Els que vénen al darrere

Un dels efectes més visibles de les crisis econòmiques -de totes- és que ens empetiteixen la mirada i la dirigeixen sense remei al curt termini. Posem una gran part de l'esforç per aconseguir metes immediates: conservar la feina, cobrar la factura, pagar la hipoteca, vendre el pis, aconseguir el crèdit¿ I el que passa en el pla individual es trasllada també a l'esfera col·lectiva. L'atenció dels que ens governen es dedica prioritàriament a reduir el dèficit, ajustar les despeses, pagar les nòmines, equilibrar els comptes, refinançar el deute i altres tasques tan imprescindibles com peremptòries.

Un enorme cabal d'energia social s'inverteix en activitats la finalitat de les quals és sortir del pas. Inevitable, però preocupant. Perquè si bé seria irresponsable no prestar al que és immediat l'atenció que exigeix, la tirania del present ens fa córrer riscos molt alts. L'aspiració de crear un futur millor resulta poc creïble si no es dedica un temps a imaginar-lo. Contràriament, ens veurem com el ciclista que escala un llarg i costerut port de muntanya, aplicant tota l'energia en la pròxima pedalada, el cap cot, la mirada fixa en l'asfalt, sense ànim ni forces per aixecar la vista i entreveure la meta, encara tan llunyana.

El monopoli del que urgeix ens condueix -ens està conduint- a retallades sense reformes, a ajustos sense estratègia, a sacrificis sense horitzó.

Però el que és més greu és que centrar-nos en elsaraque ens apressen ens impedeix prestar l'atenció deguda als que en patiran més endavant les conseqüències. Tot el que fem avui per afrontar la crisi produeix efectes-bons o dolents- sobre

nosaltres. Però els prolonga també sobre les generacions futures i ho fa a vegades d'una manera agreujada i irreparable. Passa així, per exemple, amb el creixement del deute públic. Trasllada als ciutadans de les pròximes dècades els costos d'inversions i despeses que fem avui i la projecció al futur només té sentit quan l'equilibri entre cost i benefici es manté, equitatiu, al llarg del temps.

L'avui ens enfosqueix el demà. L'escalfament global n'és un dels exemples més clars. La crisi agreuja la incapacitat de les economies

-les desenvolupades o les emergents- per frenar el creixement de les emissions de CO2 a l'atmosfera, disparat en l'última dècada, i encara més per acostar-se als nivells màxims (450 parts per milió) admissibles de concentració. En un article recent,Martin Wolfho constatava i augurava: «¿Només l'amenaça d'un desastre imminent podria canviar aquesta dinàmica». En altres paraules, la incapacitat per pensar i reaccionar més enllà del curt termini trasllada als habitants del futur riscos creats per les nostres societats en el present.

Una cosa similar podria passar amb les pensions. És per això que és raonable que algunes garanties per als pensionistes actuals (revalorització per IPC) cedeixin el pas a garanties de llarg termini (evolució ingressos/despeses de la Seguretat Social) per als pensionistes de demà. Si l'esforç col·lectiu es concentrés a mantenir fos com fos l'equiparació entre les cotitzacions passades i les expectatives de valor creades, posaríem en perill la xarxa bàsica de protecció que devem als joves i nens d'avui dia, i als que vindran al seu darrere.

Però potser l'univers en què la transferència al futur es fa més evident és el de la investigació. La despesa pública presenta en aquest camp característiques singulars. Com vèiem, quan ens endeutem per invertir en trens o autopistes ajornem -d'una manera que pot ser raonable o no- el pagament d'una cosa que comencem a disfrutar de seguida. En canvi, quan gastem en R+D fem just al revés: paguem avui per una cosa de la qual es beneficiaran sobretot les generacions venidores.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La investigació és una de les parcel·les de despesa en què més es posa en joc la solidaritat intergeneracional. Per això, quan sota la influència de la crisi la reduïm-un 40% respecte del 2009-, aquestes retallades ens mostren, en més mesura que qualssevol altres, els límits del nostre compromís amb el futur i els seus habitants, és a dir, amb els nostres fills i néts.

Hi ha un contracte intergeneracional de tracte successiu, implícit en el funcionament de les societats humanes decents. Forma una cadena de compromisos entre generacions en què es forja el progrés de la humanitat. La seva ruptura planteja interrogants que ens haurien d'inquietar. Una societat inclusiva no es mesura només per la capacitat d'integració que exhibeix en un moment històric donat. Requereix també la voluntat d'estendre elnosaltresal futur, projectar-se a si mateixa en el temps i crear condicions capaces de permetre una vida bona a aquells que vénen al darrere.