El meu Sant Joan, tal qual

Avui fa just un any estava "aquí mateix", com diria ET amb el dit apuntant, a uns metres exactes de distància d'on estic ara, asseguda a l'ordinador del meu pis del Poblenou. El 24 de juny del 2012 em podíeu veure a la vorera del davant, amb el contracte de lloguer firmat i mirant el balcó de la que seria la meva llar a partir de l'agost.

Cremar el que és vell i brindar pel que és nou

Per les escletxes de les portes veia una dona estenent la roba. Em vaig intentar imaginar que era jo, però va ser difícil, tenint en compte els seus cabells rossos i les seves cames interminables de nord-europea. Vaig somriure sabent que a ella li quedaven poques setmanes i que jo començaria una altra vida en el que per a ella era un apartament de vacances.

Estava tan abstreta amb aquestes nimietats que no m'havia adonat del dia que era fins que a les pastisseries de la Rambla vaig veure que es repetia el cartell: "Hi ha coca". Vaig trigar cinc minuts a deixar de visualitzar escenes truculentes de veïns viciosos: al cap de poc i per a la meva tranquil·litat vaig saber de què m'estaven parlant. En vaig comprar una i la vaig posar a la maleta perquè la meva filla la tastés a Madrid.

Ha passat un any, només un, i moltes coses a dins i a fora d'aquesta terrassa. I avui és Sant Joan una altra vegada, però aquesta vegada ja no m'és aliè. El passaré en el que és el meu segon barri preferit de Barcelona: Gràcia. De tant en tant, coquetejo amb els seus carrers i me'n sento culpable al cap d'una estona. Torno corrent al meu amor urbanístic de carrers antics, naus industrials, història de lluites i les impertorbables xemeneies de més de 100 anys que se'n riuen arrogants de la torre Agbar i les seves excentricitats colorístiques.

Avui soparé amb amics i veïns, alguns de coneguts i altres per conèixer. Aguantaré els petards estoica i aspirant la pólvora, que diuen que és addictiva --ho vaig saber fa poc perseguint un drac que em va convidar a amagar-me sota les seves bengales--, i buscaré en la foscúria d'algun carrer l'Encantá, la dona de llargs cabells que apareix només el 24 de juny a la matinada des de fa segles. Uns diuen que és una fada, altres una princesa mora que es va enamorar d'un cristià a deshora i sense permís i va ser condemnada a vagar per Euskadi, Cantàbria, Castella i Andalusia buscant qui l'alliberi. Però no passa mai perquè els camperols que es passegen, els viatgers que despistats se la troben, observen de lluny fascinats l'escena en què ella es pentina a poc a poc, amb ritme i elegància. No obstant, quan la bella els pregunta si volen desencantar-la, si prefereixen la pinta d'or o a ella, generalment prefereixen l'or o surten espaordits, convençuts que ella és tòxica i és millor córrer i no mirar enrere.

Aquí a Catalunya no es coneix gaire aquesta llegenda, però sembla una història castellana que va baixar amb els anys per Despeñaperros i va viatjar fins a les Amèriques en vaixell des de Cadis. Però no us despisteu, aquesta dona va buscant nous ulls que l'alliberin de la maledicció, qui diu que no s'ha atipat de provar sempre a les mateixes coves i paratges.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Cremar el que és vell i brindar pel que és nou. És una decisió, potser temerària. I qui sap el que ve després, i com sabem que el passat no tornarà a enredar-nos amb els seus condicionals, quan tornarà la deessa Ysi --no Isis-- amb les seves preguntes verinoses: "¿I si jo digués, i si jo fes això o allò...?". ¿Decidirem tirar al foc el que no ens serveix, encara que per costum ens costa deixar anar les coses, somriurem per fi a qui gairebé no coneixem, i que sense haver-lo buscat ens convida a ballar?

Feliç revetlla a tothom.