Camdessus o com l'FMI governa el món
"La corrupció dels dictadors va donar pas a la corrupció dels polítics amb qui s'havien pactat nous préstecs a condició del desmantellament de tota economia d'Estat, subvencions i subsidis socials i abaratiment dels acomiadaments"
Christine Lagarde, actual directora general de l’FMI, amb Michel Camdessus, el setembre del 2009, a París. /
"La pobresa pot fer esclatar aquest sistema", reconeixia al deixar el seu càrrec qui, al capdavant de l'FMI, i juntament amb Reagan, Bush i Margaret Thatcher, va ser el promotor, impulsor i punta de llança a tot el món de les polítiques de liberalització econòmica i d'ajust que avui s'apliquen a Europa.
Crec que la primera persona que va tenir una consciència plena del món en què ens estava ficant l'FMI, l'abanderat de la globalització econòmica i del neoliberalisme triomfant després de la caiguda del comunisme i de la Unió Soviètica, va ser el seu mateix director general, Michel Camdessus, a qui vaig tenir ocasió d'entrevistar l'abril del 2000 per a 'El País'.
En cada pregunta i resposta creia advertir la vergonya en la seva expressió a l'hora d'explicar per què s'havia accelerat tant la bretxa entre pobres i rics durant la seva gestió.
Al recordar l'actitud de cautela, gairebé de modèstia, amb què la persona que durant anys havia acaparat les portades de 'Time', 'Newsweek', 'The New York Times' i les publicacions més importants dels cinc continents com l'artífex de governs i polítiques a mig món em va rebre al seu elegant apartament en un palauet de París, no puc deixar de pensar en com es va veure afectat pel revés que estava rebent aquells dies.
Protestes des de Jakarta a Seattle
De Jakarta a Seattle, se succeïen les revoltes que estaven enderrocant dictadors i clamant contra les polítiques de l'FMI.
L'FMI i institucions afins com el Banc Mundial i l'Organització Mundial de Comerç havien caigut en un gran descrèdit en uns moments en què les Nacions Unides no deixaven de mostrar balanços demolidors sobre l'estat del món. Les xifres de pobresa no paraven de créixer precisament als països de què durant anys només havíem sentit parlar de creixement accelerat, com la Indonèsia de Suharto o els anomenats tigres asiàtics. El dit èxit econòmic atribuït a la liberalització i les polítiques d'ajust promogudes per l'FMI ens posava al davant una realitat: la macro i la microeconomia no només no coincidien sinó que anaven en direcció contrària.
No funcionava aquella màxima de deixem que Nike s'instal·li a Jakarta o que les multinacionals s'ocupin de la producció agrícola, la mineria, el petroli o les finances perquè s'acabi la fam i el país funcioni; tampoc aquella que com més benefici de les grans empreses més feina i millors sous per a tothom. La prostitució de les nenes, el treball infantil o en règim de gairebé esclavitud en aquestes mateixes empreses que suposadament venien a donar sous i feina per a tothom, donaven la mesura de l'enfonsament de l'economia domèstica dels arrossaires de Tailàndia o els pagesos de mig món.
També la revelació que tantes guerres a l'Àfrica o dictadures d'Amèrica Llatina eren mantingudes en connivència amb els que explotaven les seves riqueses des de l'exterior sacsejava l'opinió pública d'Occident.
El neoliberalisme amb les seves polítiques d'ajust no era el promès motor de l'economia, sinó un transvasament constant de la riquesa i els recursos des de la majoria a una minoria cada vegada més concentrada i més escandalosament rica.
Algunes entrevistes que jo mateixa havia fet recentment, com a Mary Robinson, l'expresidenta d'Irlanda, després de ser nomenada alta comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans, alertant de la situació, posaven de manifest la divisió que les polítiques de l'FMI i el Banc Mundial estaven provocant en les mateixes institucions internacionals. I Michel Camdessus, al capdavant de la institució més poderosa del planeta, era la seva cara però visible.
La troica FMI, Reagan i Thatcher
Havia començat la seva tasca al capdavant de l'FMI el 1987, quan Reagan i Thatcher es converteixen en agressius promotors del neoliberalisme al món, una política que troba el camp lliure a partir de la caiguda de la Unió Soviètica i el comunisme als països de l'Est el 1991. Feia, doncs, 13 anys que era al capdavant de la institució que havia estat la punta de llança de l'anomenada globalització econòmica, temps suficient per fer balanç de la situació.
