Del 'sorpasso' al fracàs només hi ha un pas
No sóc ni de bon tros la més indicada per parlar d'enquestes electorals. Les miro amb moltíssim recel, i aquest recel que us dec us l'explicaré: tinc una causa pròpia i una d'aliena. La pròpia és una experiència col·lectiva ja fa més de dos anys en un hotel on un partit es concentrava per seguir una nit d'aquestes d'infart, amb unes dades al cor (i a Andorra) d'allò més favorables. Perquè, és clar, en el món de la demoscòpia s'arriba a nivells de neurosi tan alts durant les campanyes que es justifica prendre's les preguntes fetes als habitants d'un lloc tan diferent del nostre en mida, cultura i història, com si fossin els deu manaments de Moisès i que hagués baixat de la muntanya amb dos radiocassets de 'duty free' en un braç i la veritat sobre les preferències de milions de votants a l'altre. I no, és clar que no. Aquella hora terrible entre les 20 i les 21 hores en què van sortir els primers resultats a peu d'urna va ser dramàtica. Vaig anar al lavabo de la planta baixa, em vaig mirar profundament als ulls, que tenien la distància focal posada en l'infinit, i vaig pronunciar unes sàvies paraules davant el mirall: “#¡Fglm#|!&ff$!# Andorra, mai més!!”.
La història aliena ve més d'observar com s'elaboren aquests sondejos d'opinió. Difícilment sobrepassen els 1.000 enquestats, potser durant les últimes setmanes de les campanyes algun gran mitjà s'anima i contracta un espectre d'unes 3.000 trucades. I fixeu-vos que l'INE ens diu que hi ha més de 34 milions de votants a l'Estat espanyol, d'ells 4,5 a Madrid, 6,2 Andalusia o 5,3 a Catalunya però tant és: aquests 800, 1.000 o 3.000 decideixen tendències. I ho fan, perquè no estan elegits a l'atzar. No seré jo la que tiri per terra la feina d'estadistes i experts en la matèria, venint a més del món de la televisió on 3.500 audímetres col·locats estratègicament ens fan tremolar cada matí a les nou en punt, i mouen milions d'euros en publicitat d'una cistella d'ous a una altra --que d'això es tracta, en definitiva--. El ciutadà que té el bastó de comandament en aquests casos, ¡ai la política, ai els mitjans!, és un espècimen millorat, sí, amb les característiques perfectes per definir gustos i preferències.
¿Ens ho creiem? A mitges. Perquè jo, que estic envoltada, entre altres, de periodistes experts en política parlamentària, politòlegs obsessos i encara més, polítics en exercici actiu, cíclicament sóc testimoni d'una escena tremenda i desassossegant: cada vegada que Metroscopia, Sigma 2, GESOP, GAD 3 o Celeste Tel parlen, aquests espècimens que cito es transformen com grèmlins i s'adhereixen a un teclat durant hores, dies i si hi ha controvèrsia en les dades, setmanes. Fixen la mirada en les més de 60 pàgines dels pdfs i es van inoculant la dosi diària de droga: primer dades generals, després desglossament de xifres per sectors de població, municipis, transvasament d'uns partits a altres, valoració de líders... un aprovat és causa de confetis a twitter --virtual, ningú el paga, tranquils--, un índex de simpatia positiu en votants del partit contrari és orgàsmic. Jo em sento temptada a 1) passar-los col·liri per als ulls i un colacao amb galetes i 2) treure'ls a empentes del despatx perquè preguntin a la gent del carrer. Sé que això pot sonar populista i poc respectuós, però no són una, ni dues, ni tres, ni deu vegades les que ho he vist. I ni cito tertulians i totòlegs que s'alimenten i facturen amb aquests esdeveniments espasmòdics com si no hi hagués un demà.
