periscopi
Sisena temporada en gris
Si mesuréssim la trajectòria esportiva de l'Espanyol amb una gràfica similar a les que mostren l'evolució dels preus, les vendes de pisos o el percentatge d'aturats, el pic més alt se situaria a principis del 2008, segurament després del partit de la nit de Reis contra el Vila-real, que es va acabar amb 3-0 i amb l'equip tercer de la Lliga; era la prolongació del camí triomfal que havia portat l'Espanyol deValverde a la final de la UEFA.
Faltaven nou mesos per a la caiguda de Lehman Brothers. És a dir, en cert sentit, podem dir que la crisi periquita, l'última, va començar abans que l'econòmica. És cert que després vam tenir la inauguració de Cornellà-el Prat i algunes mitges temporades memorables, però en termes de rellevància esportiva l'equip no ha tornat a assolir aquell nivell.
Ja sé que no és fàcil nedar en aquestes aigües del futbol actual, amb problemes econòmics per tot arreu i l'hegemonia bipolaritzada dels dos grans; de fet, estic esperant el dia que, com ha pronosticat l'economista periquitoGay de Liébana, esclatin tots elslehman brothers del futbol i s'hagi de tornar a començar. Però, mentrestant, estaria bé que l'Espanyol premés el botó de pausa i es plantegés en quina direcció s'ha d'encaminar.
En la meva opinió, la reflexió afecta el terreny esportiu i el social. I tots dos estan relacionats, per descomptat. D'entrada, crec, modestament, que no pot ser que, any rere any, l'objectiu inicial de l'equip sigui la salvació. Estem parlant del quart club amb més participacions a Primera Divisió. És necessari inculcar a tots els nivells l'ambició, i després, si no s'hi arriba, doncs què hi farem. En realitat, complir l'objectiu quan aquest és simplement no perdre la categoria tampoc treu de cap dificultat ni dóna cap gran satisfacció. I com a reclam per a nous socis, ¿què volen que els digui? Sobretot quan el preu de l'abonament sí que és una mica ambiciós.
Aquesta baixada del nombre de socis també pot tenir altres explicacions. L'ambient generat aquest any no ha estat el més propici per animar la incorporació de seguidors entusiasmats. O d'accionistes, als quals la visió de l'última junta estimula més aviat cap a una fugida espantada que a incorporar-se al projecte. Aquesta tensió més o menys permanent, aquest mal humor poc dissimulat, aquestes sortides de to excessives al camp (ja em diran a què treu cap ficar-se amb les dones de futbolistes d'altres equips, siguin aquests qui siguin), no són un ganxo perquè, posem per cas, un pare qualsevol s'animi a portar el xaval a l'estadi.
Sé que algunes d'aquestes coses són més un problema general del futbol que simplement de l'Espanyol, però m'agradaria que el meu equip destaqués precisament per ser diferent en aquest aspecte. Els altres m'importen menys.
