L'equip del (des)govern

Florentino Pérez ha guanyat, per incompareixença, les eleccions a la presidència del Reial Madrid, fet que li permetrà governar des d'avui i durant quatre anys més la institució sense l'entrebanc d'una oposició organitzada i visible. És la segona ocasió consecutiva en què això succeeix, després de la seva victòria de 2009.

No obstant, els resultats esportius i la convulsió social que han marcat la temporada que ara finalitza no semblen encaixar gaire bé amb aquesta elecció per aclamació. Encara menys quan una de les funcions de les eleccions hauria de ser l''accountability', o sigui, permetre a governats i governants passar comptes per les responsabilitats contretes per aquests últims.

És això el símptoma de l'algun dèficit democràtic al club madridista? És puntual o estructural? És exclusiu del Reial Madrid?

El dèficit democràtic no només existeix, sinó que creix amb el pas del temps. No tant pel costat de la demanda --tots els socis del Reial Madrid, si no n'estan explícitament privats, tenen garantit el seu dret de vot-- sinó pel de l'oferta: no és veritat que qualsevol soci de l'entitat tingui les mateixes possibilitats de ser escollit. 

I això és així perquè els mateixos estatuts del club imposen diverses limitacions; algunes d'aparentment menors --“ser espanyol”-- i unes altres que no són precisament intranscendents. Qui vulgui ser candidat haurà d'haver estat soci de manera ininterrompuda durant els últims 20 anys i avalar personalment el 15% del pressupost anual del club --que ja ronda els 500 milions d'euros--. Salta a la vista que molt pocs socis estan en disposició de satisfer simultàniament ambdues condicions.

Abans que el lector caigui en la temptació: el Barça no hauria de mirar per sobre de l'espatlla el seu gran rival, ja que fins en quatre ocasions --l'última, Laporta el 2006-- ha escollit president sense necessitat de celebrar eleccions. I tampoc es queda enrere en restriccions democràtiques: amb mandats fins i tot més llargs, de sis anys en adaptar-se a la legislació catalana, a l'exigència legal d'avalar el 15% del pressupost s'hi afegeix la necessitat d'aconseguir el suport d'un gens menyspreable nombre de socis --en les últimes eleccions, 2.095 signatures vàlides.

En ambdós casos, ser triat és una cursa d'obstacles que no tots els socis afronten en igualtat de condicions, reduint els presidents potencials a un nombre molt petit de persones de qui es pot deduir una extracció social, demogràfica i econòmica en absolut representativa de la massa social de clubs tan multitudinaris i transversals com Reial Madrid i Barcelona.

Tant un cas com l'altre, en alienar als clubs de les comunitats de referència a les quals solien pertànyer, suposen una reculada democràtica inqüestionable que contradiu, a més del sentit comú, les recomanacions del Parlament Europeu recollides en l'anomenat Informe Fisas, favorable a l'obertura dels clubs a la participació dels seus afeccionats en la seva propietat i gestió.

Amb tots els seus peròs, no obstant, aquest tipus d'elecció segueix sent l'excepció democràtica entre els equips de la Lliga de Futbol Professional: des de 1992, la majoria de clubs són societats anònimes esportives i la seva governança contradiu encara més les intuïcions democràtiques dels aficionats, ja que no només el vot de tots els socis no val igual, sinó que la condició de soci ni tan sols concedeix el dret formal de vot. Això provoca situacions aparentment incomprensibles com la que es va donar en les recents eleccions a la presidència de l'Espanyol, quan la majoria dels votants demanaven a crits la dimissió del president electe només segons després que hagués estat escollit per una majoria incontestable de vots.

A diferència dels clubs esportius nord-americans, que es deuen només als seus accionistes i a la persecució de beneficis econòmics, els europeus han de satisfer un conjunt d'interessos diversos i, de vegades, fins i tot contraposats. Interessos sostinguts per actors que, com els aficionats i en alguns casos fins i tot els socis, sovint ni tan sols tenen cap tipus de dret formal sobre la institució.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Això pot explicar, en part, les disfuncions democràtiques que acabem de veure. Però no justifica que aquesta complexitat, tal i com denuncia la Federació d'Accionistes i Socis del Futbol Espanyol, no s'hagi volgut afrontar amb més democràcia sinó amb la seva progressiva desaparició.

Carles A. Foguet (@hooligags), politòleg i membre del col·lectiu Cercle Gerrymandering