I ja no us dic res si són el CIS o el CEO aquí a Catalunya els que deixen anar xifres. Llavors es produeix l'harmagedon directament, al ser oficials i teòricament equidistants. Els altres no deixen d'estar pagats pels mitjans que els publiquen, mitjans que tenen una línia editorial lògicament i que en més d'una ocasió mostren una certa olor de massa-temps-de-cocció prèvia. Citaré tres noms: Moddys, Fich i Standard and Poors. ¿Sóc l'única que troba, diguem-ne, certes metodologies comunes? ¿Dec seré jo, mestre, que també estic malalta?
Aquest mes de maig hem estat envoltats d'aquests sondejos. Feu un cop d'ull a la web Electoralmente (bastant interessant) per comprovar-ho. Jo penso, així entre nosaltres, que tenim tantes ganes (¿o és urgència?) d'eleccions que ens calmem amb aquests placebos. I una paraula ha sorgit repetidament gairebé com l'all: 'sorpasso'. D'IU al PP en la població jove, o al PSOE a Madrid posant bastant nerviosos alguns “candidatables” socialistes... i a Catalunya ens n'han col·locat un de triple: de Ciutadans al PP, d'ERC a CIU i d'ICV-EUIA novament, al PSC. Com que nosaltres no som aquestes bestioletes sensibles a l'aigua i els pdfs ens provoquen al·lèrgia, mireu aquesta web que converteix les dades a infografies bastant xules, així és un gust: El Mundo en Cifras.
Imagineu-vos l'esquerra com està: confitada, orgàsmica i amb irritació a les còrnies. Ai, que no vull pas aigualir la festa i, a més, ho vèiem venir. Però hi ha una cosa que em preocupa i m'està donant voltes des de fa unes setmanes per les entranyes: hi ha dues maneres d'interpretar-ho, com hi ha dues maneres de veure l'aigua a l'ampolla:
Pensem que l'electorat socialdemòcrata ja ha abandonat el vaixell del PSOE/PSC a la seva mercè i que hem de revisar les nostres costures per adaptar-nos al centreesquerra ampli, ambidextre i que potser ens permetrà governar en municipis, comunitats després i, qui ho sap, fins i tot estats. A Suècia hi estan ben a punt, sembla. I a Roma s'ha tornat a guanyar l'alcaldia. No estaríem dient cap barbaritat. I per canviar les coses s'ha de governar. Jo això ho tinc clar, diàfan i en tipografia Impact-BOLD gravat al front.
És clar que també podem reconèixer que som vistos finalment com una opció d'alternativa, que la radicalitat és possible sense renunciar a aquest sector de població ex-classe mitjana, ex-socialdemòcrata, ex-continguda. Estaríem aquí traient pit i entenent que els últims anys en què hem ensenyat les dents han servit per encaixar el difícil espai entre l'esquerra institucional i el carrer, on estan l'origen i la justificació de la nostra ideologia.
Comptat i debatut: que el perill del 'sorpasso' és que en comptes d'avançar el que sobrepassem, per excessiva prudència i per assegurar un vot que avui dia no és fix ni de lluny, ens convertim en ells. I això seria el pitjor fracàs possible, perquè el sector dels “ex” està cremant les naus. És curiosa la traducció de la pel·lícula italiana del 62 amb el mateix títol: 'La escapada': no hi ha res pitjor que fugir d'un mateix, encara més quan no hi ha cap raó.
No hi haurà perdó per als acomplexats, i això és una cosa que practiquem massa a l'esquerra. No hi ha temps per a això. Hi ha una frase que en l'amor no sol funcionar i 11 de cada 10 experts diuen que gairebé sempre és mentida, però que jo penso que valdria la pena provar en política: “Love you just the way you are” o “T'estimo tal com ets”. Si no em creieu a mi, fem cas de Billy Joel o Barry White, que ho canten i ens alegraran el dia. En castellà també existeix però perd, ai com perden a vegades les adaptacions.
Molt millor l'original: en música, en amor, en política.
Notícies relacionadesPost publicat al blog Pintiparada
