Dones, llibertat i dret a l'existència
A les persones d'esquerra ens diuen amb freqüència que som utòpiques. L'expressió no s'utilitza en relació amb la bella definició de la paraula 'utopia' sinó que molt sovint destil·la un to acusatori, reprovatori o fins i tot menyspreador. La causa és que des de l'esquerra s'ofereixen propostes que xoquen amb la unilateralitat del pensament únic, amb el que usualment es considera l'“ordre natural” de les coses. El més natural en la nostra societat és allò que creiem que ha passat sempre, fenòmens tals com la pobresa, la desigualtat entre classes socials, la desigualtat entre homes i dones, l'heterosexualitat hegemònica, etc. I, no obstant, ¿qui sinó l'esquerra ha aconseguit subvertir els conceptes i les polítiques derivades per avançar en enormes canvis socials? ¿Qui hauria imaginat el concepte d'igualtat en societats desiguals des de temps immemorials, qui ha dissenyat lleis a favor de les dones per aconseguir la igualtat, qui hauria somiat tan sols amb un matrimoni per a les persones homosexuals, qui hauria posat les bases filosòfiques i polítiques per a la desaparició de la pobresa?
Amb les polítiques de rendes passa exactament el mateix fenomen. Dotar la població treballadora de recursos suficients per garantir la seva autonomia xoca frontalment amb els interessos dels grups de poder, els quals tenen molt clar l'objectiu de guanyar a qualsevol preu sense importar gaire les condicions a què queden sotmesos els altres a causa dels seus ímprobes guanys. De manera que s'esgrimeix l'argument d'“utòpiques” per a les persones que defensem una renda que garanteixi el dret a l'existència dels éssers humans pel sol fet de ser-ho, amb la intenció de deslegitimar i neutralitzar les nostres argumentacions. No obstant, les rendes que les polítiques progressistes han anat implantant al nostre país (subsidi de desocupació, renda mínima d'inserció, renda de suficiència) han mostrat la seva capacitat de preservar, almenys, de situacions d'extrema pobresa les persones amb menys recursos i mantenir un mínim de cohesió social que la retirada d'aquestes polítiques en aquests moments està destruint.
Les autores d'aquest article defensem la necessitat i viabilitat d'una renda bàsica de ciutadania, una renda universal que, com la resta de serveis universals que han aplicat les societats socialdemòcrates, doti el nostre país d'un verdader estat del benestar. És per això que veiem amb simpatia la reclamació d'una renda garantida de ciutadania (RGC) que, sense arribar als beneficis que una renda universal aportaria, no deixa de ser un pas important en l'eradicació de la pobresa al nostre país.
Risc d'exclusió social i pobresa
L'Estat espanyol és el segon país de la zona euro amb persones en risc d'exclusió social o de pobresa, tan sols superat per Grècia. La Comissió Europea considera que aquest tipus de situació es dóna en tres casos fonamentalment: quan no s'arriba a un nivell mínim d'ingressos malgrat haver rebut totes les transferències de l'Estat (subvencions o ajudes), quan la desocupació de llarga durada es converteix en estructural en gran part dels membres de la família i quan existeix un risc de privació material severa (per exemple, no poder pagar les factures o no poder mantenir la calefacció a casa).
Potser convé recordar que l'exclusió social no és un procés inevitable sinó que és el resultat de determinades polítiques que condueixen a un procés de segregació social de la qual són víctimes algunes persones i grups socials. Es tracta d'un fenomen inherent al sistema econòmic i social del capitalisme que va més lluny del concepte clàssic de pobresa ja que les desigualtats que generen exclusió són diverses (no es tracta només de la diferència en els recursos econòmics) i s'alimenten les unes a les altres, com podem comprovar en l'estreta relació entre la precarietat laboral o la desocupació i la dificultat d'accedir a una vivenda i viceversa, per posar un exemple (Subirats, 2004). Les desigualtats generades per aquesta segregació social s'originen, principalment, per una distribució desigual del treball i els recursos econòmics, a partir de la redistribució que fan els governs després de la recaptació d'impostos i la seva dedicació a prestacions socials i serveis públics. No podem oblidar tampoc les eleccions interessades dels governs pel que fa a grups de privilegiar amb les seves polítiques econòmiques, opcions que no solen designar les persones amb més dificultats ni als grups socials als quals aquestes pertanyen, òbviament. En aquest context, és important assenyalar que les polítiques de rendes que defensem en aquest article no poden per si mateixes, de manera aïllada, produir una igualació significativa dels recursos de les persones ni eradicar les desigualtats (i encara menys una renda garantida per si mateixa) però sí són pal·liatives i sovint preventives d'alguns dels temibles efectes de la desigualtat.
