"No em negareu que no és necessari recolzar gent que no només mata els seus enemics, sinó que els obre en canal i es menja els seus intestins davant de gent, davant de les càmeres. ¿És aquesta gent la que voleu recolzar? ¿És a ells als que voleu donar armes?" Putin pregunta a Obama i als socis europeus si volen ajudar els caníbals i conclou: "Això té poc a veure amb els valors humanitaris que s'han estat predicant a Europa durant centenars d'anys".
Putin sap que les cruels imatges de canibalisme dels rebels sirians desperten un rebuig ancestral. Un bon peu de foto podria ser 'L'evolució sense sentit', que justament és el títol del llibre escrit a sis mans pels paleontòlegs Jordi Agustí i Eudald Carbonell, i la periodista Yolanda García, que s'ha encarregat de la difícil tasca de fer la pregunta indicada en el moment precís. El pròleg l'ha escrit Víctor Gómez Pin. Es tracta de les interessantíssimes converses sobre l'espècie humana que aquests van mantenir a propòsit de l'any Darwin (2009).
Del canibalisme, Agustí i Carbonell expliquen que a finals del Plistocè a Atapuerca i llocs similars l'augment de la demografia va portar els diversos grups d'homínids a competir pels mateixos recursos, cosa que va desencadenant un canibalisme estructural. És per això que es va tornar una pràctica habitual inhumar els cossos dels més pròxims per evitar que es convertissin en aliment de l'enemic. No només els sapiens inhumaven els seus morts, també ho feien els neandertals i, probablement, també els heidelbergensis. Encara que la inhumació s'orientava a la supervivència, també tenia un caràcter simbòlic. Com diu Jordi Agustí, inhumes aquell a qui reconeixes com un igual, aquell que és un reflex de tu mateix.
Notícies relacionadesEl canibalisme també tenia un caràcter ritual i simbòlic més enllà de la necessitat biològica. Però si la inhumació és un gest de reconeixement com a igual, el canibalisme seria més aviat el contrari: dir que l'altre no ets tu; afirmar un grup sobre l'altre. El més repulsiu del caníbal sirià és la dimensió simbòlica, i en la mesura que simbòlica, també humana, de la ingesta del cor i el fetge del seu enemic. És horrible haver de reconèixer com a humà un gest tan abominable. Precisament, perquè evoca el sense sentit, o com dirien Jordi Agustí i Eudald Carbonell, "l'evolució sense sentit".
