Entre l'ètica i el negoci
Hipoteques la teva llibertat personal per una feina. T'obliguen a viure en uns edificis de l'empresa, on et separen segons siguis home o dona, i on ets custodiat permanentment per càmeres i guàrdies de seguretat. Només pots rebre visites del sexe oposat durant el dia. No pots passar ni una sola nit fora de casa ni arribar més tard de les quatre del matí, encara que sigui el teu dia lliure. És l'empresa qui et dóna permís per casar-te, no tu qui decideixes quan fer-ho. Si incompleixes alguna d'aquestes normes, seràs acomiadat i hauràs de tornar al teu país. Si creus que l'empresa s'extralimita i demanes ajuda a la teva ambaixada, te n'aniràs com “deportat”.
Encara que ho sembli, no parlem de les condicions dels treballadors d'una fàbrica tèxtil del segle XIX ni del règim autoritari d'una empresa xinesa. És, senzillament, el dia a dia de qualsevol treballador de Qatar Airways: l'aerolínia que en els pròxims dies es convertirà en el principal patrocinador del FC Barcelona. El nom que l'equip blaugrana lluirà per mig món a la seva samarreta.
El periodista igualadí Món Sanromà --després de treballar dos anys i mig per a aquesta companyia-- acaba de publicar el llibre “Qatar. El país més ric del món”, on ens descobreix la cara oculta d'un país del qual sovint només se'ns expliquen les bondats. Un país que inverteix més a netejar la seva imatge a través d'inversions a Catalunya i l'organització de grans eventos esportius, que en l'aplicació de polítiques que realment millorin la vida dels seus ciutadans. Un país on impera la llei de l'espònsor, segons la qual l'empresari té el control absolut del treballador i el pot retenir al país en contra de la seva voluntat (només ell li dóna permís per entrar i sortir del territori o per poder canviar de feina; i li prohibeix l'entrada al país entre 2-5 anys després d'haver-lo abandonat). És el que popularment es coneix com a esclavisme modern.
Notícies relacionadesAra el debat sobre la publicitat a la samarreta ha quedat enterrat. Potser el que s'hauria de discutir és quant val la complicitat d'un club com el Barça amb un país com Qatar. Fa uns anys, Sandro Rosell --participant en una conferència com a exresponsable de màrqueting de Nike-- al·legava que la multinacional no cometia cap delicte tenint nens del Tercer Món treballant, perquè en aquells països això era legal. Imagino, llavors, que la política del patrocinador qatarià també li ha de semblar legítima. ¿I on queden els valors del Barça? Potser és legal, però ¿potser és ètic?
