Ciaaao!

Sisplau, no es perdinAl funerale laico di Franca Rame, Dario Fo recita un racconto inedito scritto dalla moglie.Faran bé d'estar-se tretze minuts (es fàcil de trobar, al Youtube) veient i escoltant el comiat del còmic a la seva dona, morta fa una setmana. Primer de tot, li atorga el premi Nobel de literatura, perquè ell, que el té, reconeix que la seva obra va ser feta a mitges amb la granFranca Rame. Després, amb el seu posat característic, ampul·lós, exagerat, amb un abric de color camell i un mocador blanc al coll, recita, interpreta un relat de la seva dona a partir d'un text diguem-ne apòcrif de la Bíblia. Al Paradís, no hi ha un arbre per triar, sinó dos. Els fruits del primer t'atorguen la vida eterna i fan impossible (innecessari) l'amor. Els fruits del segon et donen el coneixement, la consciència, el dubte i la passió («tinc ganes d'abraçar aquest mascle», fa Eva, «i de viure amb ell la fi del món»). Però també la mort. Ella ho té clar. El Pare Etern, «irat i desil·lusionat», com explicaFo, s'adreça a Adam i mira de convence'l. Adam, primer es mostra indecís, però acaba reconeixent: «Tinc curiositat per descobrir el misteri de l'amor, encara que després hi hagi un final i em toqui morir».

I és en aquest moment quan els aplaudiments aDario Fo(aFranca Rame, en realitat) esclaten. I ell, trasbalsat i trist, saluda i llança un crit esgarrifós. Un «ciaaao!» que ressona, des de l'amor, contra tots els adéus.