Els efectes de la crisi
¿Desprofessionalització a consciència?
La motivació dels empleats de la Generalitat està per terra i afecta la qualitat del servei
D avant les mesures de retallades públiques per fer front a la crisi, el principal objectiu estratègic hauria de ser salvar els mobles. La Generalitat s'està enfrontant a la crisi de forma reactiva i amb retallades, més o menys lineals, que precaritzen totes les polítiques i serveis públics. La mirada estratègica es limita només a l'endemà, quan hauria de mirar cap al futur atenent les ensenyances del passat. En primer lloc, hem de tenir molt present que els serveis públics catalans han arribat en poc més de 30 anys a un nivell de qualitat mitjana impressionant. I això s'ha aconseguit amb dissenys institucionals molt precaris (models organitzatius arcaics i molt fragmentats, politització excessiva, falta de direcció pública professional¿). És un altre exemple del miracle català: sense cap mena de finor institucional s'han aconseguit resultats brillants.
L'explicació d'aquest misteri ha residit en l'elevada professionalitat i entrega dels seus empleats públics, ara tan vilipendiats de forma gratuïta. Però per aquesta raó la Generalitat és molt vulnerable: amb quatre retallades mal fetes se'n pot anar tot en orris. Per això és molt important tenir una visió estratègica per afrontar aquesta crisi. S'han de dibuixar escenaris de futur postcrisi per pronosticar el volum de recursos de què podrem disfrutar en el futur, i amb això dissenyar un catàleg de serveis bàsics associats a un model propi de benestar. Tot seguit s'han de dibuixar dissenys institucionals eficients que puguin ser sostenibles en el temps. Només a partir d'aquestes premisses té sentit realitzar les retallades com el primer pas cap a un model administratiu propi i de futur molt més robust. En canvi, sense aquesta visió estratègica estem en mans del factor aleatori, que pot hipotecar el nostre futur com a país durant les tres pròximes dècades. Ni més ni menys.
Faig aquesta reflexió més o menys compartida per tots però no assumida -inexplicablement- pel nostre Govern per un fet preocupant que passa ara. Es tracta de les noves retallades salarials anunciades a la Generalitat. Aquest tipus de retallades es podien entendre quan la crisi va aparèixer, més o menys, per sorpresa. Però són més difícils de comprendre quan ja fa anys que estem instal·lats en la precarietat i hi ha hagut temps per a retallades més pensades i selectives (crida l'atenció, per exemple, que el sector empresarial de la Generalitat encara no s'hagi simplificat).
La motivació dels empleats de la Generalitat està per terra. S'han gastat tots els estalvis de la guardiola de la seva professionalitat i entusiasme. La falta de motivació impacta negativament, i de forma inevitable, en la qualitat dels serveis. Però el que més em preocupa és que baixades continuades en les retribucions poden generar també una desprofessionalització de la funció pública. ¿Hi ha algú que pugui pensar que, per exemple, un metge del sistema públic pot veure disminuïdes les seves retribucions més d'un 30% en dos anys (retallades, supressió de guàrdies, etcètera) i quedar-se impassible? És obvi que li passarà pel cap buscar una feina complementària en el sector privat per compensar. Tornem amb una determinació paorosa cap al model del tardofranquisme, amb uns empleats públics molt mal pagats i per als quals la seva feina a l'Administració era una més entre altres.
Un altre problema és l'afició dels partits de tot l'espectre de compartir una ideologia neoliberal, via retallades i baixades de sou, envers l'Administració en general, que a poc a poc va construint un model d'Estat més anglosaxó i més allunyat de l'Europa continental. Però, en canvi, quan decideixen implementar les seves polítiques a nivell intern de l'Administració, els entren a tots unes enormes ganes de fer polítiques d'esquerres. L'exemple: retallem més als que més cobren. Tots ho compartim en general, però sobretot serveix per netejar les consciències.
El problema és que les polítiques internes a l'Administració haurien de ser de caràcter tècnic i no ideològic. L'impacte d'aquestes iniciativessocialistes(assumides amb entusiasme tant per l'esquerra com per la dreta) és que els empleats més qualificats cada vegada cobren menys (metges, mestres, treballadors socials) en relació amb els menys qualificats. A nivell organitzatiu, això és un disbarat, ja que incideix directament en la motivació dels professionals que aporten més valor als ciutadans i els aboquen a buscar-se fonts d'ingressos alternatives. I com que són els més competitius, les trobaran en el sector privat i es distrauran de les seves obligacions públiques. ¿És el que volen les nostres autoritats? O la pregunta que em terroritza formular: ¿és aquesta desprofessionalització un dels objectius?
