El Mandela que vaig conèixer quan va sortir de la presó el 1990
"Encara que ell ja no està en condicions de defensar el seu missatge i posició per si mateix, el seu llegat segueix molt viu al cor de tots els que l'han conegut, sigui directament o indirectament"
Mandela, durant la festa del seu aniversari, el 20 de juliol del 2005, a Johannesburg. /
Un dels moments més emocionants que recordo de la meva vida de periodista és el dia en què veia per primera vegada Nelson Mandela després que sortís de la presó de Victor Verster, a 70 quilòmetres de Ciutat del Cap, l'11 febrer de 1990. Igual que altres centenars de milers de persones que omplien la plaça de l'ajuntament, m'havia passat tot el dia a l'espera de veure aparèixer pel balcó del consistori el pres més famós del món. Des del dia abans a la tarda, quan el president De Klerk va anunciar que seria alliberat de manera imminent, tot Sud-àfrica es va posar en moviment.
Crec que aquella nit ningú va dormir, qui no cantava o ballava pels carrers s'havia posat en marxa cap a la ciutat on Nelson Mandela havia de pronunciar la primera salutació i discurs. Els periodistes que érem a Ciutat del Cap per cobrir la notícia, tampoc. Des de l'alba havia anat arribant a Ciutat del Cap gent de tot el país en autobusos, camions, automòbils, qualsevol carromato amb rodes, la majoria atrotinadíssims, sense portes ni finestres, per on sortien braços aixecats, la majoria simplement a peu, molts sense cap més ajuda que un bastó. Però tothom cantant, tothom a pas de dansa. Un país sencer s'havia llevat ballant.
La multitud que s'havia amuntegat per rebre el líder més carismàtic que ha tingut Sud-àfrica i probablement també el món feia gairebé impossible l'avanç del cotxe de Mandela, cosa que va allargar l'espera i el frenesí de la gent que esperàvem en una plaça on ja no cabia ni una agulla. Buscant un lloc on seure a esperar, vaig trobar per atzar el graó d'entrada d'una de les portes del darrere de l'ajuntament. Com que tothom esperava davant de la porta principal de la façana davantera, no m'hauria imaginat mai que jo seria la primera de veure de cara l'home que, flanquejat pels joves guardaespatlles del Congrés Nacional Africà, el seu partit, intentava entrar per la porteta on jo m'havia anat a seure.
Les primeres paraules al món
Devia ser tan gran l'horror que se'm reflectia a la cara al veure l'allau de gent que en un moment havia omplert aquest lloc i m'amenaçava d'esclafar-me contra la porta a punt de tancar-se, que el mateix que l'havia obert per a Nelson Mandela em va estirar del braç des de l'interior per fer-me passar amb la comitiva.
Allà, a dalt del segon pis on hi havia el famós balcó des del qual Nelson Mandela parlaria per primera vegada a Sud-àfrica i al món després de ser alliberat, em vaig trobar entre els convidats il·lustres de mig món que l'havien anat a rebre, com Jesse Jackson, el primer negre que competia per la candidatura demòcrata a la presidència dels Estats Units. Així que vaig aprofitar la llibertat de moviments per buscar l'angle mé bo per veure i escoltar l'home que era rebut amb l'explosió més gran d'alegria que recordarà el món en moltes dècades, al crit de "¡Visca Mandela, visca Sud-àfrica!".
Des de darrere mateix de Mandela on m'havia situat, podia veure i sentir el bullir de la plaça gairebé des de la seva mateixa posició o perspectiva. Donant gràcies per no trobar-me en una altra de les situacions més fòbiques que m'ha deparat en més d'una ocasió la meva feina de periodista, que és la de quedar atrapada enmig d'una allau, al veure com el cordó que separava els periodistes de la multitud havia estat trencat i el seu espai totalment envaït. A menys de cinc metres de Nelson Mandela i a aquesta banda del micro, podia sentir gairebé com respirava, el timbre d'emoció en cadascuna de les seves paraules, la seva presència benefactora, una bondat que semblava que es vessava entre els que tenia al costat, però també sobre la multitud que s'amuntegava a sota la plaça. Les seves paraules sense concessions, recordant als presents que la lluita contra la injustícia i l'apartheid no havia acabat amb el seu alliberament, no tenien gens de ressentiment.
Em vaig adonar de com de privilegiada havia estat al trobar aquella mà que em va estirar cap a dins de l'ajuntament i que em va salvar no només de ser aixafada contra la porta que es tancava darrere de Mandela sinó també per haver pogut veure'l en persona i assistir al seu discurs des de tan a prop.
Entrevista a Soweto
Però els privilegis que em tenia reservada la sort en aquell viatge no es van acabar allà. Tres dies després, tornant cap a Johannesburg, on Nelson Mandela tenia la que havia estat casa seva, un dels joves radicals del Congrés Nacional Africà amb qui havia contactat des d'Espanya per concertar una entrevista amb Winnie Mandela i quue vaig fer a l'arribar a Sud-àfrica setmanes abans, va passar pel meu hotel i em va dir: "Let's go! ¡Som-hi!" Sabia que anàvem a Soweto, el barri negre a Johannesburg on tenia la casa Nelson Mandela, allà on s'atapeirien els periodistes provinents de tot arreu. El que no m'imaginava és que jo tindria el privilegi de poder entrar en aquella casa i ser la primera occidental a entrevistar Nelson Mandela.