La precarietat laboral, el menor poder adquisitiu, l'assumpció més gran de les responsabilitats familiars i l'escàs accés a càrrecs de decisió fa de les dones un grup social (utilitzarem aquest terme a efectes d'intel·ligibilitat, malgrat que les dones són més de la meitat de la població) que acumula més factors d'exclusió social, independentment de la seva intensitat. Com assenyala l'ONU en els seus informes, la pobresa és femenina ja que set de cada deu pobres que hi ha al món són dones. El gènere resulta, per tant, determinant, a l'hora de parlar de l'exclusió social ja que és un element estructurador de la societat en tots els seus àmbits: econòmic, social, religiós i polític.
A tot això hi hem d'afegir la falta de desenvolupament dels drets emparats per la legislació. Les polítiques de dones s'han desenvolupat de forma desigual en el territori de l'estat espanyol, s'ha trigat anys a tenir una legislació específica que permetés desenvolupar els drets bàsics i no s'ha aplicat amb igual decisió en les diferents comunitats autònomes (i nacionalitats històriques) i, una vegada hem tingut instruments vàlids per tirar endavant, amb decisió, aquestes polítiques, ens trobem en una situació de retallades de drets i polítiques que ens situen, de nou, com a ciutadanes de segona, incapaces de prendre decisions per nosaltres mateixes si no és amb la mediació de l'estat (com passa amb el tema del dret al propi cos). La marxa enrere de les polítiques de dones aprofundeix molt més en les desigualtats de base.
Catalunya no és una excepció en aquesta anàlisi. Al nostre país més d'una quarta part de la població està ja instal·lada en la pobresa, i aquesta xifra va, lamentablement, avançant. A més, el risc de pobresa (o situació de pobresa) té més incidència entre dones (43,5%) que entre homes (39,8%) i molt especialment quan les dones tenen més de 65 anys, etapa en què augmenta molt significativament. A més de les dones grans, el següent col·lectiu amb més risc de pobresa i vulnerabilitat és el de les dones que encapçalen famílies monoparentals amb fills i filles al seu càrrec o altres persones dependents, que suposen un 48% del total.
Tampoc en les condicions laborals les dones surten més ben parades. La bretxa salarial afecta al nostre país les dones amb una diferència de 19 punts percentuals de mitjana, en tots els estrats socials i econòmics; és a dir, les dones sempre cobren menys que els homes, siguin caixeres en un supermercat o directives en una gran empresa. Per una altra part, més del 80% dels contractes definits com a temps parcial estan destinats a dones, amb la disminució de sou i prestacions socials que comporten. Tampoc ajuda el fet que les dones es concentrin en un ventall reduït de professions (aquelles que es diuen professions feminitzades) amb menys prestigi, reconeixement i menors sous, situació que contribueix al seu inferior nivell adquisitiu i, en conseqüència, a un més alt risc de pobresa.
Altres aspectes que també influeixen en el seu nivell de vulnerabilitat social són la falta de reconeixement econòmic i social del treball domèstic i de cuidadora que elles realitzen de forma aclaparadorament majoritària, la falta d'antiguitat als llocs de treball (un 23% de les dones fa menys d'un any que treballen en la seva feina actual) o les seves dificultats per arribar a llocs de decisió (només hi ha un 12% de dones als consells d'administració de les grans empreses).
Per totes aquestes circumstàncies, tal com assenyala la filòsofa Marta Nussbaum, és necessari aplicar les teories de la justícia, amb freqüència massa abstractes, al món concret i a les seves necessitats més urgents, intentant evitar les formes més greus de vulnerabilitat. És des d'aquesta perspectiva desde la qual pensem que una Renda Garantida de Ciutadania pot contribuir a disminuir els efectes de la precària situació laboral i social en què es troben les dones amb menys recursos i reduir, en conseqüència, un nivell de pobresa que avui dia resulta intolerable en la nostra societat.
