta surten al carrer contra una llei legítima, aprovada pel Parlament. Surten per desobeir-la.

Temps, el nostre, de paradoxes. Des de mitjans del segle passat, la vella idea laica contra el matrimoni suposadament burgès es va anar obrint pas. Això va justificar la legalització del divorci. El més important, es deia cada vegada més, era l'amor, la decisió de viure junts, i si molt calia, fins i tot l'amor lliure mateix. El més progressista era no casar-se -com ja havien predicat molt abans els vells anarquistes, o l'esquerra laica d'abans- i demostrar a propis i estranys que la convivència era un acte suprem de llibertat. Aquesta idea va anar calant, fins a tal punt que els fills naturals desapareixien dels codis civils. Tota persona, pel mer fet d'existir, era per fi considerada legítima. Per això passat el temps, un parell de decennis, tenim avui un bon nombre de progressistes casant-se civilment o religiosament, mentre que no pocs conviuen regularment, amb la seva prole, sense papers i sense que a ningú el preocupi ni una cosa ni l'altra.

Ha estat així com la concepció de la família, però també la de l'amor, ha anat canviant a poc a poc en aquesta direcció laica que ja no és ni tan sols progressista. Avui un nombre creixent de gentd'ordre o conservadors han anat afegint-se en molts països a aquesta actitud, que molts qualifiquen d'antiburocràtica i antilegalista, i uns quants, de laica i distanciada de les posicions més religiosament reaccionàries. Però aquest corrent havia d'assolir els seus límits en països de la importància i influència de França, on la ciutadania més rància -però també una joventut descontenta amb les dislocacions de la recessió econòmica, temorosa d'un immigrant o un estranger a qui veu com a enemic dels seus prejudicis més confortables o culpable de mals dels quals no té la menor responsabilitat, com el de l'atur- es refugia en un moviment tan estrident com incompatible amb el raciocini com és l'homòfob, que desobeeix la llei del matrimoni homosexual. ¿Quines altres lleis desobeirà demà?

Per la seva part -segueixen les paradoxes-, els que estaven en contra del matrimoni, elde tota la vida, i a favor de la lliure unió entre éssers sobirans el defensen ara amb les dents per negar aquest dret a persones del mateix sexe. Vociferen, s'esveren, prometen seguir lluitant contra la llei i exigeixen al que es creu el més lliure dels països europeus que deixi de ser-ho.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

A la presumptament intolerant Espanya aquests militants de la negror hi tenen amics. Per una vegada s'equivoca la sentència del gran filòsofPascal: el que és veritat a l'altra banda dels Pirineus ho és també en aquesta banda de la serralada. Molts d'aquests amics estan en el poder i volen acabar amb la legislació sobre l'avortament o la legislació que també en aquestes aspres terres ibèriques protegeix el dret dels homosexuals a formalitzar la seva relació com els doni la gana.

Aquí, com a França o qualsevol altre país civilitzat, l'única cosa que en terrenys com el del sexe i l'erotisme no ha de ser tolerat i fins i tot ha de ser perseguit són altres delictes, com els de pederàstia. La molt tradicionalista Església catòlica en sap molt d'això: són aclaparadors els delictes d'aquesta mena en què han incorregut capellans de molts països. Seria més edificant veure l'Església preocupada per posar fi a aquests pecats, que suposo mortals, que per condemnar la gent perquè viu la seva vida sexual com li plau.