Va per tu, Nadia
La Nadia és una dona de 28 anys, una dona víctima de la guerra. La seva vida va canviar quan només tenia 8 anys. Als 8 anys, una bomba va caure a la teulada de casa seva i va causar la mort del seu germà, la pèrdua de consciència del seu pare i la llibertat per a la Nadia. Sí, la seva llibertat.
[Vaig entrar a classe, ella estava amb la meva tutora toquejant l'ordinador per projectar-nos unes imatges. Em va mirar i em va dir hola. Li vaig somriure fortament. Em va tornar el somriure].
Fa només dues setmanes, vaig tenir la gran oportunitat de conèixer la Nadia, va voler venir a la nostra escola a fer-nos una conferència per explicar-nos la seva experiència. Quan vaig entrar a classe em vaig trobar una dona ara feliç, que explicava amb un perfecte català la seva il·lusió per formar-se i per ajudar el seu país a aconseguir la llibertat. Una llibertat que ella té aquí, i que vol per a totes les dones de la seva terra.
La Nadia vivia en "una casa molt feliç, on sempre hi havia rialles, sobretot a l'hora dels àpats", però la guerra va acabar amb la vida del seu germà, va provocar que ella estigués en coma diversos mesos i va causar una malaltia mental al seu pare. A la seva família eren cinc: tres germans (dues noies i un noi), i els seus pares. El seu germà va morir, i el seu pare va emmalaltir. Ningú podia portar aliment a casa, allà només els homes poden treballar, i a la família de la Nadia no hi havia ningú que ho pogués fer. No va tenir cap més opció que tirar endavant la seva família. Va agafar el nom del seu germà, i així va passar a dir-se durant 11 anys, els que va viure com un home.
Quan va dir això la classe va quedar callada, tots vam veure una Nadia feliç, amb un passat molt molt fosc. Però va deixar anar un "ara sóc feliç", i tots vam somriure.
Nadia Ghulam ha fet centenars d'entrevistes, ha sortit als diaris i a la televisió, ha escrit un llibre i ara estudia Educació Social a la universitat i és una dona amb il·lusió, però al seu país moltes dones són reprimides pel règim talibà.
L'Afganistan és un país "bell", diu la Nadia, un país "amb moltes muntanyes, amb flors molt boniques, i amb gent meravellosa", però és un país on no hi ha drets.
Un país destrossat per la guerra
Un país on va arribar la pau però no la llibertat. Quan els talibans van arribar al país de la Nadia, van imposar el burca i la prohibició que les dones sortissin soles de casa. Només poden anar acompanyades d'homes.
Hem de lluitar per la igualtat i els drets humans. La Nadia ens va dir que al seu país "hi ha un problema de violació de la declaració dels drets humans". Només els països desenvolupats podem fer coses pels països asiàtics que avui dia encara es troben en aquestes situacions. La guerra és el que provoca.
És una dona coratge que va decidir lluitar per la seva família i ho va aconseguir. Ara viu a Catalunya, i té els seus "pares catalans", els que la van treure d'aquell forat. Els que li van brindar una vida millor.
La Nadia és una privilegiada, però no podem seguir permetent que els països menys desenvolupats continuïn a l'edat mitjana. Ella mateixa va dir que el primer dia d'universitat, enmig de classe, el professor li va preguntar que expliqués característiques de l'edat mitjana. Ella es va limitar a descriure el seu país, i la va encertar.
[Va sonar el timbre, va venir la directora i va dir: "Nadia, hem d'anar acabant, ens espera una altra classe...". La Nadia va assentir i va dir: "Vull donar les gràcies a tot el professorat per donar-me l'oportunitat de xerrar amb vosaltres. M'ho heu fet molt amè. Gràcies". I se'n va anar amb un "adéu siau"].
Notícies relacionadesLa Nadia ara és una dona lliure, i és feliç. És un exemple de lluita i de superació, i és algú que estima el seu país i vol ajudar-lo.
Gràcies, Nadia, va per tu.