Retallades en l'estat del benestar
Les dones som les grans afectades per les retallades, ja que no només es retallen els nostres drets sinó també aquells serveis públics que ens proporcionava l'incipient Estat Català del Benestar i que ens permetia optar a una vida amb una certa llibertat d'opció. Una llibertat que contenia límits clars perquè les polítiques d'igualtat d'oportunitats, malgrat els avanços, encara no havien consolidat els seus objectius.
De fet, les polítiques de dones i la legislació que desenvolupava el que les nostres lleis bàsiques (Estatut i Constitució) recullen: el dret a la igualtat d'oportunitats i la no discriminació, estan encara en la seva infància a l'hora d'aconseguir els seus objectius. A penes fa 20 anys que vam començar (primer tímidament i després de forma més audaç) a desenvolupar els drets reals de les dones, els drets reivindicats i els que obren la porta per a opcions lliures, intentant trencar els límits socials, econòmics, polítics que el patriarcat i el capitalisme ens imposen. Són límits gairebé imperceptibles per a molts i d'una quotidianitat aclaparadora per a la majoria.
Aquesta quotidianitat i naturalització ens ha portat a un mercat de treball clarament segregat. Les dones accedim, de forma general i majoritària, a llocs laborals que signifiquen una extensió del nostre treball en l'àmbit familiar: la cura i atenció a les persones. Des de la treballadora familiar fins a la catedràtica universitària, de forma general el nostre paper laboral està clarament dirigit a atendre, educar, cuidar, curar... els sectors on tenim una presència més clara són: educació, salut i serveis socials. Hi segueix havent sectors on ens és vetat clarament l'accés, les professions altament masculinitzades amb una presència simbòlica o inexistent de dones i amb dificultats socials, econòmiques i tècniques per accedir-hi.
Aquest fet en si mateix no seria negatiu si no fos acompanyat d'una jerarquia en el valor del treball, lligat al "món femení" i, per tant, a l'àmbit privat, al rol social que ens atorga el patriarcat, on els valors masculins, del "món masculí", a mida de l'home té un valor absolut. Per tant, tot i ser imprescindibles per al funcionament social i el sosteniment de la vida, els "treballs femenins" tenen menys valor en el mercat laboral, alhora que la cura i atenció de les persones en l'àmbit privat i la família no tenen valor social ni econòmic.
La base de la desigualtat en el mercat laboral és el rol atribuït a les dones en l'àmbit de la cura de les persones i el treball domèstic que s'ha traduït en una dicotomia social: treball assalariat vs. treball domèstic. Aquesta societat ens atribueix a les dones, com un fet normal i d'índole natural, el treball associat a la cura, educació i desenvolupament de les persones del nostre entorn, sempre de forma altruista i entregada i sense un valor econòmic.
En moments de crisi, “el que és natural” doncs, és tornar al lloc que la societat ens atribueix, a l'àmbit privat, on s'invisibilitza la nostra aportació social i econòmica. Estudis econòmics donen un valor econòmic al treball domèstic, com el publicat a Catalunya per l'Institut Català de les Dones, realitzats abans d'aquesta recessió econòmica, evidencien que el temps dedicat per les dones al treball domèstic i de cures, diàriament, és del 68,8% mentre que els homes dediquen el 66,6% al treball de mercat i aquest percentatge és més gran durant l'edat adulta --l'edat de promoció professional en el mercat de treball--. Segons el citat estudi, “El valor monetari de la producció domèstica de Catalunya l'any 2001 segons el mètode basat en l'input va ser de 73.850,40 MEUR”. Així doncs estem parlant de la columna vertebral de l'Estat del Benestar que s'acomoda a les esquenes de les dones.
L'afartament de la societat civil: Noves propostes
Fa uns mesos diferents persones i entitats de diversos àmbits de treball i sensibilitats han estat treballant en el contingut i la posada en marxa d'una nova iniciativa legislativa popular: La Renda Garantida Ciutadana.
La Renda Garantida Ciutadana (en endavant RGC) és una prestació econòmica per assegurar que tothom tingui uns ingressos econòmics per sobre del llindar de la pobresa. No es tracta, per tant, d'una renda incondicional ni universal, sinó que està condicionada al fet de no disposar d'ingressos econòmics superiors als mínims garantits per viure.
