El llenguatge groller masclista no distingeix entre dreta i esquerra
El diputat Gaspar Llamazares l'encerta quan diu: "La cultura masclista és transversal. No té classe"
Alfonso Guerra. /
"Volem sobirania, ser dignes, i que l'Europa dels mercaders se'n vagi al cony de la seva puta mare". Aquesta frase, pronunciada diumenge per l'alcalde de Marinaleda i diputat autonòmic andalús per Izquierda Unida, Juan Manuel Sánchez Gordillo, il·lustra molt clarament que la formulació d'un anhel perfectament legítim i digne d'admiració --la sobirania i la dignitat d'un país-- es veu perjudicat greument per l'al·lusió masclista i tavernària del final. Si aquest article arrenca amb aquest comentari de Sánchez Gordillo és perquè és el més actual dels que es recullen a continuació, encara que no el més vexatori per a les dones. La violència de gènere verbal no distingeix entre dreta i esquerra. El diputat Gaspar Llamazares l'encerta quan diu: "La cultura masclista és transversal. No té classe".
Del "conyet d'or" a les verges sense "àcid úric"
També és recent l'escàndol que va organitzar el regidor de l'independentista Bloc Nacional Galego Xaquín Charlín quan al seu blog d'internet va criticar les despeses de la vicepresidència del Govern en un programa de revisió ginecològica. Si plausible era el seu interès pel tema, i fins i tot la menció explícita d'una factura de 40.000 euros que un ginecòleg va entregar a Soraya Sáenz de Santamaría, la frivolitat masclista el va perdre del tot a l'utilitzar la vomitiva expressió de "conyet d'or". El regidor de Cambados (Pontevedra) es va veure forçat a dimitir i a penjar la següent nota a la web: "S'ha retirat l'apel·latiu recollit al titular a petició de diversos col·lectius, alguns d'ells feministes".
En canvi, ningú va dimitir a la cadena pública Telemadrid quan el novembre del 2010 --quan encara era presidenta de l'autonomia Esperanza Aguirre-- el col·laborador de l'espai 'Alto y claro' Salvador Sostres va deixar anar una cascada d'obscenitats contra la dignitat femenina. Abans de començar a emetre's el programa, les càmeres van captar una conversa entre Sostres i la presentadora Isabel San Sebastián que va poder sentir el públic convidat al plató, entre el qual hi havia tres col·legis. "Tothom sap --comentava el luxuriós Sostres amb les rialletes de fons del no menys luxuriós Alfonso Ussía-- que les noies joves, quan tenen 17, 18, 19 [...] Aquesta situació gairebé virginal... Elles no fan olor d'àcid úric. Estan netes. [...] Semblen lioneses de crema, elegants, netes, dolces..." ¡Quina vergonya! I pensar que aquest Sostres, membre del "club dels poetes putrefactes", com en una ocasió el va qualificar la col·lega Rosa Cullell, cobrava dels contribuents per denigrar la dona...
"La Tocino no em serveix ni per masturbar-me"
Fastigosament groller i feridor, el busca-raons Juan Hormaechea, exalcalde de Santander i expresident de Cantàbria, ocupa per demèrits propis el primer lloc en el quadro de deshonor dels polítics que ofenen la dignitat de la dona. "M'encanten els animals, i si són femelles i amb dues potes, millor [...] Sóc racista, però no amb les dones". Així es va expressar el 1983, quan era alcalde i s'autodefinia: "Jo no sóc la dreta, això primer. Jo sóc més comunista que feixista..." El punt culminant de la barroeria es va produir el 1990, en una nit de gresca i borratxera que li va costar una moció de censura de PP i PSOE. "La Tocino [Isabel Tocino, dona de la màxima confiança de Manuel Fraga], si es va despullant lentament, no em serveix ni per masturbar-me". Després, li va tocar el torn al president del PP: "Aznar és un 'charlotín'. ¿Què es pot esperar d'algú que només se'n va al llit amb la seva dona?". El 1991, mesos després de ser desallotjat de la presidència càntabra, va tornar a guanyar les eleccions per a més vergonya del sentit comú.
"La cara i aquests morrets" de Leire Pajín
A Javier León de la Riva, alcalde de Valladolid des del 1995, amb excel·lents resultats electorals, l'han titllat de "masclista" i de "misogin" pels desafortunats comentaris sortits de la seva boca ("pensa abans amb la llengua que amb el cap", en paraules d'un líder veïnal). El més sonat, sens dubte, va ser el dedicat l'octubre del 2010, a l'emissora radiofònica Onda Cero, a Leire Pajín, llavors ministra de Sanitat: "És una noia preparadíssima, hàbil i discreta. Repartirà condons a tort i a dret per on vulgui que vagi i serà l'alegria de tothom". I com que el cos n'hi demanava més, va afegir: "Cada vegada que veig aquesta cara i aquests morrets penso el mateix, però no ho diré".
León de la Riva es va disculpar públicament i també per escrit. Va reconèixer que la seva dona era "la primera patidora" dels seus "excessos". A aquestes altures, ja gairebé ningú recordava que el 2007 havia opinat sobre les cotes femenines a les llistes electorals: "No crec en les paritats; em semblen parides". També en aquell any, durant la campanya de les municipals, se li va disparar una dosi letal de sexisme: "M'han acusat de tot menys de violar Soraya [Soraya Rodríguez, rival del PSOE], però es comprèn". Un any després, el 2008, no va desaprofitar l'ocasió per atacar una altra socialista, la ministra de Defensa Carme Chacón, que, per ell, era "la senyoreta Pepis vestida de soldat". Quin mal exemple el d'aquest metge, ginecòleg d'Ana Botella des dels temps d'Aznar de president de Castella i Lleó.
