Sense full de ruta
Diuen que alguns polítics enyoren ser com Mickey Mouse, “algú que enlluerna tothom i que és el protagonista de la festa i alhora aconsegueix que tothom s'oblidi que no és res més que una rata”. Veient el camí que va agafant el ridícul espectacle sobre Eurovegas o el BCN World, és clar que la voluntat dels que dirigeixen l'assumpte no és més que sobreviure i a costa del que sigui. Durant dues dècades vam deixar passar que la bonança econòmica fos testimoni de dispendis, corrupteles i onanisme generalitzat. A l'evidenciar-se el desastre i, paral·lelament, l'obertura d'un teló sinistre vam poder veure el veritable espectacle. No hi havia res, només totxos i totxos mal posats un a sobre dels altres en una orgia infecta que no permetrà sortir del forat a un país que es feia il·lusions de ser la vuitena potència mundial.
Ara, davant la irrenunciable assignatura del futur a mitjà termini, una colla d'inservibles que segueixen per no tenir competència directa, mantenen l'esperança humiliant de construir una merda enorme on ludòpates de mig món s'hi puguin arribar i satisfer-se de gust. El pitjor no és això. De fet, atenent que segurament qualsevol de les dues propostes poden ser una font turística complementària de l'actual que ja té Espanya, podria fins i tot ser acceptable. El més tòxic és el discurs que acompanya tot això i la buidor del concepte. Per descomptat, en cada nou macroprojecte hi ha un “crearà ocupació” com si això permetés saltar-se qualsevol barrera de la decència. A més, el pastís en qüestió no té destí, eficiència (fins ara), credibilitat (financera) i estudis que el suportin.
Associar-se amb segons qui és prostitució en segon grau, pretendre convèncer tothom de la benevolència d'aquests projectes és prendre'ns per “idiotes a les tres” i assegurar que tot això generarà milers de llocs de treball és campanya electoral a l'estil 'borderline'. Que em perdonin ses senyories, excel·lències i mestres de la disfressa, però continuar amb aquesta patomima dels dos supercomplexos és un error de llibre que, a més, preveient que no es portaran a terme o que seran simples maquetes del que es prevegi, tot el soroll generarà més mal que bé. Fins i tot recordo quan un conseller de la Generalitat em va convocar per “parlar del futur Sillicon Valley a Europa que pensava ubicar-lo en terrenys del Baix Llobregat”. En la meva memòria, de tot el que va passar, em quedo amb la meravella de cafè i de pastes que va posar l'home al damunt de la taula...
Estem davant d'un error més moral que executiu però que desembocarà en inútil, car i nociu. Primer perquè una cosa és mostrar el que vols fer i una altra que ho puguis portar a terme. Cap dels dos aconseguirà el paquet econòmic per guarnir el pastisset. No tenen ni un duro ni en tindran fins a la xifra que es necessita. Si arriba, el que arribarà seran diners hipotecats a fons externs que es quedaran l'assumpte. Haurem d'agrair que empresaris xinesos, russos i indis gestionin tot aquest tinglado a canvi de llocs de treball que encara no sabem ni de quin peu calçaran.
En segon lloc, és una faula creure que el turisme espanyol no es ressentirà per una aposta exterior tan “fabulosa” (sento la redundància). La competència a la gallina dels ous d'or (turisme) està en franc creixement. Països amb alguns conflictes interns es preparen, una vegada els abandonin, per assaltar el client que ve a l'imperi ibèric. Tenim constància que altres ja ens han guanyat la partida a poc a poc. Mantenir l'escenari turístic dels anys 60 i estimular-lo al màxim amb aquestes entelèquies és un error majúscul. El canvi de model ha de ser transversal i atendre també sectors com aquest que no es pot quedar immòbil davant aquest desastre. Molts actius del turisme veuen en aquests dos focus d'atracció de turistes la salvació. Consideren que estan a prop d'on tot passarà i que d'aquesta manera alguna cosa veuran. És el típic exemple de les bugaderies. Ens diuen que com que hi haurà molts hotels, les bugaderies de les ciutats pròximes tindran molta feina. S'obliden que el més normal, en aquesta mena de macrocomplexos, és que els draps bruts se'ls rentin a casa.
Notícies relacionadesLa tercera qüestió és la claríssima aposta per l'economia sense valor afegit i sense futur a la qual ens aboquen aquells que no hi entenen. Sincerament dubto que alguns d'aquests que diuen “tenir clar el full de ruta” tinguin clara la “ruta on és el full”. Crec sincerament que van escriure aquesta ruta en paper higiènic i després es van netejar el que pertoca. Era més ràpid, segur i menys arriscat. Apostar és dur, prendre mesures complex.
Aquí deixo diverses opcions alternatives per crear ocupació lluny del que suposaria recuperar sistemes caducs, plens de fissures i lluny d'opcions de valor. El model de creixement d'aquest país requereix un canvi real que aprofiti el nou rumb de l'economia i les aventures que es proposen. Si aquest tren ens esforcem a no agafar-lo a canvi de quedar-nos a l'estació perquè ens han muntat un circ al davant, el tema serà dramàtic a mitjà termini, aquest termini que els que hi haurien de pensar no són capaços de veure. Fins i tot queden opcions, oportunitats i camí per recórrer. Molt per patir i aportar, sacrificar, pensar i arriscar. Però fins i tot es pot. Depèn de nosaltres ja que d'“aquest” poc o res, en aquests moments, podem esperar. La majoria estan pendents de no caure a les llistes de l'atur. Així és difícil esperar governs valents, també és veritat.