La proposta desenvolupa l'article 24.3 de l'Estatut de Catalunya, (un estatut ratificat el 2006 per la ciutadania de Catalunya). En els 6 anys de vigència de l'estatut, ni el Govern català ni el Parlament han desenvolupat la proposta, mentre es desenvolupava una crisi que està afectant de forma greu la població, tal com hem anat desgranant en paràgrafs anteriors. Aquest article recull que “les famílies o persones en situació de pobresa tenen dret a accedir a una Renda Garantida Ciutadana que els garanteixi una vida digna” i en aquest sentit, la comissió promotora de la ILP ha desenvolupat una proposta que recull:
- el dret subjectiu de la renda (RGC).
- el caràcter incondicional de la RGC, dret universal de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, no condicionat a disponibilitats pressupostàries ni a l'obligació de participar en accions d'inserció social i laboral.
- la quantia (7.967,7 euros l'any).
- el caràcter indefinit per a les persones en situació de pobresa.
- els requisits per accedir a la RGC (residència legal, majoria d'edat, situació econòmica...)
Beneficis d'una RGC per a les dones
La RGC tindria uns efectes favorables per a tots aquells col·lectius afectats per situacions de pobresa, precarietat laboral i desocupació, en definitiva per a tots aquells que viuen en una situació de gran inseguretat econòmica i vital. D'acord amb les anàlisis realitzades anteriorment sembla evident que les dones, simplement pel fet de ser-ho, tenen un risc específic d'exclusió social. Per això una RGC seria especialment adequada per a elles. Resulta de vital importància treballar per la seva suficiència econòmica i el seu apoderament per aconseguir una ruptura amb l'exclusió social en qualsevol dels seus àmbits.
Això significa treballar per a la integració de les dones com a éssers humans de ple dret en la societat. Naturalment, les primeres mesures que s'han de prendre són aquelles destinades a cobrir les necessitats materials bàsiques i essencials d'una manera universal i gratuïta, és a dir, l'accés a l'educació i a la sanitat públiques, l'accés a la vivenda i l'accés al treball remunerat.
L'avantatge de les mesures econòmiques tals com una RGC és que no només pal·lia les situacions d'extrema vulnerabilitat sinó que avancen en l'apoderament de les dones i en el seu reconeixement social com a ciutadanes de ple dret. La RGC dotaria d'autonomia econòmica les dones en risc d'exclusió i, per tant, d'instruments per optar a decisions més lliures. La pobresa econòmica i la invisibilitat social han fet que les dones no tinguem llibertat real d'opció en la vida i hagin augmentat les desigualtats.
Una RGC atorga, d'entrada, una seguretat material, però al mateix temps contribueix a pal·liar els efectes de l'atur i reduir la precarietat laboral al donar un cert marge d'elecció a les dones treballadores sobre el seu futur immediat. Per una altra part, al tractar-se d'una renda personal, avança en la visualització de les dones dintre de l'estructura familiar tradicional, on sovint no es tenen en compte en termes econòmics. Per totes aquestes raons considerem imprescindible el desenvolupament i aplicació sense més dilacions d'una RGC a Catalunya tal com la defineix el nostre Estatut. Les dones en situació de pobresa no poden esperar més.
Cap a una Renda Bàsica Universal
Notícies relacionadesEls beneficis d'una RGC per a la societat i, en especial per a les dones, són evidents però, al nostre entendre, són només un pas cap a un dret que hauria de ser universal i incondicional: la Renda Bàsica Universal, els beneficis de la qual han estat analitzats de forma àmplia per altres autors a SinPermiso, però que creiem que cal destacar aquí. Els punts en comú entre les dues propostes són evidents, encara que una renda bàsica és universal, incondicionada i permanent al llarg de la vida. La RGC seria, per tant, un primer pas cap al nostre objectiu. Es tracta d'avançar en la mateixa direcció i poder proporcionar una vida digna, amb dret al treball, sí, però sobretot amb dret a la vida, per a tots els éssers humans.
Article de Sara Berbel, doctora en Psicologia Social, i Carme Porta, experta en comunicació i editora, publicat en SinPermiso.
