La improbable simetria

Immersos en un desplegament de retòrica política, els plans del Govern per reformar el sector públic han arribat en un informe amb nom de dona. Podríem fer broma dient que la simetria amb què es projecten les reformes de les diferents administracions pretén dotar CORA d'un aspecte que s'adigui als patrons de bellesa clàssica. El problema és que, pel que fa a simetria, el nostre Estat de les autonomies -pedra de toc de les transformacions anunciades- s'assembla més, per dir-ho així, aRosy de Palmaque aPenélope Cruz, per no sortir de l'univers d'Almodóvar.

ANANT MÉS ENLLÀ de les mesures per a l'Administració General de l'Estat, l'èmfasi de les reformes es posa en l'eliminació de duplicitats entre els diferents nivells de l'administració. Aquesta acostuma a ser la clau de volta del discurs del Partit Popular sobre el sector públic. Moltes propostes de CORA en aquest sentit són sensates, i fins i tot algunes que són discutibles mereixerien ser discutides. Jo no ploraria gaire, per exemple, per la desaparició dels diferents síndics de greuges i defensors del poble, inclòs, si la Constitució ho permetés, l'organisme d'àmbit estatal. Menys recomanable seria el fet de subsumir el control extern de la regularitat pressupostària en un únic -i, en la seva configuració actual, obsolet- tribunal central de comptes. Després, podríem parlar de consells, observatoris, organismes reguladors, cadenes de televisió, cooperació exterior, ambaixades i del que vulguin. Però en matèria de reforma institucional, tan importants com els continguts, o fins i tot més, són els processos de canvi, i aquí el nostre mapa administratiu fa que la cosa sigui tossudament complicada.

La vicepresidentaSá-enz de Santamaríaha posat l'accent en la reducció de la despesa pública, que es fixa en més de 17.000 milions d'euros d'estalvi anual. Perquè aquest objectiu no acabi en una versió més del conte de la lletera, és imprescindible que les comunitats autònomes, titulars de la majoria dels serveis públics, acceptin el joc. I per aconseguir-ho, la persuasió

-un arsenal de dades sobre duplicitats ineficients- i la pressió -els incentius lligats a la llei d'estabilitat pressupostària i, potser, a l'anomenat «dèficit a la carta»- són els instruments que el Govern exhibeix. ¿Seran suficients? ¿Ho seran per igual en totes les administracions implicades?

Sembla poc probable. Un primer problema, ben conegut, serà la renuència de molts a prescindir de feus que als partits els serveixen per remunerar les pròpies clienteles. En aquest sentit, el color polític dels governs autonòmics no ha estat suficient per predir el seu grau de docilitat -vegeu el sinuós rumb de la reforma local- a les iniciatives d'aprimament. L'opinió de l'electorat és una altra variable destacada, i sembla operar a Espanya d'una manera fortament asimètrica. Reiterats estudis demoscòpics mostren que a la majoria de comunitats autònomes una àmplia majoria ciutadana combregaria amb l'impuls recentralitzador plantejat pel Govern. Això podria facilitar les coses, però no és el cas del País Basc i de Catalunya, on les majories electorals expressen, ben al contrari, una creixent voluntat d'autogovern, cosa que fa impensable que els seus governs renunciïn a «duplicitats» que són vistes i defensades

-a vegades amb ardor digne de millor causa- com a desitjables «estructures d'Estat». La qüestió no condueix solament a pronosticar un baix seguiment de les propostes del Govern en aquestes dues comunitats. La dinàmica d'emulació alimentada pel nostre model territorial (l'efectecafè per a tothom) dificultarà, previsiblement, que l'operació arreli fins i tot en regions on la ciutadania podria, en principi, acceptar-la amb naturalitat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

EL VERDADER fons del problema és que CORA s'ha pensat com si fos possible reformar el sistema politicoadministratiu espanyol ometent un fet que a aquestes altures -almenys, des d'aquesta cantonada nord-est de la pell de brau- sembla inqüestionable: l'esgotament del nostre model d'Estat autonòmic. O, si ho prefereixen amb altres paraules: ¿pot prosperar aquesta reforma administrativa quan el que la situació demana a crits és una reforma constitucional?

Confrontat amb una crisi de molt calat del model d'articulació territorial de l'Estat, el Govern central, fent veure que no se n'adonam, es llança a reformar les administracions com si aquesta crisi no existís. Ens temem que aquest voluntarisme tindrà un impacte limitat, i això serà una pena pels components positius de la proposta, que sens dubte en té. Dels que es troben a faltar, com ara mesures efectives per professionalitzar la direcció, incentivar la qualitat de la despesa o flexibilitzar l'ocupació pública, serà millor que en parlem un altre dia.