La fama d'economista implacable no impedia a un francès amb una cultura al darrere adonar-se del que passava a la resta del món.
La forma disciplinada amb què es va sotmetre al bombardeig de preguntes, en una llarga entrevista sense concessions ni condicions, en la qual sabia que no se li permetria tocar ni una coma, em va deixar amb la sensació que era algú que necessitava redimir-se o rentar la cara, no anant-se per la porta del darrere sense dir res.
Un home elegant, prim, menut, amb un cert aire de cortesà astut a qui li havia fallat l'astúcia. Notava que estava davant d'un home que tenia com a màxima preocupació mirar de sortir d'allà sense que el linxessin.
En el moment de fer-se aquesta entrevista, la primera després de veure's obligat a dimitir dos mesos abans pel clam mundial contra l'empobriment causat per les polítiques de l'FMI, ¿ja sabia que el seu obligat cessament era només una forma d'entregar als lleons algun cap o va pensar que l'FMI s'havia equivocat i canviaria de polítiques?
Durant el seu temps al capdavat de l'FMI, Occident i les institucions internacionals van deixar caure els dictadors sobre els quals abans es recolzaven com fitxes de dòmino per donar pas a noves democràcies. Democràcies que, es començava a veure, havien estat principalment una forma de tapar la boca a les protestes, però que, com cavalls de Troia, portaven dins les mateixes polítiques. La corrupció dels dictadors va donar pas a la corrupció dels polítics amb qui s'havia pactat nous préstecs a condició del desmantellament de tota economia d'Estat, subvencions i subsidis socials, abaratiment dels acomiadaments, privatització de les grans empreses que tenien en mans el petroli, les finances o les riqueses del país, com així va ser amb els Menem de torn.
Reaparició a Europa amb Merkel i el Banc Central Europeu
Després d'aquesta entrevista, publicada a dues pàgines en l'edició amb més lectors del diumenge d''El País', Michel Camdessus desapareixia d'escena i només reapareixeria amb un perfil baix com a assessor de Sarkozy i membre de l'Africa Progress Panel o de la Fundació Chirac, càrrecs que segueix ocupant als 80 anys.
L'FMI també va adoptar un perfil baix. A partir de llavors es va limitar a proporcionar titulars tan tècnics com els d'un gabinet de comptabilitat o auditor de xifres i previsions de creixement al món.
Fins que el veiem reaparèixer com a part de la troica, amb Angela Merkel i el Banc Central Europeu, que està aplicant a Europa les mateixes polítiques que abans van ser qüestionades a la resta del món. I el seu nom en titulars que ja no es limiten a donar xifres sinó acompanyats de verbs imperiosos com "exigeix", "insta", Grècia, Xipre o Portugal a adoptar mesures econòmiques i polítiques d'ajust.
La perspectiva del temps ens demostra, doncs, com allò que semblava circumscrit a l'anomenat tercer món era només un assaig general previ a l'assalt del que ens vam creure que era una fortalesa inexpugnable, l'Europa de llarga tradició democràtica, rica i del ben consolidat Estat del benestar.
¿A qui serveix l'FMI?
¿A qui serveix l'FMI i els seus braços armats, el Banc Mundial i l'Organització Mundial de Comerç?
Llavors es deia que servia als Estats Units i els seus interessos econòmics, és a dir, a les seves multinacionals que ja acaparaven bona part del PIB de molts països on s'havien instal·lat. Era quan encara crèiem que, caiguda la Unió Soviètica, anàvem cap a un món monopolar, regit per una sola potència econòmica i militar. Ara, es diria que el que persisteix són els mateixos interessos i poders econòmics que sempre hi ha hagut al darrere de la política repartint-se un món multipolar, en què emergeixen noves potències com la Xina en competència amb els EUA.
Notícies relacionadesA banda d'això, podeu llegir l'entrevista com si fos feta avui. N'hi ha prou de amb canviar el nom de l'Argentina pels d'Irlanda, Grècia, Portugal o Xipre perquè les preguntes i respostes recuperin la seva vigència i serveixin per explicar alguna cosa del que aquesta passant avui.