Nelson Mandela havia anunciat que no volia parlar per a la premsa oficial sud-africana ni per a l'occidental abans de parlar amb els seus, els notables del CNA, entre els quals hi havia algun periodista dels òrgans del partit o de l'oposició negra a l'apartheid. La compareixença oficial davant la premsa blanca sud-africana i de la resta del món hauria d'esperar a l'endemà.
Gràcies novament a una mà amiga, em trobava dins del mateix pati i cara a cara amb Nelson Mandela. Armada de preguntes i audàcia, vaig aprofitar la cadira davant seu que em van oferir per llançar-me en picat a una entrevista en tota regla. Es podia haver negat a contestar al ser presentada com la periodista espanyola enviada de 'Diario 16', per ser enviada a l'altra banda de la porta del carrer on s'apinyaven els meus col·legues del 'New York Times', 'El País' o 'Le Monde'.
Però Nelson Mandela es va limitar a somriure i a contestar amb paciència i bonhomia a cadascuna de les preguntes. No he hagut de recórrer mai a tanta audàcia per a una entrevista. I no tant per la manera com vaig agafar al vol l'oportunitat que se'm brindava sinó per com resultava d'imponent el personatge, la dignitat que desprenia, la presència colossal que tenia. Travessar l'halo de respecte i autoritat que aquella presència amable imposava per agullonar-lo amb una bateria de preguntes compromeses va ser tot un repte com a periodista.
Però Mandela estava més preparat per a l'entrevista que jo mateixa. Sense esquivar cap pregunta, es va esplaiar amb la màxima naturalitat sobre els temes més espinosos, responent amb tanta contundència com amabilitat. Era un home just, era un home digne, que encarnava amb escreix el mite que al voltant d'ell s'havia creat. Es podia veure en la valentia de les seves respostes a una Sud-àfrica on encara regia l'apartheid, però sobretot en la seva actitud, en la mirada plena de pietat i comprensió. Una cosa que em va impactar especialment en algú que havia passat els últims 27 anys en presidi. No m'he trobat mai amb un personatge que pugui fer una denúncia tan radical de la injustícia sense perdre el somriure. Un somriure que sempre recordaré com un dels més bonicss que he vist en tota la vida.
Avui el nonagenari Nelson Mandela viu la vellesa envoltat de tots aquells que es disputen la seva herència política, també familiar, convertint l'explotació de la seva imatge en una espècie de vodevil que ha fet saltar la polèmica i la indignació entre els que reclamen respecte per qui segueix sent el polític més venerat del món.
Un mes de feina continuada
Encara que ell ja no està en condicions de defensar el seu missatge i posició per si mateix, el seu llegat segueix molt viu al cor de tots els que l'han conegut, sigui directament o indirectament. Al rellegir l'entrevista que li vaig fer veig, m'adono que el seu missaltge segueix sent molt vigent. Molts col·legues que esperaven a la porta de la casa em van preguntar què havia fet jo per aconseguir entrar-hi. Un d'ells, el del 'New York Times', amb qui vaig coincidir anys després a Algèria, on vam compartir el privilegi de ser els primers periodistes autoritzats a entrar al país en molts anys, fins i tot no se n'havia oblidat: "Encara no entenc i em pregunto què vas fer tu per ser l'única que va aconseguir entrar en aquella casa i entrevistar Mandela". És cert que aquella entrevista era en bona part producte d'un mes de feina continuada a Sud-àfrica, en què les visites a Soweto i la rodalia negra, o les entrevistes a diferents personatges importants en la lluita contra l'apartheid com Winnie Mandela, la llavors dona de Nelson Mandela, o Desmond Tutu, van acabar per fer-me més d'un bon amic entre els membres del CNA, mentre que la resta de periodistes estrangers acabaven d'arribar per cobrir l'esdeveniment del moment. Però segurament, novament, hi va tenir també molt a veure la sort. La sort, tan necessària per al periodista com l'audàcia i la tenacitat. Temps abans m'havia passat un mes tancada en un hotel de Trípoli a l'espera d'una entrevista amb Gaddafi que cada dia em prometien per l'endemà i no es va produir mai. A Sud-àfrica, en canvi, pràcticament em queia del cel una exclusiva internacional.
La meva experiència sud-africana va marcar un abans i un després en la meva vida com a periodista. Com un sant Pau caigut del cavall, la periodista entrenada per ser escèptica i desconfiada davant de tot personatge polític o amb poder, recuperava la fe al trobar-me amb aquest polític desproveït del cinisme habitual.
Notícies relacionadesTampoc el món seria el mateix sense Nelson Mandela. Sense Nelson Mandela potser no hauria existit Obama, vaig pensar quan escoltava en directe per satèl·lit el famós discurs de les primàries al Partit Demòcrata que el portarien a la presidència dels Estats Units, en què ressonaven tantes paraules, i la mateixa presència amable, natural i serena, que anys abans vaig veure per primera vegada en l'home que parlava al món des del balcó de la plaça de l'ajuntament de Ciutat del Cap. No pas en va sempre hi ha hagut una gran relació entre els moviments negres pels drets civils als Estats Units i la lluita contra l'apartheid a Sud-àfrica, estant Jesse Jackson i els sectors més progressistes del Partit Demòcrata entre els que més pressió política internacional van fer per l'alliberament de Nelson Mandela.
