Espanya, com Penèlope

Iñaki Gabilondoexplicava amb indignació aquesta setmana un acudit que està circulant a hores d'ara. Es troben en un restaurant de Londres tres científics, un alemany, un altre anglès i un espanyol. I l'espanyol pregunta: «¿Què volen prendre els senyors?».

Té tota la raó, el mestreGabilondo,a indignar-se, perquè aquest acudit remet a una Espanya que ja no existeix. És veritat que els investigadors aquí guanyen sous més aviat modestos. És veritat que la crisi ha ressuscitat el fantasma de l'emigració com en les èpoques més negres de la nostra història. És veritat que molts dels nostres científics no troben cap altra sortida que universitats, centres, fundacions o empreses estrangeres. Però és veritat també que, quan surten, s'integren, sense problemes i amb la naturalitat que proporcionen la formació i els idiomes, en equips internacionals als quals aporten exactament el mateix que els investigadors alemanys o anglesos.

En aquests moments, a Londres, els tres investigadors de l'acudit treballarien colze a colze en el mateix laboratori. Aquí tenen, per exemple,Nuria Martí, acomiadada a través d'un ERO del centre d'investigació Príncep Felip de València i coautora de la clonació de cèl·lules mare humanes de la Universitat d'Oregon, als Estats Units.

A Madrid, Barcelona o Sevilla sí que és possible que ens serveixi el cafè un científic d'expedient universitari impecable. O que participi en un programa de televisió. Com la investigadora del CSICLuisa Botella, que va recórrer al concursAtrapa un millónd'Antena 3 per finançar la seva investigació sobre la síndrome de Row. Per cert, que el que va guanyar en el concurs s'acaba a la tardor. El problema no és únicament aquesta malaltia rara; és que la malaltia no s'acaba mai a menys que algú segueixi investigant i acabi trobant-ne l'origen i la curació.

La nacionalitat

Ara mateix la diferència entre els tres científics que surten a l'acudit (l'alemany, l'anglès i l'espanyol) està solament en la seva nacionalitat. Però no pas pels gens, la història o la cultura. No. La sort de la ciència a Espanya depèn únicament de la circumstància que s'hi destinin els diners necessaris i que aquest pressupost es gestioni bé, pensant en les nostres potencialitats a mitjà termini i no solament en les necessitats del mercat a curt termini. I això és pura política i depèn del Govern de torn. Així de senzill. Això és el que s'ha d'exigir tantes vegades com sigui necessari sense permetre que tornin a encasellar-nos en cap estereotip.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

En aquest terreny, únicament trobo un element per a la melancolia. La llei de la ciència de 1986, les beques Ramón y Cajal, tres dècades d'inversió pública en la universitat, tot l'esforç que per una vegada ens va situar al ritme científic del nostre entorn queda malbaratat una altra vegada. Ens deixa, això sí, en un altre nivell -abans enviàvem a l'emigració paletes, agricultors i cambrers i ara hi enviem paletes, agricultors, cambrers i científics-.

Ens passem la història fent i desfent, és veritat. Però avançant, sempre avançant.