L'economia submergida equiparada a les dones
Alfonso Guerra exercia de vicepresident del Govern socialista quan va ser entrevistat, el maig del 1986, pel desaparegut 'Diario 16'. Si el personal femení ha estat sovint moneda de canvi de posicions ideològiques molt gastades, aquesta equiparació guerrista resultava cínicament esglaiadora: "S'ha de conviure amb l'economia submergida com amb algunes dones. No se les pot eliminar". La reacció del col·lectiu femení va ser perfectament descriptible. I és que a Guerra se li veu l'orella de la misogínia més vegades de les que ell voldria. Per exemple, quan el 2010 es va referir a Trinidad Jiménez, tota una ministra d'Afers Estrangers, com "la senyoreta Trini". És clar més malparada va resultar Soledad Becerril [actual Defensora del Poble] quan el desembre del 1981 es va convertir en la primera dona ministra a Espanya des de Federica Montseny. Guerra va dir que la ministra de Cultura era "Carlos II [rei malaltís i raquític] vestit de Mariquita Pérez". ¿I quina opinió li mereixia, el 1989, Pedro Pacheco, l'andalusista alcalde gairebé etern de Jerez? Aquesta: "Pacheco passa tantes hores a les perruqueries de senyores que no se li acudeixen més que xorrades". ¿Ha anat ell alguna vegada a una perruqueria de senyors?
“La grassa” i el “felpudo”
Dos socialistes més, encara que de rang diferent, també han caigut en el pecat de gènere. Guillermo Galeote era un dirigent important del PSOE quan va perdre els estreps al comentar la presència de Cristina Almeida, llavors diputada d'IU, en la missió espanyola que va viatjar a l'Iraq per negociar amb Saddam Hussein l'alliberament de 15 ostatges. "A aquesta grassa, quan arribi a Bagdad, li posaran un vel a la cara i llavors sabrà el que es bo". Per cert, la mediació va ser un èxit.
El gener del 2012, Matías Llorente, portaveu del grup socialista a la Diputació de Lleó, va denunciar a la presidenta Isabel Carrasco (PP) per "l'ús personal i indiscriminat" per a tractament de bellesa de les despeses destinades al manteniment del grup popular. Si Llorente semblava circular bé, va acabar descarrilant: "Al PSOE de Lleó ningú ha dedicat un euro a arreglar-se el 'felpudo' en un centre de bellesa". En ple desbarri, va acabar dient “ase” a la senyora Carrasco.
Unes quantes perles més com a remat
- "¿És que han fet cuines a les noves oficines?" (Enrique Múgica, ministre de Justícia de Felipe González, responent el setembre del 1990 a una pregunta de Cristina Alberdi sobre la conveniència de més representació de dones al Consell General del Poder Judicial. Gràcies a un pacte entre el PSOE i el PP, 10 anys més tard Múgica va ser elegit Defensor del Poble).
- "¿La qualitat que prefereixo en un home? La responsabilitat. ¿La qualitat que prefereixo en una dona? Que sigui dona" (José María Aznar, maig del 1996, 20 anys abans que fiqués un bolígraf a l'escot de la periodista Marta Nebot, que li havia demanat que firmés un llibre presentat per ell).
-"Demà, la Constitució compleix 18 anys. Si fos una nena, es vestiria de llarg; si fos ciutadà, demà podria votar" (Miguel Ángel Rodríguez, portaveu del Govern d'Aznar, el desembre del 1996, quan no podia sospitar que un dia seria multat per conduir begut).
- "L'únic interessant que aquesta senyora [Clementina Díez de Baldeón, diputada del PSOE] va exhibir va ser el seu escot" (Manuel Fraga, comentant el pla d'Humanitats que es va debatre al Congrés l'octubre del 1997. Anys abans, s'havia posat a la seva boca la dita popular de "tiren més dues tetes que dues carretes").
- "El regadiu s'ha d'utilitzar com les dones, amb molt de compte, que et poden perdre" (Miguel Arias Cañete, l'octubre de l'any 2000, com a ministre d'Agricultura i Pesca. Des del 2011 repeteix ministeri i menja iogurts caducats).
- "Quant guanyaria la Cambra si vostè, que és tan aficionada a disfressar-se de tant en tant, un dia, encara que només fos un dia, es vestís de vicepresidenta del Govern i complís amb la seva obligació" (Eduardo Zaplana, portaveu parlamentari del PP, dirigint-se el març del 2006 a María Teresa Fernández de la Vega, que havia portat vestits típics en un viatge al continent africà).
- "La llibertat de la maternitat és la que fa les dones autènticament dones" (Alberto Ruiz-Gallardón, ministre de Justícia, el març del 2012 al Senat. La socialista Patricia Hernández li va replicar: "Vostè no reparteix carnets de dones autèntiques").
-"Les lleis són com les dones. Hi són per violar-les" (José Manuel Castelao Bragaña, president del Consell General de la Ciutadania Espanyola a l'Exterior, organisme dependent del Ministeri d'Ocupació. Va dimitir l'octubre del 2012 al difondre's la infàmia).
Notícies relacionadesCom a colofó de tot el que s'ha dit, aquesta és la singular opinió d'una dama singular: "El més important per a una dona és tenir content el seu marit". Ho va dir Marta Ferrusola el març del 1986, quan Jordi Pujol havia consumit sis anys dels 23 que va estar presidint la Generalitat.
